Josep Maria Quintana

Del debat sobre l’admissió a tràmit del projecte d’Estatut de Catalunya en parlaré a la meva propera “lletra de batalla”, el dijous vinent. Avui, diré només que, després d’haver escoltat en directe les intervencions dels diputats catalans, de Rodríguez Zapatero, de Rajoy i de Duran Lleida, tinc la impressió que el diàleg serà impossible entre el PP i tots els altres partits. Rajoy ha fet un discurs tan brillant com intransigent, el qual, més que voler destacar la, segons ell, segura inconstitucionalitat del projecte, tenia un altre objectiu: desacreditar Rodríguez Zapatero. I penso que d’alguna manera ho ha aconseguit, encara que la soledat del PP a l’hemicicle sigui patètica i aboqui aquest partit a l’esterilitat. Ell sap, però, que sintonitza amb una gran majoria d’espanyols no catalans (i també amb alguns –encara que pocs- catalans) amb aquest discurs que, sota el pretext de defensar la llei i l’ordre constitucional, no accepta ni tan sols dialogar sobre el projecte.

Que el projecte té aspectes possiblement inconstitucionals jo no ho dubto, i tampoc dubto que serà força difícil reconduir-lo fins a poder-lo situar en el marc que han definit Rodríguez Zapatero i Pérez Rubalcaba, amb els raonaments jurídics del quals he de dir que estic fonamentalment d’acord. D’ací que no pugui afirmar què succeirà al final del debat parlamentari. Però el que no puc entendre és que el PP en bloc es negui tan sols a dialogar sobre un projecte que dóna per condemnat d’entrada, assumint un paper que no els correspon: el del Tribunal Constitucional.

A Agoravox (una vertadera revista francesa que pot consultar-se lliurement a les pàgines d’internet, Jean-Michel Aphatie escriu un llarg article a partir d’una afirmació cabal: “Dir coses que hom no podrà fer contribueix en política al triomf dels demagogs.”

Parla després de dues qüestions que il·lustren aquesta afirmació inicial. Jo em referiré només a una. Aprofitant una entrevista que el diari Le Monde feia a Nicolas Sarkozy, aquest es mostrava favorable, a títol personal, a concedir el vot en les eleccions locals als emigrants que duguessin deu anys a França de manera regular.

El ministre de l’interior –escriu Aphatie- formula aquesta proposició sabent molt bé que, si accedeix a la presidència de la República l’any 2007, la majoria que el sostingui mai no acceptarà de votar aquesta reforma. L’anunci es fa, doncs, en va i respon a un intent de posar dificultats a l’esquerra i de modificar la seva imatge, alimentada possiblement per una sinceritat personal, però absolutament al marge de l’acció política.

Hi ha quelcom d’irreductiblement infantil en el debat públic francès –continua dient Aphatie-. Distingir en aquest sentit la proclamació de possibilitats de la seva possible realització no aconsegueix sinó alimentar les frustracions i les incomprensions. Si és correcte que un infant es formi i que descobreixi entre les dificultats de la vida el camp d’allò que és possible, un cop accedeix a l’edat adulta es troba aleshores que, en el camp de la política, tot és diferent.

Els qui diuen allò que després no fan es desacrediten. Perden la credibilitat d’un nombre de ciutadans cada cop més alt, que es tornen llavors més il·lusos i continuen creient, com en un somni màgic, les promeses de la política. ¿Som conscients que es construeixen així els resultats?. Jean-Michel Aphatie s’acaba demanant.

Som a les acaballes de la segona guerra mundial. Hongria. Els russos han entrat a la ciutat i l’han ocupada. Un ordre de coses ha donat pas a un altre ordre de coses. Davant això, un escriptor vell i calb se sent abatut per una guerra que ha causat tants desastres i que, de fet, ho ha trasbalsat tot. Una amiga l’observa. No entén què li passa exactament. Però anys més tard ho comprendrà i ho explicarà al seu amant. Aleshores Sándor Márai (“La dona justa”, Edicions 62, Barcelona 2005) li fa dir aquestes paraules:

“Aquell home havia basat la seva existència en la creença que al món hi dominava la intel·ligència. Fins que havia hagut d’admetre que la intel·ligència està lligada de mans i peus. Tu no ho entens perquè ets un artista, i la intel·ligència no t’amoïna gaire, no et cal per tocar la bateria. Vinga, home, no t’enfadis, la teva feina és molt més valuosa. Però aquell home era un escriptor i durant molt de temps hi havia cregut, en la intel·ligència. Per ell era una força com les forces que mouen el món, com la llum, l’electricitat i el magnetisme. I amb aquesta força l’home dominava el món, sense l’ajuda de res més, com l’heroi d’aquell llarg poema grec. Si, home, no fa gaire en vam veure el nom escrit en una agència de viatges. Com es deia… Ah, sí, Ulisses. ;és o menys així és com s’ho havia imaginat.

I llavors va haver d’acceptar que la intel·ligència no val res, perquè els instints són més forts. Els impulsos compten més que la raó. I quan els impulsos dominen la tècnica, es riuen de la intel·ligència. Aleshores comença una dansa salvatge entre els instints i la tècnica.

Per això el calb havia perdut l’esperança en les paraules. No creia que les paraules intel·ligentment enfilades poguessin guiar les persones i el món.”

Els meus lectors saben que mai no he amagat la meva condició de burgès, amb totes les connotacions positives i negatives que té la paraula. Avui, llegint Sándor Màrai (“La dona justa”, Edicions 62, Barcelona 2005) he trobat un text on un dels protagonistes parla del seu pare, del quan en destaca la seva “virtut” burgesa. Òbviament estem en aquest cas davant una de les connotacions que jo en diria positives d’aital condició: Diu:

“Fou quan la fàbrica va quedar derruïda per un incendi; l’asseguradora no va voler pagar perquè s’havia calat foc per negligència de l’empresa, i el meu pare havia de decidir si convenia reconstruir-la o desfer-se’n i dedicar-se a viure de renda en pau i tranquil·litat. En aquella època tenia més de seixanta anys: un motiu afegit per no comprometre’s amb una nova fàbrica. Res no l’obligava, podia viure sense treballar i dedicar la resta de la vida a passejar, llegir i dur una existència contemplativa.

Tanmateix, no va vacil·lar ni un instant, va tancar els acords amb l’empresa contractista i amb els enginyers estrangers, a continuació va arrancar el xec amb un gest resolut, va lliurar tots els diners que tenia a l’arquitecte que va dissenyar la fàbrica. I tenia raó. Al cap de dos anys el meu pare es va morir, però l’empresa encara funciona, produeix, i desenvolupa una activitat útil. Aquest és el sentit més alt de la vida: deixar alguna cosa darrere nostre, alguna cosa que sigui útil per al món i per als homes.”

En altres manifestacions que també fa el protagonista, no hi estic d’acord. Però aquesta em sembla acceptable en una mena de decàleg burgès.

Ell ho deia mig en un to de broma, com sempre sol parlar Guy Browlig, i ho deia a “la contra” de La Vanguardia, una de les pàgines d’entrevista més brillants que conec, però val la pena d’aturar-s’hi: “Soy de Oxford: el clima allí es horrible, así que el humor es nuestra sonrisa interior… Bueno, también está el alcohol.” I afegia: “Pertenecer a la Iglesia de Inglaterra es maravilloso: ya no tienes que preocuparte más por Dios, nunca jamás te vuelve a molestar.”

La pregunta que aquesta frase em suggereix és si la religió, el compromís religiós –aquest que ens du a l’Església en néixer, en fer la primera comunió, en casar-nos el primer cop (no pas el segon a menys que siguem molt rics i aconseguim la nul·litat eclesiàstica), i també en morir- no significa també per a nosaltres quelcom semblant al que, de l’Església d’Anglaterra, predica Browling

D’una església que va néixer com un sastre fa un vestit a mida –i ho dic amb tots els respectes, però ho dic-, d’una església el cap de la qual és el rei d’un Estat, d’una església així no em sorprèn que algú, com Browlig, pugui dir les paraules que diu. Però el problema és que sovint això ho tenim també a casa. I si no, digueu-me: “És, en molts casos, l’Església catòlica alguna cosa més que un recurs per fingir que fem les paus amb Déu i de pas enganyar-nos a nosaltres mateixos?

No només parlà el Príncep a Astúries el passat divendres, dia 21 d’octubre, a Oviedo. Ho féu també Giovanni Sartori que digué coses ben interessants, com per exemple aquesta:

“Entonces, ¿cuál es el elemento, el factor que hace rígida, casi impermeable, una identidad cultural?

A mí me parece indudable que es el factor religioso, y más concretamente el monoteísmo, la fe en un Dios único que por eso mismo es el único Dios verdadero. Este monoteísmo puede ser neutralizado y detenido –como sistema de dominio teocrático- por la rebelión de una sociedad laica que separa la religión de la política. Esta separación ocurrió en el mundo cristiano desde el 1600 en adelante. Pero no ha pasado en el Islam, que era y sigue siendo culturalmente un sistema teocrático que todo lo abarca.

Así pues, ¿voluntad del pueblo o voluntad de Dios? Mientras prevalece la voluntad de Dios, la democracia no penetra, ni en términos de exportación (territorial) ni en términos de exteriorización (donde quiera que el creyente se encuentre). Y el dilema entre voluntad del pueblo y voluntad de Dios es y seguirá siendo –por robarle el título a Ortega y Gasset- el tema de nuestro tiempo.”

Tenim el dia per a reflexionar-hi a fons.

Primer fou el Rei qui, subreptíciament però també inequívocament invocà el perill que, segons ell, gravita sobre Espanya. Uns dies després fou el cap de les Forces Armades qui, també de manera indirecta, evocà aquest perill. El passat divendres, a l’acte de lliurament dels premis “Príncipe de Asturias” fou el príncep que digué això:

“Preservar y acrecentar ese immenso e irrenunciable patrimonio (es referia a l’Espanya presidida per la Constitució de 1978) constituye una responsabilidad histórica de las generaciones actuales y venideras, en definitiva una responsabilidad de todos. (…) La Corona, desde la proclamación de su majestad el Rey, promovió la devolución de la soberanía nacional al pueblo español y el pacto constitucional. Como heredero de la Corona estoy firmemente comprometido con ese proyecto de convivencia al servicio de España. Así, contando con el impulso integrador de la Corona, la Constitución nos ofrece el marco más sólido, así como los principios y valores para poder acometer con éxito el futuro de España, de forma unida, solidaria y respetuosa con la riqueza de nuestra pluralidad y diversidad territorial.”

Final del missatge.

No es tracta de dir si jo estic o no d’acord amb aquestes paraules. És que des d’instàncies que haurien de ser neutrals –el Rei, el cap de l’Exèrcit i el Príncep- s’està afavorint indirectament (o potser hauria de dir directíssimament) en un debat que, en principi, hauria de ser lliure. Perquè tot creient en la Constitució i en el Pacte constitucional, això no implica necessàriament que hàgim de conformar-nos amb l’actual estat de coses. I molt em temo que el debat no serà lliure si seguim el camí encetat. De continuar per aquesta via, potser no li hauria fet falta al PP gastar-se el mig milió d’euros que ha decidit gastar en una campanya contra l’aprovació –en els termes que vol Catalunya- del seu Estatut, encara que oficialment es tracti d’una campanya a favor de la Constitució.

He passat uns dies a Barcelona refent-me de les lesions que un accident domèstic va produir-me. Allí, els matins, en lloc d’escoltar alguna de les tertúlies que escolto diàriament durant el meu trajecte matinal de Maó a Ciutadella (RNE, Onda Cero o SER –la COPE no l’escolto per una qüestió de principis- he escoltat les que es fan a Catalunya (Catalunya Radio, COM-Radio, etc.).

Com deia el meu amic Pedro Jaime Bosch, escoltant el que es diu en unes –les d’abast nacional d’Espanya, per entendre’s- i el que es diu a les catalanes, t’adones que estàs en presència no de dues opinions diferents, sinó de dos mons diferents, dos mons amb molta dificultat de convergència. Perquè a Catalunya –si exceptuem el Partit Popular, i allí fins i tot el PP és molt diferent de PP espanyol- el que respiren tots els partits –culturalment, espiritualment i políticament- s’assembla al que respiren els partits espanyols com un ou s’assembla a una castanya. Fins el llenguatge –i en dir això no em refereixo a l’idioma- és diferent.

Té això alguna solució possible? No ho sé. I dins el drama que aquestes diferents maneres d’enfocar la vida representa, als ciutadans de les Balears que participem d’aquesta sensibilitat cultural i política que es palpa a Catalunya, la qüestió ens resulta encara més dramàtica, perquè ni podem identificar-nos amb les tesis espanyolistes (no són les nostres), ni tampoc ens podem beneficiar de les que respiren els catalans, perquè no som catalans, sinó, mallorquins, o menorquins, o eivissencs, o formenterencs. Ni balears ens sentim els habitants d’aquestes illes! Aquest és, en efecte, el nostre drama.