L’any 2002 vaig publicar un llibre, fruit de la meva tesi doctoral en Filologia Romànica, sobre la figura de Nicolau M. Rubió i Tudurí (Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891-1981, Literatura i pensament. Publicacions de l’Abadia de Montserrat), en el qual exposava el que eren segurament els aspectes menys coneguts de l’arquitecte i paisatgista nascut a Maó al si d’una família que va donar personatges il·lustres en diversos camps de la ciència, la tècnica i la investigació. Curiosament, mai no vaig conèixer Nicolau Rubió en vida, i tot el que he arribat a saber d’ell ha estat per mitjà de la lectura dels llibres i articles periodístics que va escriure, ja que en va publicar un gavadal després que s’exilià a París poc temps de començada la guerra civil espanyola.
Fidel a la República i a Catalunya (encara que disconforme amb els que governaven la Generalitat aleshores), ell englobà el seu concepte de catalanitat en un de més ampli, el que denominà “La pàtria Llatina”, que plasmà en un llibre que publicà a París l’any 1945 en francès i jo vaig traduir al català per a la col·lecció “Serra d’Or” de l’Abadia de Montserrat l’any 2006.
Tenc, per guardar-ne el record, una fotografia de Nicolau M. Rubió a la meva biblioteca. Vestit de caçador, està presa en una de les caceres que va dur a terme a l’Àfrica (la primera dins els anys vint del segle passat), i he de reconèixer que és una de les persones que, sense haver-la conegut, més he admirat per la seva lucidesa i capacitat intel·lectual, ja que es va saber moure en camps molt diversos, com l’arquitectura, la jardineria, la literatura i l’assaig polític, encara que mai no va estar temptat de fer política, a diferència del seu germà Marià, que va ser diputat durant la República.
Més enllà de les obres sobre caceres, que el van convertir en un pioner d’aquesta mena de llibres a Catalunya i, segurament, a tot l’Estat, Nicolau M. Rubió va tenir un cert reconeixement del gran públic per una novel·la, No ho sap ningú, que publicà Joan Sales a “El Club dels novel·listes” l’any 1961.
A la meva obra sobre Rubió parl extensament d’aquesta novel·la i també d’una altra que no va publicà, però de la qual jo vaig trobar el text mecanografiat, val a dir que amb algunes llacunes que em vaig atrevir a emplenar. El títol que ell va posar-li era El camell travat i s’encarregà de la publicació Angle editorial l’any 2003. Tanmateix desconeixia com va ser que Rubió contactà amb Joan Sales per publicar No ho sap ningú, cosa que he descobert fa poques setmanes gràcies a la invitació que em van fer Josefina Salord i Damià Pons perquè escrivís un article per publicar a la web que s’ha obert per celebrar l’ “Any Fuster”, dedicat a l’escriptor i assagista valencià, sens dubte un dels més destacats intel·lectuals valencians del segle XX.
Josefina Salord em va parlar d’una correspondència que havia trobat a la Biblioteca de Catalunya entre Joan Fuster, Joan Sales i Nicolau M. Rubió, que, un cop adquirida, em va fer descobrir aspectes que desconeixia sobre la novel·la de què estic parlant.
Llegint, doncs, la correspondència he sabut que Nicolau M. Rubió va enviar l’original al Premi Sant Jordi l’any 1960, any en què guanyà una novel·la que desconec absolutament d’Enric Massó que es titulava Viure no és fàcil. Per tant, la de Rubió va ser desestimada pel jurat, que també va desestimar una novel·la que, amb els anys, s’ha reconegut com un clàssic de la literatura catalana i ha estat traduïda a més de vint idiomes. Em referesc a La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.
Val a dir que entre els membres del jurat hi havia Josep Pla, del qual desconec què pensà de la novel·la de Rubió, però si em consta que menyspreà la novel·la de Mercè Rodoreda, que ella presentà amb el títol provisional de Colometa, de la qual Pla va dir que era “cursi i tenia un títol de sardana”. La qual cosa no deixa de ser un consol per als molts autors que presenten il·lusionats originals a premis literaris i no obtenen el premi desitjat. No sempre els jurats tenen raó.
Per la correspondència que esment he sabut que un dels membres d’aquell jurat que no va tenir en compte l’obra de la Rodoreda ni tampoc la de Rubió era Joan Fuster, que sí va saber veure el valor intrínsec d’aquelles dues obres. De fet, veiem llegint les cartes que ara he pogut consultar, que va ser ell qui es posà en contacte amb l’editor Joan Sales i li parlà de les dues novel·les recomanant-li que les publiqués. Sales escoltà Fuster, es va fer amb els originals i decidí incloure’ls entre els títols de la seva editorial. De fet, No ho sap ningú va veure la llum el 1961 i La plaça del Diamant el 1962.
Llegits els originals, Joan Sales es va convèncer immediatament que Joan Fuster tenia raó i es mostrà encantat de publicar les dues novel·les que, en el cas de la de Rubió, va ser molt retocada, com sabem per unes notes que l’editor escriu a Fuster: “Quan facis la crítica per a Destino (si no l’has feta encara) -escriu Sales a Fuster- recorda el que et vaig dir, o sigui rellegeix la novel·la, no et fiïs de la teva lectura de jurat, ja que l’autor l’ha esmenada moltíssim suprimint moltes pàgines etc. Fa tot un altre efecte.” I afegeix: “No cal dir que davant de l’èxit que està tenint (he rebut altres cartes encomiàstiques, si bé sense tant de contingut crític, d’en Joan Oliver i molts que tu no coneixes), els del CLUB recordem que a tu et devem l’haver tingut notícia de l’existència d’una novel·la tan bona —sobretot, que “podia” ser tan bona.”
També curiosament, la correspondència m’ha revelat que quan Joan Fuster va posar en marxa la col·lecció d’assaig que va dur com a títol Cara i Creu, es va interessar per la publicació de La patrie Latine i demanà a Rubió que la traduís al català. De fet, Fuster desconeixia el llibre editat a París i en va tenir coneixement per una informació que li donà Jaume Miravitlles, el qual -escriu Fuster a Rubió- “em diu que us ha mig compromès per donar-nos un original destinat a la col·lecció Cara i Creu, petita aventura editorial que projecten uns quants amics. No cal dir que tots estarem ben contents si realment ens ajudàveu amb la vostra col·laboració. La idea és publicar un tipus de llibre “normal” —en temes i extensió—, amb la major amplitud de criteri, i preferentment (no exclusivament) del gènere assaig”.
El projecte, però, no avançà perquè Rubió no tenia disponibilitat aleshores per fer-ne la traducció al català. Tanmateix agraeix a Fuster l’interès: “Estic content de la vostra carta i de col·laborar a Cara i Creu. L’amic Miravitlles, després d’haver llegit La Patrie Latine que vaig publicar en francès vint anys enrere, la troba del seu gust. És un assaig, al qual les nostres terres són situades en l’òrbita de l’evolució de l’antic món llatí i menys en la del determinisme estrictament peninsular. Fins ací la cara. La creu és que aquest text hauria de ser refet, que en la nova forma que m’imagino seria difícilment publicable en l’actualitat i que, a més, ara no tinc temps d’ocupar-me’n.”
Desconec què volia modificar Rubió d’aquella obra, que jo vaig traduir respectant íntegrament l’original francès, però m’ha fet gràcia descobrir aquesta relació que desconeixia i que ara he pogut explicar a l’article que, in extenso, podeu llegir a la web (https://www.caib.cat/sites/anyjoanfuster/ca/articles_actuals/).
Potser hauria d’excusar-me davant els directors de la publicació, però no crec que aquest spoiler que acab de fer del meu article perjudiqui l’original. Només l’he escrit per engrescar el lector interessat en l’obra de Joan Fuster perquè accedeixi a la web que ha elaborat el Govern de les Illes Balears i pugui aproximar-se a l’escriptor valencià i conèixer la relació que aquest va tenir amb personatges de les nostres illes per mitjà dels articles que hi aniran publicant escriptors i investigadors de ca nostra.
Josep Maria Quintana 