Aquest article d’avui es publica l’Onze de Setembre. Escric la data amb majúscules perquè és una data important a Catalunya: la Diada, la seva festa nacional. Però el primer que podem constatar des de fora és que queden ja molt lluny aquelles diades en què la majoria de ciutadans de Catalunya penjaven les senyeres als balcons com un acte festiu i d’encontre! Què lluny queden, en efecte, aquelles manifestacions d’identitat nacional que mostraven una transversalitat que avui s’ha perdut, sembla que de manera definitiva. Perquè si una cosa podem constar és que les Diades dels darrers anys han estat excloents i, per tant, sectàries, ja que, de fet, molts catalans -alguns que militaven i segueixen militant en el catalanisme- s’han sentit expulsats d’una festa que reivindicava la Història d’un territori i han acabat abandonant la seva participació.
La realitat que contemplam avui és que cap dels consellers d’ERC no assistirà a la manifestació que prepara l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per a la Diada, encara que Pere Aragonès hagi declarat que estan “a favor de les manifestacions per la independència”, tot afegint, però, que rebutgen “aquelles que van en contra d’independentistes”. De fet, aquest és un dels arguments que havia exposat el president de la Generalitat per refusar la seva assistència a la mobilització a Barcelona, a més de considerar que la manifestació va “contra els partits i les institucions” i que “aprofundeix les divergències de l’independentisme”.
Lluny d’estar-hi d’acord, el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha respost a Aragonès dient que dona suport a la presidenta del Parlament, la suspesa Laura Borràs, quan ha amenaçat de sortir del Govern si no es reorienta la direcció de l’executiu català cap a la independència abans del debat de la política general de final de mes. Alhora, ha criticat Esquerra de diluir el paper de Junts dins el Govern i també l’estratègia d’aquest a favor de la taula de diàleg, que ell ja dona per liquidada.
No deixa de ser curiós -però també molt significatiu- que davant tanta divisió, un dels primers grans culpables del que ha succeït a Catalunya des de 2012, l’expresident Artur Mas, es formuli, des del seu pas al costat (que l’ha deixat definitivament fora de joc) una pregunta retòrica, però de gran calat: “Si ara tenim un govern format per dos partits que es defineixen com a independentistes i aquests dos partits trenquen les relacions i acaben trencant un govern de coalició, qui es creurà que això de la independència va de debò?”
I la pregunta té tot el sentit del món, fins al punt que, a pesar de Borràs i Turull, sembla que avui són molts els exconvergents que comparteixen aquesta opinió.
Diguem tanmateix que aquesta divisió -i la relació de Catalunya amb Espanya- pot agreujar-se encara més si, a finals d’any, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronuncia d’acord amb la proposta que ha fet l’advocat general de la Unió, en assumir les tesis del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena sobre les euroordres, tot desestimant les al·legacions presentades pels “fugits” a causa del procés.
De la Tour -que és com es diu l’advocat- va proposar al TJUE que resolgués els dubtes del jutge Llarena sobre les euroordres responent-li que un país no pot negar el lliurament d’un reclamat a un altre Estat membre de la Unió llevat que hi hagi una vulneració de drets sistèmica al reclamant.
Aquesta petició de Llarena -formalment una “qüestió prejudicial” que presentà al TJUE- va venir motivada per la negativa de la justícia belga a lliurar l’exconseller de Cultura Lluís Puig quan afirmà que l’alt tribunal espanyol (el Tribunal Suprem!) no era competent per jutjar el reclamat, cosa que entenia que suposava una vulneració dels seus drets.
Certament que, avui, els “fugits” tenen un as a la màniga amb la decisió del Comitè de Drets Humans de l’ONU que ha dit textualment que es van violar els drets de quatre líders independentistes en suspendre’s la seva condició de diputats després de les eleccions del 21 de desembre del 2017 -afirmació que jo també compartesc-, ja que la decisió que aleshores va prendre Llarena posava de manifest, una vegada més, que els excessos en la intervenció de la justícia -aquella acusació de “rebel·lió” que més tard va quedar desestimada pel Tribunal Suprem- en qüestions que tenen una dimensió política pot tenir efectes contraris als perseguits, afavorint els interessos dels qui van pretendre trencar la Constitució.
Crec, doncs, que té raó aquest Comitè -la decisió del qual no és, però d’obligat compliment) en afirmar que la retirada dels escons d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull no tenia motius “raonables i objectius”, i “no es va dur a terme sota les garanties d’un degut procés d’imparcialitat”.
Ara bé, aquest argument -que, sens dubte, pot tenir en compte el TJUE- difícilment pot malmetre el raonament de Llarena -assumit per l’advocat general de l’alt tribunal europeu- quan afirma, com he dit, que un país no pot negar el lliurament d’un reclamat a un altre Estat membre llevat que hi hagi una vulneració de drets sistèmica al reclamant, perquè és difícil afirmar -a pesar dels grans errors de Llarena- que aquesta vulneració sistèmica de drets es vagi produir en un procés que es va fer a la vista de tothom i, en principi, amb totes les garanties.
Crec, doncs, en aquest punt, que els partits independentistes no haurien d’aprofitar els excessos o els errors de Llarena per concloure que trobaran fora d’Espanya un aval a l’intent de fer fallida el marc constitucional que va suposar la declaració unilateral d’independència del 2017.
Perquè aquest és el problema de fons: que els partits independentistes no volen reconèixer explícitament que, amb les actuacions dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb el referèndum il·legal de l’1 d’octubre de 2018 i amb la declaració unilateral d’independència (que van deixar sense efecte un minut després de proclamar-la), van trencar el marc constitucional espanyol de manera il·legítima, alhora que menyspreaven l’opinió i trepitjaven els drets de la meitat dels ciutadans de Catalunya. I açò havia de tenir forçosament conseqüències jurídiques per a ells, a pesar de l’actuació, més aviat barroera, que ha dut a terme el jutge instructor, Pablo Llarena.
Aquest argument és el que em du a pensar que l’independentisme s’equivoca si pretén que la resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU els permetrà sortir indemnes de la justícia europea i internacional.
I és, tanmateix, el que pensen -sobretot els de Junts per Catalunya- si ens atenem a la reacció que han tingut en pretendre que aquesta resolució empari fins i tot la decisió de Laura Borràs de no renunciar a la presidència del Parlament en haver estat cridada a declarar per un suposat delicte de prevaricació i falsedat documental que res no té a veure amb el procés.
Intentar desfer-se dels tribunals dient que aquests actuen polititzats i per revenja prova que també ells col·laboren en la politització de la justícia que tan critiquen (sovint amb raó) a l’Estat espanyol.
Josep Maria Quintana 