Itàlia ha parlat i, sembla que escassa de memòria -per què és tan volàtil aquest atribut, el més remarcable, de les persones humanes?- ha decidit votar majoritàriament per la dreta neofeixista. Més encara, per una dona que, uns dies abans, no va dubtar d’emetre un vídeo que penjà a la xarxa subjectant dos melons a l’alçada dels pits. I en considerar que la imatge era ja prou gràfica, simplement va afegir: “25 settembre: ho detto tutto” (“25 de setembre: ho he dit tot”) Un missatge -permeteu-me la ironia- d’allò més feminista.
Doncs bé, aquesta és la dona (“sono Giorgia, sono una donna, sono una madre, sono italiana, sono cristiana”) a la qual el president de la República, Sergio Mattarella es veurà forçat a demanar-li que formi un govern que haurà de forjar amb persones del seu partit, Fratelli d’Italia, de Forza Italia, dirigit encara per Silvio Berlusconi, i de la Lega Norte, dirigida avui per Matteo Salvini, el qual, del trio esmentat, és el gran perdedor i l’home que -temps al temps- segurament farà volar pels aires el govern de coalició, cosa que, d’altra banda, no seria gens anormal a Itàlia on, des de 1948 ençà, els governs han durat una mitjana d’un poc més d’un any.
Ens hem de preocupar per aquest resultat? Evidentment que sí, tret que formem part del grup de persones que pensen -i publiquen- que persones com Cayetana Álvarez de Toledo, Macarena Olona i d’altres per l’estil són l’esperança per al futur polític del nostre país. O bé creuen que la política de guerra que Putin està duent a terme a Ucraïna i el referèndum que ha organitzat al Donbas, a Zaporiyia i a d’altres zones ocupades militarment per règims pro russos, comporten un procés democràtic, no com aquell que van dur a terme els catalans l’1-O de 2017.
De fet, algú ha escrit que, la nit del passat diumenge, Putin va celebrar amb prosecco els resultats electorals, i potser tenia motiu per fer-ho perquè, des que ha començat a experimentar la soledat d’un sistema polític que ell ha construït com una veritable autocràcia, s’està convertint en un perill real que no podem menystenir. Un perill molt superior al que, al meu entendre, representa per a Europa Giorgia Meloni.
Ho dic perquè, si bé la victòria de la dreta neofeixista a Itàlia no m’agrada i m’inquieta, no em preocupa com la deriva que ha pres la Rússia de Putin, perquè, qualssevol que siguin les causes que han fet que els italians dipositessin la confiança en Meloni, Itàlia és un país democràtic, presidit per una constitució, la de 1948, pensada per blindar el feixisme. I els guanyadors de les darreres eleccions no tenen prou vots per modificar-la si no és guanyant un referèndum nacional.
Curiosament, Meloni, provocarà -això sens dubte- una tornada enrere en molts camps en què la societat italiana havia avançat en matèria de drets humans -sobretot els que afecten més directament a les dones i als emigrants (que Salvini culpa de tots els mals del país, potser fins i tot del deute que, el 2021, assolia el 150,80% del PIB)-, però no oblidem que ha lloat Zelenski, s’ha declarat atlantista i també pro europea (encara que sense abandonar la cantarella del nacionalisme que prediquen tots els populistes, des d’Orban fins a Le Pen), i haurà de comptar amb la gent de Berlusconi que, per més que ell no sigui de fiar, té un partit que, al Parlament europeu, pertany a la mateixa família en què milita Ursula von der Leyen, l’actual garant de la unitat de criteri, no sols contra la invasió russa d’Ucraïna, sinó també -i això és potser més important encara- dels valors que encarna la UE, un club que va néixer a Itàlia el 1957, amb el Tractat de Roma, que fundava la Comunitat Econòmica Europea.
I no ens oblidem tampoc del president de la República, l’octogenari Sergio Mattarella, la simpatia del qual envers Meloni és mínima, per no dir nul·la, situat al capdavant d’una institució que disposa constitucionalment de grans facultats i esdevindrà, sens dubte, un contrapès en el cas que -no ho crec- Meloni tregui el peu del llençol i vulgui dur a terme activitats filofeixistes que són fàcils de proclamar als mítings però més difícils de dur a terme en un país que -per molt que hagi perdut la memòria- va sofrir el feixisme i les seves desastroses conseqüències.
I dit això torn a Putin, la bèstia acorralada, l’home que havia de fer un passeig militar per Ucraïna, destituir el govern de Kiev, aconseguir que Zelenski abandonés el país i fos substituït per un govern titella com els que ja té a d’altres territoris que ha ocupat, la qual cosa li hauria permès anul·lar de fet la sobirania del país, facilitant-li un accés lliure i segur a la mar Negra i a l’est del Dnièper.
Putin no sols creia que aconseguiria això fàcilment, sinó que -com ha dit molt bé l’exministre d’exteriors d’Aznar Josep Piqué-, estava també convençut que la concentració dels Estats Units a l’Indo-Pacífic els portaria a desentendre’s d’un conflicte “europeu”, i confirmaria el debilitament del “vincle atlàntic” i de l’OTAN, alhora que obtindria un suport absolut de la Xina davant l’objectiu comú d’afeblir Occident i el lideratge dels Estats Units, mentre la resta de països del món, com van fer en el cas de l’ocupació de Crimea, mirarien cap a una altra banda.
Però res d’això ha succeït, perquè l’heroica resistència d’Ucraïna, amb el lideratge de Zelenski, ha fet que els plans bèl·lics de Putin, encara que han provocat destrucció i mort a betzef, s’encaminen més aviat vers la derrota. El perill és que disposa d’un armament nuclear amb el qual ens amenaça i que, si es veu contra les cordes o bé ha d’afrontar una revolta popular, que avui sembla improbable però que no és impossible, podria provocar una catàstrofe mundial, perquè, com li recordava fa poc Joe Biden, “ningú no pot guanyar una guerra nuclear”.
Davant d’aquest panorama, una de les qüestions que ens queda saber per avaluar el futur és si Europa es mantindrà unida en la defensa dels valors que encarna la UE, després que ha començat a sofrir els efectes col·laterals de les sancions que, d’acord amb els Estats Units, Occident ha imposat a Rússia.
Tots sabem que l’hivern serà dur per a gairebé tots els països europeus i que Rússia no abandonarà la seva estratègia en la lluita per desestabilitzar-la. Ho intentarà utilitzant la guerra real i la cibernètica, intentant atreure Meloni com d’alguna manera està fent servir Orban, però això no significa que ho acabi aconseguint, i menys encara si, com sembla, la Xina es manté discretament al marge, conscient que el fet de no lliurar un suport directe a Rússia, li dona una preeminència sobre un Putin que es troba cada cop més aïllat. I no sols cal fixar-se en la Xina, perquè també l’Índia i Turquia, a la darrera reunió que han tingut a Samarcanda, han “recomanat” a Putin que acabi com més aviat millor la seva tràgica aventura.
El més greu, doncs, que tenim davant nostre no és la guerra entre autonomies que estem presenciant al nostre país (encara que ens faci sentir vergonya) o la incapacitat dels polítics per aconseguir que Espanya tengui un Tribunal Suprem respectat i neutral políticament, la qual cosa és francament escandalosa. I tampoc ho és la victòria de la neofeixista Meloni a Itàlia, encara que s’esdevengui preocupant. El problema més greu que tenim es diu Vladimir Putin i el sistema monstruós que ha creat entorn seu. Perquè, com apuntava fa uns dies John Carlin, el més pertorbador és saber que, fins i tot en el cas que Putin acabi caient, el “sistema” el podria reemplaçar per algú encara més propens al risc i amb menys empatia. I això fa que ningú no sàpiga com acabarà el malson, però el que sí sabem és que, mentre no hi hagi un canvi polític radical a Moscou, Rússia continuarà representant un perill per a la humanitat.
Josep Maria Quintana 