En un dels comentaris, sempre sucosos, de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, vaig sentir que deia que les seves parentes catalanes —no tothom és perfecte— coneixen de memòria totes les comarques de Catalunya però no els rius d’Espanya. I és possible que tengui raó, no ho sé. Tanta (o tan poca) com si jo afirmés que, segurament, són incomptables els espanyols no catalans als quals també els costaria enumerar els principals rius que transcorren per la Península Ibèrica. Bastaria sortir al carrer i fer la prova per comprovar-ho.
Tanmateix, hi ha una diferència fonamental entre aquestes dues afirmacions. La meva apel·la a la gran incultura que, globalment, ens afecta, però no té connotacions nacionalistes. La seva, en canvi, sí que en té, i no poques, perquè el que ella volia demostrar amb el seu comentari és la “degradació del nacionalisme català”, “l’empobriment de la cultura a Catalunya” i, per dir-ho clarament, el gran mal que comporta per a Espanya l’existència d’un “nacionalisme no espanyol”.
I ves per on! Un dels fenòmens que estam descobrint aquests darrers temps és com el “nacionalisme espanyol” vetlla com mai les seves armes i ho fa des de posicions d’extrema dreta que es tradueixen en una gran quantitat d’obres historiogràfiques i de pensament que tenen per objecte exaltar el que podríem definir com el “gen espanyol” com un element definitori del passat, del present i del futur; un gen que no sols no admet cap mena de crítica, sinó que es revela com l’essència indiscutible de tot el que de bo ha fet Espanya, fins i tot des d’abans que aquest concepte —vull dir el d’Espanya— existís per definir el que avui en diem un estat (que la gran majoria confon —o entén com a sinònim— de nació).
En el camp de la historiografia, aquest “revival” d’un espanyolisme essencial, magnífic, impol·lut, decent i, per tant, inqüestionable, es fa servir per tractar, sobretot, dos temes que són capitals per als investigadors i divulgadors del nostre passat: la Reconquesta de l’Espanya musulmana i el Descobriment del Nou Món. Dos fets que, si llegim aquesta mena d’obres, no presenten cap ombra ni mereixen cap crítica, sinó que s’esdevenen el paradigma del que podríem definir com “el bien hacer”, la qual cosa els situa com a matèries per a no oblidar i com a exemples per a seguir en la construcció d’una Espanya que era, és i ha de seguir essent “una, grande y libre”, paraules que ara no s’atreveixen a pronunciar en aquests mateixos termes però que reflecteixen molt bé el que ells, amb les seves obres, volen aconseguir.
Al tema de la Reconquesta s’hi referia Mar Padilla el passat 12 d’octubre, “Dia de nuestra Fiesta Nacional”, en una interessant article publicat al diari “El País”, tot afirmant que més enllà de les màscares, la Reconquesta i la seva presumpta relació amb el naixement de la nació espanyola és un fenomen temàtic cultural de primer ordre. Constatava, en efecte, que en llibreries i grans superfícies es multipliquen llibres de divulgació com La Reconquista y España, de Pío Moa (La Esfera de los Libros, 2018); Al Andalus y la Cruz, de Rafael Sánchez Suau (Tecnos, 2021); Reconquista. La construcción de España, de Iván Vélez (La Esfera de los Libros, 2022); ¡Santiago y cierra España!: El nacimiento de una nación, de José Javier Esparza (La Esfera de los Libros, 2021), o novel·les como ¡Pelayo!, de José Ángel Mañas (La Esfera de los Libros, 2021), o els cinc volums de Las novelas de la Reconquista, de Julio Merino (editorial SND, 2021).
D’on procedeix aquesta invocació del passat? —es demanava Padilla—. Donar una resposta contundent a la pregunta no és fàcil, però no són pocs els analistes que sostenen que són tergiversacions de la història per alimentar les narratives polítiques ultranacionalistes i radicals. I per treure ferro a la qüestió, he de dir que es tracta d’invocacions que no sols estan passant a Espanya, sinó també a països com la França d’Éric Zemmour i el seu partit Reconquête, els Estats Units de Donald Trump i el seu Make America great again o el Regne Unit del Brexit, com sosté Pippa Norris al seu llibre Cultural backlash (Cambridge University Press, 2019). Són, en definitiva, reaccions culturals de rebuig als canvis de valors i costums, que ells perceben com una amenaça.
Sobre la reconquesta que ens deslliurà dels àrabs i el consegüent elogi d’aquesta, Padilla esmenta la participació en un col·loqui organitzat per l’Archivo Histórico Nacional, que va comptar amb la participació, entre d’altres, de la periodista i escriptora Isabel San Sebastián, autora de La Dueña (Plaza & Janés 2022), que dictà una conferència titulada El derecho a ser europeos ganado tras ocho siglos de lucha. També de José Javier Esparza, autor de Visigodos. La verdadera primera historia de España (La Esfera de los Libros, 2022), que va assistir el maig passat a un congrés organitzat per Vox i el Grupo de Conservadores y Reformistas Europeos (ECR), sota el títol de Frontera sur: inmigración ilegal e islamismo, en el qual va dir textualment: “En Europa nuestros poderes quieren que dejemos de existir como pueblo, pero aquí hay un espacio de resistencia”. Si fa no fa, el mateix que diu Vladimir Putin quan declara que la seva “operació especial” a Ucraïna no és sinó una defensa de la personalitat de Rússia davant l’amenaça d’Occident.
Paz Padilla cita Alejandro García Sanjuán, catedràtic d’Història Medieval de la universitat de Huelva, segons el qual no hi ha dubte que ens enfrontam a una “estratègia perfectament pensada i calculada” de divulgació de llibres “pseudohistoriogràfics” i novel·les que posen l’èmfasi en gestes “patrioteres”, amb una retòrica de conflicte al discurs polític contemporani. L’estratègia és, per tant, de “pontificar sobre processos històrics complexos” reduint-los a aquesta vella idea “tan victimista de la nació espanyola, de fortalesa assetjada i de conspiració contra les seves essències”. El problema deriva, segons Sanjuán, en la utilització de la imatge d’una “suposada Espanya medieval” ―que no existia aleshores com a país― certament preocupant, perquè transmet un missatge “amb moltíssims prejudicis”.
Una cosa semblant succeeix amb els llibres sobre el descobriment d’Amèrica i el paper que els espanyols vam tenir en la conquesta i “civilització” d’una gran part d’aquell continent.
No som expert en la matèria i mai no m’he apuntat a la tesi —avui també molt estesa, crec que no prou documentada— del “genocidi” que hi vam causar. Ara bé, afirmar contundentment la tesi contrària tot analitzant el paper de la colonització sense observar les ombres i, per què no dir-ho?, el que avui serien clarament unes violacions flagrants dels drets humans dels indígenes, em sembla també fora de lloc. D’aquí que m’hagi cridat l’atenció que, per celebrar el “Día de la Hispanidad”, l’Ajuntament d’Alaior hagi convidat Jesús A. Rojo Pinilla, un historiador que no conec i no he llegit i que, per tant, no puc criticar ni lloar. He de dir tanmateix que algunes de les afirmacions d’aquest autor —que ha publicat tres llibre monotemàtics (Cuando éramos invencibles (2015), Los invencibles de América (2016) i Grandes traïdores a España (2017)— fetes al diari “Menorca” em semblen, si més no agosarades. N’esment, només dues, la primera dedicada als historiadors crítics: “En América —afirma— no hubo ningún genocidio. No saben la historia de España ni tampoco quieren saberla, quieren renegar de la historia porque en su pensamiento quieren generar un nombre nuevo y todo lo pasado es malo para ellos poder convencer de este pensamiento totalitario y absurdo que quieren imponer a la fuerza”. O aquesta altra en què afirma que “El legado español nos lleva a esta gran civilización hispánica donde 600 millones de persones hablan una misma lengua, tienen una misma sangre [y] una misma cultura” a pesar de reconèixer que tenen també “una forma de vivir diferente y una forma de morir diferente”.
A mi, quan s’acut a la “sang” com a concepte definitori de la personalitat, la meva se’m gela. I més encara quan s’hi afegeix —com feren els nazis— el concepte de puresa, cosa que, per cert, (que quedi clar!) no diu el jove historiador a l’entrevista.
Josep Maria Quintana 