Tot i que fa més de cinquanta anys que escric de manera regular a les pàgines del diari Menorca, només de molt jove, durant un estiu, vaig dur a terme tasques que podrien denominar-se periodístiques, ja que sempre els meus articles han estat vinculats a la opinió per donar el meu punt de vista de la realitat que es desplega davant nostre, sense triar gaire sobre si el fet que coment té un caire local, nacional o internacional. Basta que a mi m’hagi impactat i consideri que hi tenc alguna cosa a dir. I molt sovint, els articles que he escrit m’han servit més aclarir-me les idees que per influir en l’opinió pública.
Sí que vaig dur a terme una activitat diguem-ne periodística aviat farà deu anys -novembre de 2012- quan, en representació de la Reial Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de les Illes Balears, vaig assistir al VIII Congreso de Academias Jurídicas y Sociales de Iberoamérica, convidat per l’Instituto de Chile, on vaig tenir l’oportunitat de conèixer tres personatges francament interessants que havien tingut o podien tenir algun paper en la política xilena. Un va ser el doctor Molina Silva, democratacristià, que havia estat president del Banc Central de Xile i tres vegades ministre en el gabinet d’Eduardo Frei abans del cop d’Estat de Pinochet. Un altre va ser el doctor Cáceres Contreras, aquest lligat del tot al govern del dictador, que el va designar membre del Consell d’Estat, després president del Banc Central de Xile i, més tard, ministre d’Hisenda. I per últim, el doctor Velasco Brañes, que aleshores era precandidat -no se’n va sortir- a la presidència de Xile pel partit socialista.
Record que vaig mantenir llargues i enriquidores converses amb tots tres, que es van concretar en un llarg article a la revista “Misser” del Col·legi d’Advocats i que, anys després, em va ser útil per escriure els darrers capítols de la novel·la “Lletres de combat” (Pagès editors, 2020), que transcorre a l¡epoca de Salvador Allende.
Però si avui evoc aquell viatge és perquè, quan era a Xile, es van produir les eleccions catalanes de 2012 -aviat farà deu anys-, un esdeveniment que podem fixar com el primer tret de pistola que va marcar el que hem conegut com “el procés”, entenent com a tal el període de la història política catalana caracteritzat per l’increment del suport de l’independentisme i per la celebració de consultes d’autodeterminació il·legals, que van culminar en l’infructuós intent de secessió unilateral el 2017.
A Xile, participava també en el Congrés de les Acadèmies Iberoamericanes el qui era aleshores president de la de Catalunya, Josep Guàrdia Canela, bon amic i gran jurista que, com a membre que era del partit Unió de Democràtica de Catalunya, havia estat conseller de justícia en un dels governs de Jordi Pujol.
Uns mesos abans, Artur Mas, aleshores president de la Generalitat, havia dissolt el Parlament de manera anticipada. Havia pres aquella decisió després de la multitudinària manifestació convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) amb motiu de la Diada, sota el lema “Catalunya nou estat d’Europa”, després que Mariano Rajoy, en un moment en què Espanya estava a punt del rescat econòmic, rebutgés rotundament la possibilitat de dotar Catalunya d’un pacte fiscal per obtenir un règim de finançament similar al concert basc, amb l’argument que la proposta era inconstitucional.
Què llunyà sembla tot el que estic dient! I això no obstant, sabem que aquell va ser l’inici d’un dels majors fracassos que ha viscut el país -i no estic parlant només de Catalunya, sinó d’Espanya sencera-, perquè va ser aleshores quan tot es començà a tòrcer a pesar que Artur Mas, davant la negativa de Rajoy, va retornar com un heroi al Palau de la Generalitat i decidí convocar unes eleccions anticipades que li permetessin obtenir una majoria absoluta incontestable que mostrés als espanyols i als europeus que l’únic camí possible era el que conduïa a la proclamació d’un nou estat que seria rebut amb les mans obertes per tota la Unió Europea.
Aquell diumenge capvespre -25 de novembre de 2012- els congressistes que érem a Xile visitàvem la casa on havia viscut el poeta Pablo Neruda, però més enllà de l’interès de la visita, Josep Guàrdia (i jo al seu costat) volíem saber el resultat d’aquella votació que Mas considerava un plebiscit després d’una campanya en què ell es va fer fotografiar amb els braços estesos, com una mena de nou Moisès que havia de dur el poble escollit a la terra promesa.
Però els resultats no van ser els que Mas esperava. Aleshores, Convergència i Unió, ja plenament compromesa amb la celebració d’una consulta d’autodeterminació a través de l’eufemisme del “dret a decidir”, no sols no aconseguí la majoria absoluta que cercava, sinó que va experimentar una forta reculada, passant de 62 a 50 escons, xifra que no ha fet més que disminuir en eleccions posteriors, a pesar de canviar el nom de la vella coalició que Pujol liderava. ERC, de la mà d’Oriol Junqueras, es va convertir en la segona força política amb 21 escons (11 més dels que tenia); el PSC en va treure 20 (perdent-ne 8); Iniciativa per Catalunya en va treure 13 (n’augmentà 3); el PP 19 (augmentant-ne 1), Ciutadans 9 (triplicant els que posseïa); i aparegué la Cup, amb 3 escons.
Aquell resultat -sobretot la pèrdua de CiU-, a la qual el tret li va sortir per la culata, ens va deixar descol·locats. Guàrdia Canela, que era i és un home moderat i de seny, no s’ho podia creure, i també a mi em va sorprendre. Però més enllà del que signifiquessin aquells resultats inesperats per gairebé tothom -sobretot per als membres de la coalició que havia estat hegemònica des de 1980- el que podem veure ara -deu anys més tard- és que s’obria pas una nova política que, a partir de 2014, irrompria en el conjunt espanyol -com ha escrit la professora de Ciència Política de la Universitat de València Astrid Barrio-, ja que va donar lloc a nous partits com Podemos i Ciudadanos que, si durant els anys que van seguir, van tenir la sensació que es menjarien el món, avui, deu anys després, veiem que van crear unes expectatives com a mínim sobredimensionades, ja que Podemos està en declivi i Ciudadanos és a punt de desaparèixer.
Més enllà del que està succeint a Espanya a nivell global, cal remarcar el que ha succeït a Catalunya, on aquell “procés sobiranista” que prometia una independència exprés i sense costos, acabà amb una inèdita aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va suposar, de fet, la intervenció de l’autonomia catalana, l’enjudiciament i l’encarcerament de membres del Govern i d’activistes independentistes, la fugida a l’estranger del president Puigdemont i d’alguns consellers i dirigents, així com també la indiferència de tots els estats europeus.
I potser el més greu no és això, sinó el que, com ha escrit sàviament la professora Barrio, “des d’aleshores, l’acció política s’ha centrat a desfer els greuges de la deriva unilateral per mitjà de l’anomenada ‘desjudicialització’, però sense cap millora a nivell d’autogovern, a pesar de la taula de diàleg (negada avui per Junts). Més encara, s’ha produït una constant degradació de les institucions catalanes, amb un president de la Generalitat (Torra) que va haver d’abandonar el càrrec inhabilitat per desobediència i una presidenta del Parlament (Borràs), investigada per corrupció i que, embolicada amb l’estelada, ha estat suspesa de les seves funcions.
Ara bé, si deixam Catalunya i miram la resta d’Espanya, veiem que l’auge dels nous partits tampoc s’ha consolidat, si exceptuem a Vox, que va irrompre amb força el 2018 encoratjat pels fets d’octubre del 2017 a Catalunya, amb un ideari clarament involucionista en molts àmbits, i, en particular, en matèria de política autonòmica, que -i això és molt greu- sembla que estigui marcant l’agenda del PP, tot dificultant l’obtenció dels consensos necessaris per dur a terme amb èxit les reformes institucionals que Espanya hauria d’afrontar. Només ens calia una pandèmia per afirmar que els deu anys que transcorren de 2012 a 2022 no han estat, precisament, òptims per a la història del nostre país.
Josep Maria Quintana 