Qualsevol que sigui la nostra posició ideològica sobre l’avortament, el cert és -per simplificar- que, a Espanya, el dret a avortar està reconegut (amb limitacions) per una llei que, en la darrera versió, va entrar en vigor el 5 de juliol de 2010 (retocada el 2015). Aquesta, en el Títol II, articles 13 i 14, concreta la despenalització de la pràctica de l’avortament induït durant les primeres 14 setmanes de l’embaràs. Durant aquest temps, la dona podrà prendre una decisió lliure i informada sobre la seva interrupció.
Tot i que sobre la llei penja un recurs interposat davant del Tribunal Constitucional, el dret a avortar (amb limitacions) és vigent a Espanya des de 1985 i tanmateix es fa molt difícil afirmar, atenent el text de la Constitució, que sigui un dret constitucionalment reconegut. Tan difícil com afirmar que no ho sigui, ja que l’article 15 (destinat a sancionar el respecte a la vida) té una redacció dubtosa que permet interpretacions diverses. Correspondrà, doncs, al Tribunal Constitucional dirimir si l’avortament pot ésser legalment regulat i en quins termes, així com determinar si la llei vigent és constitucional o, com al·leguen els que van interposar el recurs, conté aspectes que vulneren la Constitució.
El tema és ardu pel fet que l’avortament no té tan sols un contingut “jurídic” sinó també “ideològic” i, per a moltes persones, també el té “moral”, per això admet totes les interpretacions possibles.
Sé, doncs, que em fic en un jardí ple d’espines en parlar de l’avortament, ja que, en fer-ho, és impossible no provocar reaccions contràries. Però si m’he decidit a parlar-ne avui és a causa del canvi que ha suposat als Estats Units la sentència de l’actual Tribunal Suprem -que és allà el màxim intèrpret de la Constitució- amb la qual ha derogat el “dret federal a l’avortament”, cosa que es presta a confusions i hauríem d’intentar comprendre de la manera més objectiva possible.
Aquesta criticada sentència no diu que la Constitució dels Estats Units prohibeixi l’avortament, diu simplement que l’avortament deixa de ser un dret garantit per la Constitució a tot el país i que correspon al govern i al parlament de cada estat decidir i legislar sobre la interrupció voluntària de l’embaràs. Ve a dir, doncs, que la Constitució no consagra el “dret a l’avortament”, però tampoc diu que el prohibeixi.
No hi ha dubte que la sentència ha provocat una gran reacció contrària a la decisió del Tribunal Suprem per part de sectors molt amplis de la societat. No només perquè hi ha molts nord-americans partidaris de “l’avortament lliure” o que el consideren un “dret fonamental de la dona”, sinó també perquè, amb aquesta decisió, el tribunal s’esmenava a si mateix, en derogar la famosa sentència “Roe vs. Wade” mitjançant la qual, el 1973, la Cort Suprema -llavors de majoria progressista- va determinar que el govern del país no podia interferir en certes decisions personals com la procreació i el matrimoni, entre d’altres. I aquella decisió va obligar a modificar totes les lleis federals i estatals que restringien l’avortament, que va quedar recollit com “un dret constitucional”.
Què va implicar aquella sentència? Doncs va determinar que el dret d’una dona a decidir si vol ser mare o no ser-ho mereix una gran protecció a nivell constitucional. Tot i això, també va determinar que els estats poden intervenir per protegir la salut de la mare i la vida del nadó.
De fet, la Cort va dividir el període d’embaràs en tres trimestres per regular l’avortament, segons explica la Facultat de Dret de Cornell. Durant el primer trimestre, la decisió d’interrompre’l era exclusivament de la dona. Durant el segon trimestre, l’Estat podia regular (però no prohibir) els avortaments en interès de la salut de la mare, mentre que a l’últim trimestre l’estat podia prohibir totalment aquest procediment mèdic. Tot i així, la sentència del cas “Roe vs. Wade” també va establir que en el darrer trimestre una dona es podria sotmetre a un avortament malgrat qualsevol prohibició legal si els metges certificaven que era necessari per salvar la vida o la seva salut.
La pregunta que genera aquella decisió del Tribunal Suprem del 1973, que ara ha estat substituïda per una altra molt més restrictiva, és si era encertada o no des del punt de vista jurídic-constitucional (deixem, doncs, de banda, si és possible, la ideologia o la moral en aquest exercici). De la mateixa manera que ens hem de preguntar si la decisió presa ara, s’ajusta o no a la Constitució.
No he d’amagar que, sobretot gràcies a la presidència de Trump (que ha pogut nomenar tres jutges del Tribunal Suprem), aquest òrgan ha pres una deriva absolutament conservadora i l’ha convertit en aliat de la dreta. I no ho dic tan sols per la decisió sobre l’avortament, sinó per com està dirimint altres matèries greus, com la referent a la proliferació d’armes o a la sanitat, ja que tots sabem que poques decisions restrictives ha pres sobre les armes, que castiga més les comunitats pobres i les minories racials -negres, hispans i nadius- en estats conservadors on les lleis dificulten cada vegada més el seu dret al vot. I tots sabem també que poca cosa ha dit sobre el dret a la salut en un país que no té un sistema de salut universal, on els pobres tenen més dificultats que els rics per accedir a la sanitat.
Però a risc d’equivocar-me i de passar per retrògrad, dubt que la sentència actual sobre la regulació de l’avortament en què diu clarament que aquest no és “un dret constitucional”, contràriament al que deia la sentència “Roe vs. Wade” sigui jurídicament tan criticable (a pesar que ha rebut crítiques duríssimes), ja que deixa que siguin els Estats els que regulin l’abast de l’avortament, cosa que no impedeix -com ha dit recentment el president Biden- que si en algun moment els ciutadans atorguen al Partit Demòcrata una majoria suficient al Congrés i al Senat, fins i tot es podria restaurar el dret a l’avortament amb una “llei federal”, que no violaria la Constitució.
En realitat, hem pogut comprovar fa molt pocs dies com, contra tot pronòstic, un Estat conservador com Kansas, ha votat de manera aclaparadora a favor de l’avortament, convertint-se en el primer que ha sotmès a referèndum aquest assumpte després de la sentència del Tribunal Suprem. El referèndum va aconseguir una participació molt alta, poc habitual en una jornada de primàries, amb llargues coes durant tota la jornada. En realitat, el recompte ha estat eloqüent, amb una distància de més de 150.000 vots i gairebé 25 punts de diferència a favor del no a l’esmena que cercava ampliar les restriccions a l’avortament fins a fer-lo molt difícil o pràcticament impossible.
La victòria del dret a l’avortament a Kansas suposa, en aquest sentit, una llum d’esperança per a les dones que són favorables al dret d’avortar i resideixen en estats veïns que ja han limitat l’avortament de manera dràstica i que l’han fet pràcticament impossible (per exemple, Oklahoma i Missouri) o estan en camí de fer una cosa semblant (és el cas de Iowa o Nebraska). Ara bé, com que correspondrà decidir als ciutadans d’aquests Estats allò que considerin convenient, són aquests els que tindran la darrera paraula, ja que -repetesc- la sentència del Tribunal Suprem no ha dit que la Constitució americana prohibeixi l’avortament, només ha dit que aquest no és un “dret constitucional”, com havia sostingut la famosa sentència del 1973. I en això crec que encerta.
Ara, doncs, ens correspon als espanyols esperar la sentència del nostre Tribunal Constitucional (ja fa 12 anys que esperam!) per saber fins a quin punt la llei vigent s’adapta a la Constitució o bé la contradiu en algun aspecte.
Josep Maria Quintana 