Hi ha dos grans sistemes vigents en l’estructura dels estats descentralitzats. Un és el dels Estats Units d’Amèrica, on el procés d’unió va venir de baix a dalt; l’altre és l’espanyol, on el procés va ser invers: de dalt a baix. Allí, estats independents van acordar formar una unió permanent basada en una constitució federal. És cert que el procés no va ser simple i que fins i tot es va consolidar després d’una guerra civil entre els estats del nord i del sud. Això explica que, durant els primers anys, com raona molt bé el catedràtic de Dret constitucional Xavier Arbós, vagin tenir predicament les doctrines que defensaven que un estat membre podia decidir unilateralment no aplicar la legislació federal si entenia que desbordava les competències de la Unió. Però la jurisprudència del Tribunal Suprem i, sobretot, la derrota dels estats separatistes a la Guerra de Secessió, van arraconar aquestes idees.
A Espanya, com acab de dir, el procés ha estat invers. El nostre país era un estat únic. Més encara, un estat concebut alhora com a nació, idea que, malgrat la Constitució de 1978, no ha desaparegut del tot ja que diu l’article 2 que “La Constitució és fonamenta a la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, encara que -i aquí rau la principal novetat del nostre sistema constitucional- “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integrin i la solidaritat entre totes elles.”
Tot això ve a tomb per explicar una cosa fàcilment comprensible: que tant en un sistema federal com el que regeix als Estats Units d’Amèrica, com en un presidit per la descentralització política (Espanya), hi ha competències que pertanyen al poder federal o central (govern i parlament) i d’altres que correspon als estats federats o a les autonomies (que també disposen de governs i parlaments). Però si alguna cosa uneix tots els sistemes vigents que es regeixen per una Constitució democràtica (ja sigui la dels Estats Units, ja sigui l’espanyola) és que els ciutadans estan subjectes al compliment de la llei. Ni Nebraska (EUA) ni Andalusia (Espanya) poden desobeir, obviar o deixar de complir les normes emanades dels òrgans competents (centrals o autonòmics), sense perjudici que, en cas de dubte o discrepància i sempre que es consideri que hi ha hagut una invasió en l’exercici de la competència, pugui acudir-se al Tribunal Constitucional, que té la darrera paraula per dirimir el desacord produït.
Pens que el que acab de dir ho podrien signar tots els constitucionalistes, però el cert és que, al nostre país, hem pogut escoltar durant els últims anys -sobretot al llarg del 2017 i el 2018- teories que intentaven contradir aquests principis. Així a Catalunya quan, desafiant la Constitució “en nom de la democràcia” es va decidir proclamar la independència de manera unilateral, cosa que va provocar una enorme crisi que, millor o pitjor, i amb més o menys encert, van resoldre els tribunals. La desobediència a la llei va quedar, per tant, anul·lada; els desobedients, jutjats i condemnats; i restaurat l’estat dret. Fins i tot, des de l’Estat, el Govern va activar l’article 155 de la Constitució que suspenia, de fet, l’autonomia catalana, va dissoldre el parlament català i va convocar eleccions a la comunitat autònoma.
Qualsevol que sigui la nostra manera de pensar -i sap molt bé el lector que segueix els meus articles que si he estat dur amb el comportament dels polítics catalans, també ho he estat amb la incapacitat dels governs estatals per afrontar un problema eminentment polític, l’única sortida del qual que s’ha previst és la de no abordar-lo de cara sinó de portar-lo als tribunals-, el que pretenc raonar avui és que, respectant la distribució de competències existent entre l’Estat i les Autonomies, el sotmetiment a la llei és una exigència indispensable per conviure en democràcia. I això perquè ningú (ni tan sols el rei emèrit) es pot saltar la llei, encara que aquest exemple ens portaria a un debat sobre la inviolabilitat règia i sobre com han actuat la fiscalia i l’Agència Tributària, que donaria molt de joc, cosa que deix per a un altre dia.
Tot aquest exordi ve a tomb per les declaracions que, fa pocs dies, va fer la gran líder madrilenya Isabel Díaz Ayuso respecte de l’incompliment que farà Madrid del decret d’estalvi energètic aprovat pel Govern, mitjançant el qual es contemplen límits de temperatura als espais públics i el tancament de la il·luminació nocturna dels aparadors. Diré d’entrada que no em consider capacitat per dir si es tracta d’un bon decret ni per afirmar (i encara menys assegurar) que les normes aprovades aconseguiran l’estalvi d’energia que es pretén obtenir per complir els compromisos adquirits amb la UE, que -recordem-ho- exigeix que els estats membres estalviïn energia per afrontar la crisi produïda bàsicament per la guerra d’Ucraïna.
El que sí puc dir és que, quan amb tota desimboltura, la senyora Ayuso va desafiar de paraula el Govern afirmant que “Madrid no s’apaga” no crec que les seves paraules sorprenguessin ningú, ja que això forma part del seu ADN, aquest que, de moment, tants rèdits polítics li ha donat. De fet, em va sorprendre tan poc com les declaracions que va fer Laura Borrás quan va exigir que la Mesa del Parlament de Catalunya desafiés el poder judicial en el cas del vot delegat del diputat Lluís Puig, fugit a Bèlgica, ni quan va dir que no dimitiria -cosa que no ha fet, encara que ha estat apartada del càrrec per decisió de la Cambra.
I no em van sorprendre perquè Ayuso i Borrás són ànimes bessones, persones que han demostrat amb escreix que, quan una llei, un decret o una norma és al seu parer injusta, creuen que no l’han de complir. De fet, és el que va passar a Catalunya amb el procés i és també el que va fer Laura Borrás que, en veure’s apartada del càrrec, afirmà que els membres de la mesa que havia votat contra la seva permanència s’havien erigit en “jutges hipòcrites”, simplement perquè la seva decisió –presa en compliment de la llei-, li semblava injusta.
Però tornem a Ayuso. La veritat és que el seu ja famós “Madrid no s’apaga” encara no equival a un incompliment de la llei. Simplement ésun reflex del seu ego majúscul, del seu populisme exacerbat i d’una posada en escena a la qual ens té acostumats. I dubt molt que les seves paraules es confirmin a la pràctica, ja que això equivaldria a una desobediència clara que tindria conseqüències penals, com les que han patit els polítics catalans tan injuriats, menyspreats i fins -m’atreviria a dir- odiats per ella.
Una altra cosa -aquesta sí legítima- és que els juristes experts de la Comunitat de Madrid busquin escletxes en el decret que puguin vulnerar competències autonòmiques -cosa que no em sorprendria, ja que molt fi no és el govern de Pedro Sánchez en aquest aspecte-, i aleshores serien els tribunals els que, en aquest hipotètic cas, dirimirien el que és correcte i el que no ho és en el decret del Govern.
Però, com observava Xavier Arbós, que he citat al principi del meu article, no hem de minimitzar la importància de les primeres manifestacions de Díaz Ayuso, perquè revelen aquesta consciència -la mateixa que té Laura Borrás- respecte de la llei, que les empeny a afirmar que, quan aquesta els sembla injusta, no l’han de complir.
Pot incomplir una “llei injusta” un objector privat per mantenir-se fidel a la seva consciència, decisió, però, que no impedirà haver d’assumir les conseqüències d’aquest incompliment. És el que feien els valents “objectors al servei militar” quan jo era jove, molts dels quals van patir penes de presó. Però no pot incomplir la llei un polític amb responsabilitats de govern, ja que amb aquesta actitud fa fallida el principi de legalitat i es transgredeix l’essència de la democràcia.
Josep Maria Quintana 