L’estiu de 1992 vam fer un viatge a Rússia amb un grup francès. Havíem sortit de París i arribàrem a Sant Petersburg per recórrer algunes ciutats d’aquell immens i particular país. El governava Boris Ieltsin després de la caiguda de Gorbatxov i la mort d’aquest m’empeny a publicar algunes notes que vaig prendre en aquell viatge de fa trenta anys. Ho faré sense comentaris d’avui. Tots es van escriure aleshores:
19 de juliol.- Sortim de Moscou. Plou. Durant tot el viatge cau una aigua desigual d’un cel nuvolat i fosc. Són tres hores d’autocar fins a Vladimir, vella capital russa on començam la volta entorn de l’anomenat “anell d’or”: Vladimir, Souzdal, Kostroma i Serguei Posad. La guia ens parla amb tota llibertat de la situació. Aquesta és una dona jove, universitària i discreta. La generació dels seus pares, filla directa de la revolució, se sent frustrada i absolutament incapaç d’acceptar els esdeveniments. Ells han treballat honestament i no tenen res: ni casa pròpia, ni cotxe, ni a penes jubilació (l’equivalent a unes 12.500 pessetes al mes). Són el prototipus de ciutadans que han viscut dins un vas clos.
Quan Stalin accedí al poder, va aconseguir d’aïllar completament el seu país. I si fins als anys vint els contactes i els intercanvis amb la resta del món foren constants i nombrosos, a partir dels anys trenta, ningú no va saber res de l’exterior, res del que passava al veí de davant. La cortina de fum que envoltà l’U.R.S.S. va ser tan densa que la propaganda soviètica arribà a dominar-ho tot.
Els pares de la guia, que van creure ulls clucs la propaganda oficial quan eren joves, culpen de la crisi Gorbatxov, que consideren un traïdor, l’home que ha desfet tot un sistema en el qual ells havien cregut i pel qual van treballar de valent tota la vida.
Per a la guia, en canvi, les coses no són com diuen els seus pares. La seva generació accepta i admira Gorbatxov perquè és ell qui va destapar la immensa hipocresia que el sistema comunista sustentava. Tot era fals. Només l’oligarquia d’uns pocs dominava la societat, una societat endarrerida i incapaç̧ de valer-se per ella mateixa.
La guia ens conta un acudit ben significatiu. L’acció passa en una escola de l’URSS, posem que als anys setanta, sota l’ègida de Brezhnev, quan la propaganda encara estava ben vinculada a la vida del país.
La mestressa alliçona els alumnes fent-los algunes preguntes estudiades.
-Digueu-me fillets, quin és el país més fort del món?
-La Unió Soviètica – tots li contesten a cor.
-I digueu-me ara: Quin és el país del món on la gent és més feliç?
-La Unió Soviètica -contesten.
-I quin és el país on tots els infants mengen la millor xocolata?
-La Unió Soviètica.
De sobte, un petit es posa a plorar a llàgrima viva. La mestressa l’agafa tendrament i l’acarona.
-I doncs, fillet meu, què et passa?
Ell li contesta sanglotant:
-Que jo vull viure a la Unió Soviètica!
20 de juliol.- Jornada a peu per Souzdal en un dia esplèndid de sol i bonança. Aquest és un poble increïble, d’una tradició rica i extraordinària. El Krèmlin (recinte emmurallat de l’època medieval), catedrals de la més pura ortodòxia, monestirs, museu d’icones… Dins una sala capitular sòbria i ampla, tres monjos joves ens ofereixen un petit concert. Quines veus!
Dinar al refectori d’un vell monestir. Com pot afrontar aquest poble la reconstrucció de tanta riquesa? És pràcticament impossible si tenim en compte que més d’una tercera part dels russos no tenen avui el mínim necessari per viure.
Escoltam a TV5 un reportatge sobre l’exèrcit rus. Dona notícies com aquesta: un seixanta per cent dels cridats a files deserta o es nega a complir el servei militar. Hi ha casernes on els soldats passen fam. I ens mostra unes imatges increïbles de joves famèlics i d’unes mares que s’han organitzat per iniciar les protestes. És cert que també a Paris i a Madrid hi ha mendicants i bosses immenses de pobresa. Però a Moscou i a Sant Petersburg els captaires són incomptables.
22 de juliol.- Segueix la cursa per l’“anell d’or” de les ciutats russes. Aquest matí visitam Iaroslav, una bella ciutat on un dels afluents del Volga s’ajunta amb aquest. Parcs i jardins que permeten uns passeigs deliciosos i cases luxoses que pertanyeren als grans comerciants de la ciutat. Visitam diferents recintes (el Kremlin és esplèndid) tot i que les esglésies estan en una situació deplorable. Dinam a l’hotel (l’únic hotel de Ieroslav) i comprovam el seu estat decrèpit.
La guia local -una jove culta que parla un francès acadèmic- ens fa de la realitat russa un quadre extremadament fosc.
-No és vostè̀ una mica pessimista? -algú li demana.
-No. Jo visc aquí́ i dic, tan sols, el que veig. Arran d’aquesta conversa deman a la guia habitual (la que ens acompanya per tot el circuit de l’“anell d’or”) què és el que ella trobà d’atractiu en Gorbatxov.
-La sinceritat -em contesta-. Fou el primer que analitzà amb ulls crítics la realitat del país, la gran mentida en la qual havíem estat immersos. I em destaca una cruel evidencia: a Rússia mai no hi ha hagut llibertat de pensament.
És particularment cert que sota el règim soviètic, a partir dels anys vint, els caps pensants foren embridats per l’Estat, sota el pretext de servir el poble. El sistema considerà absolutament necessari que els intel·lectuals esdevinguessin literalment la corretja de transmissió de les autoritats. Alguns han sofert molt; d’altres, recolzats i beneficiats pels avantatges materials, han viscut a redós d’un cinisme perfecte.
24 de juliol.- Duim ja molts dies de viatge i comencen a notar-se els símptomes de fatiga. Aprofit el viatge per a llegir un article sobre Gorbatxov. I no puc deixar de formular-me aquesta pregunta: Per què, davant l’admiració de tot el món occidental, va fracassar a Rússia la seva política? És possible que Gorbatxov vagi emprar els mateixos mètodes que aquells empraren els seus antecessors i volgués una reforma des de dalt.
Conscient del marasme econòmic i social en què es trobava l’URSS després de la mort successiva de tres secretaris generals (Brezhnev, Andropov i Txernenko), Gorbatxov imposà la seva política: la perestroika, i adoptà un mètode, la glasnost. Però què fou la perestroika sinó una política imposada des del poder? Desapareixen els eslògans de propaganda als carrers, els diaris s’obriren i començaren a dir el contrari del que havien dit fins aleshores (amb directors imposats per Gorbatxov), Soljénitsyn fou rehabilitat, es permeté publicar la literatura prohibida, els intel·lectuals foren autoritzats a viatjar a l’estranger…
Gorbatxov, però, sempre actuà tot sol, al marge de la gent. No demanava, sinó, a la societat que acceptés cegament la seva política, una política que, en la realitat interior, significava sovint un pas endavant i tres cap enrere. Potser per això, ràpidament la glasnost (que havia seduït el món occidental) aparegué davant la gent com una semi veritat que no resolia cap de les tares d’un sistema que havia submergit els ciutadans dins la misèria més absoluta.
Josep Maria Quintana 