Davant la mort de Joan Pau II

by

La mort del Sant Pare ocupa tots els programes de les ràdios i de les televisions. Hi ha unanimitat a l’hora de dir que ha desaparegut d’entre nosaltres un home tan singular com extraordinari, la vida del qual ha marcat molts aspectes (no sols espirituals, ans també polítics) de la vida d’Occident.

En la meva vida he conegut cinc papes: Píus XII, l’aristocràtic papa Pacelli, tot hieratisme i llunyania, al qual veia de nen com un semidéu assegut dalt la seva cadira gestatòria; Joan XXIII, el bondadós papa Roncalli, arrauxat i alhora ple de seny, amb el qual vaig descobrir la necessitat de comprometre’m amb la fe; Pau VI, l’intel·lectual papa Montini (amb ell em vaig fer un home), un papa que es va moure tostemps en el dubte metòdic i que va viure com ningú les contradiccions d’una Església que s’havia obert al món, tot passant de l’anatema al diàleg, i un sector de la qual pugnava per retornar al solc de les tradicions; Joan Pau I, el breu i gairebé desconegut papa Luciani; i Joan Pau II, el papa Wojtyla, aquell home que vingué “da un paese lontano” -com va dir ell mateix el dia de la seva elecció-, que no dubto de qualificar com una de les figures més influents del seu temps, i com l’home introntollable, l’home de les seguretats.

Ha estat al llarg del seu pontificat que he viscut la meva maduresa intel·lectual, que he obert la porta de la meva vida a allò que eufemísticament en diem la tercera edat i que -tot i el seny que diuen que dóna haver entrat ja fa temps a la cinquantena- he experimentat alhora la contradicció interna d’admirar la sòlida fortalesa d’aquest home que mai no dubtava, que ha estat capaç d’alterar el curs de la història (algun dia algú ens explicarà a fons el seu paper en la caiguda del comunisme, no sols a Polònia sinó a Occident) i que, obert i avançat com pocs en el camp de les idees socials i polítiques, no ha mogut, però, un dit per alterar l’obsoleta i fictícia estructura estatal vaticana, sinó que, emparant-se en els sectors més disciplinats i retrògrades de l’Església, ha dissenyat una organització eclesiàstica ancorada en una tradició que es mostra incapaç de llegir els signes del temps (allò que aprenguérem amb Joan XXIII), i que no s’adiu, per tant, amb els avenços científics i culturals del món. Una tradició que, per això mateix, més prest o més tard, ha de quedar necessàriament obsoleta.

Joan Pau II ha donat al món un testimoni inequívoc de compromís amb la fe. Ha fet centenars de milers de quilòmetres, ha penetrat en les vides i en les llars dels homes i les dones com ningú no ho havia fet fins avui. Segurament que haurà desvetllat moltes inquietuds i haurà sembrat incomptables esperances, però tinc la impressió que rere seu haurà deixat també una certa divisió (no cismàtica, evidentment!, però sí real) entre dues maneres d’entendre l’Església: una, servant de l’ortodòxia, oficial, solemne, dogmàtica, acrítica amb el seu dogma moral i cada cop més allunyada de la realitat (¿quants centenars de persones de les que hi havia ahir a la Plaça de Sant Pere, que ploraven honestament per la mort del papa, prenien o havien pres anticonceptius?); i una altra que, sense creure que l’Església s’ha de sotmetre necessàriament als dictats del món, considera, però, que no hi pot viure d’esquena, i que, per tant, no pot limitar-se a projectar el pes del fet religiós en una doctrina moral i en uns comportaments, que potser no derivin tant del compromís amb l’Absolut (de la fam de Déu, per entendre’ns), com d’una tradició cultural determinada; una tradició que, com he dit, més aviat o més tard, acabarà (com sempre han acabat aquestes tradicions) evolucionant i transformant-se.

Un cop més, però, s’equivocarà el qui, en llegir aquest comentari, pensi que em sent desvinculat de la figura d’aquest home de Déu que acaba de desaparèixer, el testimoni de fe del qual em sembla una lliçó que els creients difícilment serem capaços d’assimilar. Però el respecte absolut que li venero, no m’ha d’impedir de manifestar que l’Església que ens ha deixat (si més no la que jo puc tocar amb les meves mans i en el si de la qual he de viure), no és una església que m’ajudi a desplegar aquest compromís que tinc derivat de la fe, derivat d’aquest fet excepcional i gratuït que un bon dia ens duu a acceptar la transcendència.


%d bloggers like this: