En un article publicat unes setmanes abans de les eleccions italianes, Luis Moreno, professor emèrit d’Investigació a l’Institut de Polítiques i Béns Púbics (CSIC), analitzava el futur polític d’aquell país sota un títol des del meu punt de vista preocupant: “Cristians demòcrates beneeixen el postfeixisme”. I si tenim en compte el resultat que donarà el poder a Georgia Meloni, la líder de Fratelli d’Italia, col·ligada amb la Lega Norte de Matteo Salvini i amb Forza Italia de Silvio Berlusconi, li hem de donar la raó, perquè mentre els partits d’esquerra, dividits i separats assolien un resultat més aviat pobre, la dreta neofeixista, afavorida també pel sistema electoral i el cansament dels italians, molts dels quals va decidir quedar-se a casa, com dient “ben poc m’importa. Ja us ho fareu!”, hem de concloure que una gran massa de persones que havien ocupat tradicionalment el bàndol cristianodemòcrata —que saltà pels aires a causa de la corrupció política ja fa molts anys— han donat suport a una dreta, la principal líder de la qual presenta una vida lligada al postfeixisme des que tenia 15 anys, i que es definí públicament com a “dona, mare, italiana i cristiana”, conceptes que, en aquella ocasió (2019) va fer servir bàsicament com un escut i una defensa contra la legislació homosexual que havia aprovat el parlament.
El seu partit és hereu directe del Movimento Sociale Italiano (MSI), que va ser creat per un grup de veterans feixistes el 26 de desembre de 1946 a Roma, i va tenir com a líder l’exoficial del govern feixista Giorgio Almirante. I convé no oblidar que els tres objectius inicials del partit van ser principalment fer reviure el feixisme de Mussolini, atacar la democràcia italiana i lluitar contra el comunisme. Tot i això, a causa de la Constitució italiana de la postguerra i dels acords amb les forces aliades, actuà discretament perquè la tornada al feixisme es fes sense soroll. D’alguna manera, doncs, es va adaptar a les normes democràtiques, però la seva ideologia era manifesta i clarament contrària a la democràcia liberal.
Si el cas italià fos únic, mereixeria un estudi acurat i ad hoc, però no ho és, la qual cosa el fa més preocupant, perquè aquest és un moviment que s’estén per tota Europa amb una facilitat que, vint anys enrere, ens semblaria impossible, fins i tot als països escandinaus —no oblidem que Suècia, després de vuit anys de governs socialdemòcrates, acaba d’elegir un primer ministre, diuen que de tarannà moderat, però que no podrà governar sense la tutela de l’Sverigedemokraterna(DS), que és la força dominant a la coalició, un partit que té com a principal objectiu la antiimmigració, fet que ha implicat que es trenqués el cordó sanitari que fins ara s’havia establert en contra seva—. I qui diu Suècia, pot esmentar també Polònia o Hongria, amb un Victor Orban que du de cap la UE i dificulta la política comunitària contra la Rússia de Putin.
Tornant a Itàlia, el politòleg Josep Maria Colomer ha criticat, crec que amb encert, que el comportament erràtic i incompetent dels polítics “professionals” italians i la set de càrrecs públics, que s’ha vist beneficiada per la “tolerància” dels seus socis europeus, ens hauria de preocupar, ja que Itàlia és un país important a la UE. Més que la Hongria d’Orban. En aquest sentit, doncs, no es pot permetre un col·lapse d’Itàlia perquè es tracta d’un país que és massa gran i interdependent amb l’economia continental. De trencar-se el lligam avui existent, el projecte d’europeïtzació mateix quedaria ferit de manera irremissible.
Atesa aquesta conjuntura, amb la invasió d’Ucraïna per la Rússia de Putin i els seus efectes col·laterals, cobren, per tant, un valor premonitori les paraules d’Enrico Letta, que va ser el candidat del Partito Democratico (PD), sobre el contagi europeu de les opcions d’extrema dreta postfeixista representades pels Fratelli d’Italia i la Lega. I dubto que sigui suficient afirmar que la tercera pota del govern, la que representa Forza Italia és europeista pel fet de ser membre destacat del Partit Popular Europeu, del qual forma part l’actual presidenta de la Comissió, Ursula von Leyen.
No hi ha dubte que l’increment dels immigrants procedents del nord d’Àfrica, encoratjat per les milícies proruses de Líbia, han beneficiat Meloni, la qual, tot i el seu nou maquillatge electoral, no pot amagar la seva passada militància en el Movimento Sociale Italiano de la postguerra, hereu de les idees racials del Duce, i sobre les quals Giorgio Almirante es va esplaiar a la revista feixista, “La defensa de la raça”.
Però més enllà del que pugui succeir en un temps proper —que no ha de deixar de preocupar-nos—, el que jo voldria ressaltar aquí és aquest component “cristià” que reivindiquen avui molts populismes i neofeixismes, entre els quals —encara que sembli un oxímoron— hem de situar la política de Putin, que du a terme amb la benedicció explícita i l’encoratjament del patriarca de Moscou i de totes les Rússies, Kiril I. És a dir, d’un líder cristià (en aquest cas de l’església ortodoxa).
A l’obertura del curs de la Fundació Joan Maragall, de Barcelona, el seu president, el poeta i catedràtic de Física, David Jou, reflexionava fa uns dies sobre la tristesa i amargor que li comportava el fet de constatar el paper de la religió en la crisi actual d’Ucraïna, és a dir, l’ús de la religió en les argumentacions polítiques que han conduït els actuals dirigents russos a envair Ucraïna, en nom de la suposada decadència espiritual i moral d’Europa.
Certament —raonava Jou—, des de la perspectiva espiritual no es pot dir que Europa passi per un moment especialment fecund ni brillant, però que en nom de valors cristians es bombardegi, es mati, es torturi, s’arrasin ciutats i se seguin milers de vides, és un contrasentit ben dolorós. I afegia que avui hem de lamentar un ús agressiu del cristianisme en diverses formes de populismes d’extrema dreta —que alguns han qualificat com d’Internacional Cristoneofeixista— en què certs aspectes del cristianisme més dogmàtic s’utilitzen com a bandera identitària de combat. No hauria de merèixer tot aquest moviment una resposta contundent des de les files del cristianisme militant?
La meva resposta és sí. Caldria que fóssim bel·ligerants contra aquest moviment que creix dia rere dia. Crec que a Europa ens convindria que els cristians ens plantéssim davant de l’actual creixement de l’extrema dreta i del feixisme que arriba. Pens per això mateix, que els bisbes i l’Església francesa han estat massa reticents a pronunciar-se sobre el discurs d’un partit xenòfob com el Front National de Le Pen aquests darrers anys. I crec també que molts catòlics espanyols mostren una simpatia preocupant a discursos similars que podem escoltar al nostre país que són reducte d’un vell nacionalcatolicisme que encara cueja.
Al meu entendre, hauríem de ser molt clars en aquest debat, sobretot perquè aquests moviments d’ultradreta coopten el discurs religiós per justificar-se i apel·lar a una certa puresa o autenticitat. I en segon terme perquè, si no volem repetir episodis nefastos del nostre passat, ens convé treballar en tots els fronts per aturar el perillós creixement d’aquests propostes polítiques contràries als drets humans més elementals.
El matemàtic i filòsof Xavier Casanovas insistia també en això mateix en un article que li vaig llegir fa poc. No ens enganyem —advertia—, sabem que repetir insistentment que vindrà el llop no serveix de gran cosa, sobretot quan el llop ja el tenim aquí i ve afamat d’odi. Cal, doncs, aturar els símptomes, però sobretot cal anar a l’arrel de la pregunta: per què cada cop més gent abraça discursos de caràcter feixista? I si ja és tard per respondre aquesta pregunta és en part perquè hem fet els ulls grossos a unes polítiques de frontera que són clarament criminals, o a una lògica econòmica que, posada al servei del capital i del màxim lucre, està aixafant les mateixes famílies que l’Església, d’altra banda, tant vol protegir.
Josep Maria Quintana 