L’impost de patrimoni com a arma per dividir

by

A pesar que és innegable el que hem vist per televisió amb motiu de la mort d’Isabel II (que, de manera ordenada i pautada mil·limètricament, m’ha recordat -per la llarga durada de les cerimònies- l’enterrament de Felipe el Hermoso per Juana la Loca, la notícia que més interès per a mi ha tingut aquesta setmana -deixem les decisions de Putin per a una altra ocasió- és la que ha pres el president d’Andalusia d’emular la seva adorada Ayuso en decidir que traurà l’impost sobre el patrimoni, un dels impostos cedits per l’estat a les comunitats autònomes. 

Ara, doncs, Madrid ja no està sola. Són dues les comunitats de règim comú (val més no fixar-nos en el País Basc i Navarra, encara que valdria la pena fer-ho atès el seu règim fiscal exclusiu per mor del “concert econòmic”), que han optat per treure del tot aquest impost, que, de fet, s’havia suprimit a Espanya i que, durant la crisi del 2008 a través de la Llei 4/2008, de 23 de desembre, però el 2011, en el context de crisi econòmica, es va recuperar, teòricament, amb “caràcter temporal” a través del Reial Decret-llei 13/2011, de 16 de setembre. Tot i això, onze anys després segueix en vigor.

Perquè el lector no avesat en matèria impositiva tengui una idea del que comporta aquest tribut, cal dir que és un impost directe i personal que s’aplica individualment, no sobre ingressos anuals o transaccions, sinó sobre el patrimoni personal de les persones físiques, i es calcula basant-se en el valor de tots els béns del subjecte passiu. Es merita el 31 de desembre de cada any i afecta el patrimoni del qual és titular el subjecte passiu en aquesta data i es presenta en línia mitjançant el Model 714, alhora que la Declaració de la Renda.

Òbviament, no tothom està obligat a pagar-lo, ja que la llei contempla una exempció de 300.000 euros per a l’habitatge habitual del contribuent i té un mínim exempt de 700.000 euros tant per als contribuents residents com per als no residents. En realitat, tenen obligació de presentar la declaració els subjectes passius la quota tributària dels quals resulti a ingressar o, encara que no hagin d’ingressar res per IRPF, el valor dels béns i drets que ostenten supera els 2.000.000 euros.

Des d’un punt de vista crític, som dels qui pens que -si ens movem a nivell teòric- estam davant d’un impost injust perquè comporta clarament una doble (o triple) imposició, ja que grava béns que, en adquirir-los el contribuent, ja va pagar l’impost que corresponia. Sigui quan es van ingressar com a renda del treball o del capital, quan es va acceptar una herència o donació, quan es comprà un immoble o quan es van meritar les plusvàlues. A més, és un impost que desincentiva l’estalvi i fomenta la despesa sumptuària. És cert que només el paguen els “rics”, però aquest és un concepte molt interpretable, i és indiscutible que els “vertaderament rics” no el paguen, perquè el defugen per mitjà de societats. De fet, si ens giram cap a Europa, crec que aquest impost només es manté a Noruega i a Suïssa.

A França, l’any 2018 es va substituir per un impost de solidaritat sobre la fortuna (ISF) un nou tribut que estan obligades a pagar les persones amb un patrimoni immobiliari valorat en més d’1,3 milions d’euros. Ara bé, a diferència del que succeeix a Espanya, aquest impost francès no afecta els béns no immobles (diners en efectiu, accions, bons, assegurances de vida, iots, avions privats, cavalls…), per tant, a França no hi ha un impost sobre patrimoni com el nostre.

Ara bé, més enllà del que pensem des del punt de vista teòric, el que no hi ha dubte és que és un impost -em referesc a l’espanyol- que, per la seva configuració, afecta a poques persones: les que tenen un patrimoni diguem que prou considerable, però que no és el mateix a tot el país. Sense anar més lluny, a Catalunya, València i Extremadura, l’obligació de declarar neix a partir dels 500.000 euros (cosa que eleva el nombre de declarants) i a l’Aragó, a partir de 400.000 euros. Encara més.

I pel que fa a les Balears, l’Agència Tributària informà que, l’any 2020, el nombre total de declarants de patrimonis superiors a 700.000 € (una vegada descomptats fins a 300.000 € en concepte de primer habitatge) van ser 8.484 (el 53% homes i el 47% dones). Tenim, doncs, que, si l’any 2020 les Illes tenien 1,2 milions d’habitants, els qui van estar obligats a pagar l’impost del patrimoni representaven el 0,7% de la població (a Espanya és el 0,2%). Rics, doncs, o no tan rics, el fet és que, aquest impost afecta a poca gent, i sempre a gent acomodada, això més enllà que el considerem just o injust i que, com he dit, sigui -que ho és- una doble imposició.

Ara bé, si contemplam el que està succeint des d’un punt de vista polític, veurem que la decisió d’Ayuso i de Moreno Bonilla (Madrid i Andalusia) de treure l’impost de patrimoni -més enllà que el considerem just o injust-, és una decisió que afavoreix els més ben situats de les seves respectives comunitats autònomes i, a més, fa que aquestes comunitats deixin d’ingressar unes quantitats que, de cobrar-les, podrien revertir en benefici dels ciutadans més necessitats. De fet, segons els càlculs que s’han fet, Madrid, si mantingués l’impost, hauria ingressat el 2020 mil milions d’euros. No és una bagatel·la.

Dit això, el que a mi em sembla greu -més fins i tot que suprimir l’impost- és la raó que ha esgrimit el president Moreno Bonilla el passat dilluns, quan va ver una crida directa als catalans (rics o no tan rics) que es veuen obligats a satisfer l’impost del patrimoni: “A Catalunya hi ha -va dir- impost de successions, aquí no; a Catalunya hi ha impost de patrimoni, aquí no; i a més aquí no ens independitzarem mai, perquè som part orgullosa d’Espanya”. En definitiva, com abans va fer Ayuso a Madrid, Moreno Bonilla intenta amb aquesta mesura atreure contribuents d’altres comunitats, especialment catalans. Fins i tot es va referir a un estudi d’acord amb el qual molts empresaris empadronats a Catalunya estaran així temptats de marxar d’aquesta comunitat davant la gran quantitat d’impostos que paguen. Creu Moreno Bonilla, que si aquests no se’n van anar a Madrid -la primera comunitat que va eliminar l’impost de patrimoni-, va ser perquè la capital els genera rebuig, cosa que no ha de succeir ara perquè “l’ambient mediterrani i les bones comunicacions entre Andalusia i Catalunya els podrien animar a fer el canvi.”

Més enllà, doncs, que jo cregui que l’estat i les comunitats autònomes s’haurien de replantejar la vigència -i el rigor- d’aquest impost (com han fet la majoria d’estats europeus), les motivacions d’Ayuso i Moreno Bonilla em semblen espúries i miserables, però també he de dir que consider un error la resposta que, d’entrada, va donar el ministre Escrivá, en dir que calia “una recentralització dels tributs” per evitar aquests situacions de “dumping” fiscal que Ayuso, Moreno Bonilla han implementat amb l’aprovació del PP, ja que Feijóo no ha obert la boca.

Si creim en l’estat de les autonomies, no hem de demanar una “recentralització dels tributs”. El que els polítics haurien de ser capaços de fer és evitar aquestes pugnes que no fan sinó dividir més el país, tot fent un esforç per trobar una fórmula de corresponsabilitat fiscal que impliqui una justa distribució de la riquesa i financi adequadament les comunitats autònomes. I això comporta que, també les comunitats, s’han de replantejar els seus ingressos i reflexionar sobre l’impost de patrimoni, que és el que ha motivat aquest escrit. Crec, doncs, que, tot respectant les competències autonòmiques, potser no seria cap disbarat seguir l’opinió del comitè d’experts en la reforma fiscal, depenent de la Hisenda Pública, que va recomanar una certa harmonització dels impostos que graven la riquesa amb un tipus impositiu mínim que tots haurien de respectar. A partir d’aquest mínim, que cada comunitat autònoma actuï com jutgi més convenient.


A %d bloguers els agrada això: