Estimat director: No et diré res de nou si un cop més en aquesta carta setmanal et parlo d’una realitat que afecta avui especialment a la Unió Europa i que entronca directament amb els drets humans. Dècades endarrera Espanya (i també Menorca) era terra d’emigrants. Avui, atès el gran progrés econòmic que ha viscut el nostre país, és terra que rep diàriament fornades de persones que arriben d’altres continents, els quals cerquen entre nosaltres treball, benestar i una vida digna.
Aquesta transferència de capital humà, aquest transvasament d’homes i de dones d’altres terres, que en molts casos pertanyen a d’altres religions i a cultures molt diverses és, sens dubte, una de les realitats que més influirà en la transformació del panorama sociològic dels pobles i dels estats europeus. I això –ho deia fa uns dies en un dels meus comentaris a internet- no es farà sense problemes, perquè segurament contribuirà a modificar signes d’identitat molt estimats que de sobte cruixiran sota la pressió social i humana d’aquests nous ciutadans. D’altra banda, la convivència no sempre serà fàcil i els governs s’hauran de plantejar molt seriosament com l’han d’afavorir. En aquest camp, però –com sabem ja per l’experiència d’altres estats que han hagut d’afrontar el problema abans que nosaltres-, no hi ha fórmules màgiques: ni la integració ni l’absorció ho són. I tanmateix és indispensable que es duguin a terme polítiques en els dos sentits, perquè només la plena assumpció dels drets humans (i també, a la llarga, dels drets polítics), així com un progrés econòmic que permeti als immigrants d’aconseguir un nivell de vida digne pot evitar l’aïllament, el ghetto i el conflicte social.
Dit això –que em sembla una qüestió de principis- el que no hauríem de perdre mai de vista és que l’acolliment, el respecte a les persones i als drets inalienables que tenen com a éssers humans, els esforços de comprensió, d’integració o bé d’absorció que fem perquè la convivència entre tots sigui, no sols pacífica, sinó també enriquidora, mai no ha d’implicar cessions de principis constitucionals en ordre a la igualtat de l’home i de la dona, de l’educació, de la sanitat i de molts altres aspectes la conquesta dels quals ha costat molts anys de reivindicació, de treball i de lluita.
Els passats 25 de gener i 1 de febrer, t’escrivia, amic director, dues cartes amb el mateix títol: “Sobre els fanatismes i la llibertat”, que van donar lloc a una sessió de debat a la biblioteca pública d’Alaior, on un grup constituït de lectura reflexiona habitualment sobre matèries d’interès per a la vida i la convivència. En el darrer d’aquests articles em referia a un interessantíssim (i també preocupant) reportatge de Le Monde on s’exposava una sèrie creixent de casos de violència contra els metges exercida pels marits de dones musulmanes que es negaven a acceptar que les tractessin metges de sexe masculí. L’augment d’aquestes mostres de violència ha assolit una magnitud tan gran a França, que el CNGOF (Collège National des Gynécologues et Obstétriciens Français), va publicar l’octubre de 2006, un comunicat alarmista, no tant per defensar els drets professionals dels seus afiliats, sinó per proclamar la necessitat de “defensar les dones contra l’integrisme musulmà”. “[Això] –deia el comunicat- és inadmisible en un país laic com el nostre, on l’hospital, si bé permet la llibertat de cultes, no ha de plegar la seva organització a pràctiques religioses de la naturalesa que siguin (…) Nosaltres afirmem que continuarem mantenint uns serveis on els metges -homes o dones- aportin les cures als pacients amb independència de sexe. Nosaltres defensarem la llibertat de les dones a decidir sobre la contracepció i l’esterilització sense l’opinió del seu marit (…) Fa trenta anys, les dones musulmanes venien als nostres hospital sense cap aprehensió respecte de si serien ateses per metges homes, i no hi havia violències. Per què aquesta regressió?”
La matèria no és insignificant i, el que és encara més greu, no és una cosa d’aquelles sobre les quals discutim pel gust de discutir, sabent que no ens poden afectar. Ben al contrari, el problema el tenim ja a la vora i penso que la societat en general, així com també les autoritats polítiques i administratives hauran d’actuar ràpidament i decididament si no volem confondre el que és el respecte inalienable dels drets a les persones amb la cessió davant unes pràctiques que, no només són inconstitucionals, sinó que afecten o poden afectar als drets humans dels qui en reclamen l’exercici.
Dic tot això, estimat director, perquè, segons explicava el nostre diari en un reportatge de L.M.F., el passat dia 14 de maig, en el nou Hospital Mateu Orfila, es van trobar gairebé 250 persones que representaven set comunitats religioses en presència a Menorca, les quals van pregar conjuntament i tractaren –cito textualment- “la dimensión espiritual de la enfermedad, su incidencia en el crecimiento personal, el reconocimiento a quienes tratan y acompañan a los enfermos y, sobre todo, la importancia de la fe, la esperanza, la compasión y el amor a la hora de vivir la experiencia del dolor y el sufrimiento originados por la falta de salud.”
Tot i l’aconfessionalitat de l’Estat, el respecte que mostra la Constitució a la llibertat de cultes i a totes les creences fa que un acte d’aquesta naturalesa sigui possible i digne de respecte, encara que mai no hem d’oblidar que un centre mèdic incardinat en la sanitat pública no pot plegar la seva organització a cap pràctica religiosa concreta. Doncs bé, sis dels set caps visibles de les confessions allí presents això ho tenien clar. No ho entenia, en canvi, l’imam de la comunitat musulmana, que –com explica el diari i m’han assegurat alguns assistents-, més enllà de la pregària, va reivindicar públicament que fossin doctores (mai doctors) els qui atenguessin els parts de les dones musulmanes i que en cap circumstància es practiquessin autòpsies als musulmans.
Res no diu la crònica apareguda en el nostre diari del que pensen les autoritats sanitàries en referència a això. Però la proposta de l’imam no és innocent, ans ens porta a casa un problema molt greu davant el qual entenc que l’Estat no pot cedir ni nosaltres podem callar.
És clar que no es tracta de ferir ningú en nom d’un uniformisme laic. Ben al contrari, nosaltres hem d’instar a les autoritats competents que, en els nostres hospitals, tot estigui preparat per evitar el més petit conflicte lligat al particularisme religiós. Cal, doncs, tenir cura del pudor, de l’alimentació (casher, halal, observança del shabbat i del ramadan… etc.), però sempre en els límits del bon funcionament del servei.
Evidentment que hem de ser respectuosos amb tothom, i que les cultures i les tradicions han de poder cohabitar i, fins i tot, enriquir-se mútuament, però mai no podrem renunciar a la igualtat i a la dignitat de les persones, tal com nosaltres l’entenem després de cents anys d’haver-les també trepitjat. Per tant, no podem acceptar que, en els nostres hospitals, en nom d’una “cultura” o d’una “religió”:
1. Es contravinguin drets constitucionals.
2. Es constrenyin les llibertats de la dona.
3. Es contravinguin normes de medicina legal, com la pràctica de l’autòpsia en els casos establerts per la normativa vigent.
4. Que les dones hagin de parir amb el burka posat.
5. Que s’hagin de fer torns de metges masculins i femenins perquè així ho exigeixen costums ancestrals que contarien els principis d’igualtat.
6. Que s’admetin (o es deixin de perseguir) pràctiques tan vils i degradatòries per a la dona com l’ablació del clítoris.
I tantes altres que no cal mencionar aquí però que tots tenim en la memòria.
Perquè, com et deia ja el passat 1.02.07 –i ho reitero aquí-, aquests no són problemes banals, ans “ens enfrontem a principis que no admeten el silenci o la passivitat en nom d’una falsa tolerància. I això perquè cap cultura, cap tradició, ni menys encara cap religió pot violar la llibertat de les persones ni atemptar contra la seva dignitat. Aquests són drets inalienables de l’home i conquestes amb valor d’universalitat.”
M'agrada S'està carregant...
Josep Maria Quintana 