En els moments més durs de la discussió que tenia lloc a la Gran Bretanya sobre el Brexit, el primer ministre Boris Johnson, que, juntament amb l’ultraconservador Nigel Farage, havia estat un dels grans defensors de la sortida de la Unió Europea amb arguments fressats de mentides que van proclamar sense cap mena de vergonya, va creure que, amb un Parlament que no li era prou favorable i on se sentien moltes veus contràries a la seva política, el camí més curt -ni que fos inconstitucional- era el de suspendre l’activitat parlamentària.
Sense dubtar-ho gens i a pesar de les crítiques dels adversaris i, també, del president de la Cambra dels Comuns, el 10 de setembre de 2019 va materialitzar la seva decisió de suspendre el Parlament fins el 14 d’octubre, una mesura de la qual el mínim que podia dir-se és que era antidemocràtica, sense descartar que, amb aquella decisió, Johnson duia a terme un acte dictatorial que privava els ciutadans d’expressar-se per mitjà dels seus representants legítims.
És cert que, quan va prendre aquella decisió, el Brexit estava ja decidit, però la majoria dels diputats britànics advocava perquè es dugués a terme d’una manera ordenada i havent acordat amb Brussel·les una pauta de sortida, esquivant, doncs, un Brexit “dur”, és dir una sortida abrupta del bloc, ja que aquest podria provocar a l’economia britànica en una recessió forta. Però Boris Johnson seguí defensant a tort i dret que el Brexit s’havia de materialitzar abans del 31 d’octubre costés el que costés i qualssevol que fossin les conseqüències. Per això -i per treure’s noses del davant- va suspendre l’activitat parlamentària.
John Bercow, aleshores president de la Cambra dels Comuns, no va callar, sinó que afirmà sense embuts que la decisió de Johnson era “un delicte contra el procés democràtic i els drets dels parlamentaris com a representants del poble”, ja que, precisament, aquells dies eren clau per prendre les decisions governamentals de cara a la formalització del Brexit.
Estàvem, per tant, davant d’una decisió que tenia tots els números per ser declarada il·legal pels Tribunals de Justícia. Segurament seria excessiu qualificar-la de cop d’estat, però no d’il·legal, perquè, si bé és un dret que té cada primer ministre, a l’inici de la seva legislatura, de sol·licitar aquesta suspensió -que allí es coneix amb el nom de “pròrroga parlamentària”-, en aquell cas concret, tant pel moment elegit com per la duració anunciada -cinc setmanes- es veia clarament que era una decisió injustificada i, per tant, il·legítima. En definitiva, il·legal.
És obvi que, com succeeix a totes les monarquies parlamentàries, aquesta decisió havia de ser signada per la reina Isabel II, la principal virtut de la qual -com ha reconegut pràcticament tothom en els dies posteriors a la seva mort- ha estat la d’haver sabut mantenir-se neutral i, per tant, al marge de les decisions preses pels seus primers ministres, la qual cosa no impedeix que ens demanem: què en pensava, en el seu fur intern, de la decisió de Boris Johnson? Açò no ho sabem ni ho sabrem mai, perquè no ho va dir, ni tan sols va dir tampoc un sol mot sobre el Brexit -com no va dir res sobre el referèndum que va dur a terme Escòcia per separar-se del Regne Unit-. Per tant no va dubtar de signar la suspensió del Parlament que li va presentar Boris Johnson. Negar-s’hi, fins i tot expressar la més petita opinió, hauria trencat el principi constitucional que l’obligava a la neutralitat, i no ho va fer. Simplement, va signar i prou.
I que la decisió era il·legal avui no podem dubtar-ho, perquè unes setmanes després, el Tribunal Suprem va dictaminar que la suspensió del Parlament britànic era contrària a la llei i que Boris Jonson abusà dels seus poders en ordenar la “pròrroga” de les sessions de Westminster durant cinc setmanes. La jutja Brenda Hale va llegir el dictamen, que el tribunal havia aprovat per unanimitat dels 11 magistrats, en el qual estipulava que la decisió del primer ministre d’aconsellar la Reina la suspensió del Parlament va ser “il·legal”, tot assegurant que havia tingut “un efecte extrem sobre els fonaments de la democràcia”, ja que “frustrava o prevenia l’habilitat del Parlament per exercir les seves funcions constitucionals sense una justificació raonable”.
Acò no obstant, la reina, que havia actuat complint amb el seu deure de neutralitat, va sortir-ne indemne. Simplement, perquè havia fet el que li corresponia fer.
I us demanareu per què dic açò, avui. Doncs, simplement, perquè la mort de la reina i aquest reconeixement de la seva neutralitat política, de la seva capacitat d’estar per damunt del bé i el mal i de desmarcar-se de les decisions polítiques, és, precisament, el que no va saber fer el rei Felip VI el 3 d’octubre de 2017 quan, després de la celebració del referèndum il·legal a Catalunya -no seré jo qui negui la il·legalitat d’aquell referèndum- va creure que li corresponia a ell opinar públicament i no deixar l’acció política en les mans del seu primer ministre, que era aleshores Mariano Rajoy.
I aquell discurs no sols desbordava les competències que la Constitució atorga al monarca d’arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions (art. 56), sinó que va ser un discurs que, tot obviant la més petita crítica a una duríssima actuació policial que no sols va ser excessiva, desproporcionada i -per a més inri- posà en ridícul el govern de Rajoy, que havia assegurat públicament que no hi hauria referèndum i que cap urna es posaria al carrer, va ser una presa de posició en una matèria que tenia un transfons eminentment polític (ni que fos il·legal) i que, si més no en el camp de la legalitat, havia de ser en tot cas jutjada pels Tribunals de Justícia, no pel rei.
Aquell dia, el rei, actuant com ho va fer, es va guanyar la crítica -i la desafecció- d’una gran part de la societat catalana (i no sols catalana, ja que record que, jo mateix, vaig publicar un duríssim article contra el monarca), sinó que, com hem sabut després, es va dur a terme per decisió pròpia, segurament per donar satisfacció a tots els diaris de la dreta espanyola que el 2 d’octubre publicaren articles amb títols tan rellevants i provocadors com “On és el rei?” o bé “El silenci del rei en el referèndum independentista de Catalunya”.
Avui sabem -perquè tot s’acaba sabent- que el rei no en va tenir prou, amb la resposta institucional de l’Estat -em referesc a les porres i a l’actuació del govern de Rajoy, que acabà suspenent l’autonomia de Catalunya- i va decidir que havia de comparèixer. Va ser, doncs, la Zarzuela qui traslladà al govern espanyol els plans del monarca, la voluntat d’adreçar-se als espanyols, una acció que Mariano Rajoy no veia gens clara.
Segons fonts de l’entorn de l’expresident espanyol, l’aleshores cap de l’executiu, fidel al seu estil, no volia precipitacions en un moment polític tan calent, i considerava que era millor fer un front polític. Per açò, l’endemà del referèndum, va convocar a La Moncloa el líder de l’oposició, Pedro Sánchez, i el de Ciutadans, Albert Rivera.
Però, des de sectors de la premsa de Madrid i a les xarxes socials augmentaven les preguntes sobre on era el rei, amb l’agenda alliberada d’actes oficials durant la setmana prèvia a l’1 d’octubre i també la posterior.
Aquell dia -per molt il·legal que fos el referèndum que van dur a terme els polítics catalans- el rei no va saber estar a l’alçada del que la Constitució li demanava. No va saber actuar com segurament hauria actuat la seva “tia Lilibeth”. I d’aleshores ençà arrossega un estigma que li serà molt difícil treure’s de damunt. És cert que, aquests darrers anys, Felip VI ha rebaixat el to sobre la realitat catalana en un intent de refer els ponts que aleshores va trencar i cerca la seva rehabilitació. Però serà molt difícil que molts ciutadans oblidem l’error que aquell dia va cometre.
Josep Maria Quintana 