El judici que s’inicià dilluns passat, on es juga molt el Partit Popular, ha despertat un gran interès mediàtic pel canvi d’estratègia de l’extresorer del partit, Luís Bárcenas, el qual ha declarat que la policia va aconseguir sostreure-li, quan ja era a la presó, la seva agenda personal, documents de la comptabilitat del PP, notes sobre el finançament irregular de les campanyes a Madrid (ja investigats en l’operació Púnica) i apunts relacionats amb la tresoreria nacional del PP. Els documents consistien en l’agenda personal de Bárcenas, documents de la comptabilitat B del PP a Galícia, notes sobre el finançament irregular de les campanyes a Madrid i apunts relacionats amb la tresoreria nacional del partit.
Per als qui confiem en el sistema judicial espanyol tot i les crítiques que pot merèixer el Consell General de Poder Judicial (CGPJ), aquest serà un cas més dels que es resolen als tribunals, encara que pot tenir repercussió política, ja que passarà pel Raigs-X alguns aspectes molt importants de l’actual primer partit de l’oposició. A més, per si la cosa no tingués ja prou força per se, tenim les revelacions que ha efectuat Luís Bárcenas que, després de quatre anys de presó, ha començat a parlar trencant el silenci promès als dirigents de PP que, segons ell confessa, li havien promès que Rosalía Iglesias, la seva dona, mai no ingressaria a la presó, cosa que no ha estat així, ja que aquesta senyora va ser condemnada pel Tribunal Suprem a 12 anys i 11 mesos de presó en atorgar-li un paper “actiu” en l’ocultació, al costat del seu marit, dels diners que s’obtenien il·legalment gràcies a l’extensa xarxa de corrupció que va niar en el PP i que tenia com a eix les empreses de Francisco Correa.
És evident que les declaracions que pugui fer un pres condemnat per corrupció a 29 anys de presó poden no ser creïbles en la seva integritat ja que, en fer-ho, sens dubte pretén congraciar-se amb la justícia, però tampoc podem desestimar d’entrada el que acabi afirmant, ja que els punts que de moment ha fet púbics són francament greus i versemblants.
En efecte, Bárcenas ha avançat que el PP: a) durant vint anys ha tingut un finançament sota mà; b) ha usat presumptament a un grup de policies, pagats amb fons reservats de l’Estat, per intentar apoderar-se de les proves que ell posseïa; i c) ha usat fons en negre per ajudar a difondre la mentida sobre la participació d’ETA en els atemptats de l’11-M, convertint Espanya en l’únic país del món en el qual s’ha desplegat una poderosa campanya d’intoxicació per negar l’autoria gihadista d’un salvatge atemptat.
És evident que, si alguna cosa del que s’ha afirmat es pot provar, no només demostrarà la corrupció sistèmica en què ha viscut el PP en els últims 27 anys, sinó que implicarà greus acusacions de polítics que han tingut gran importància en el partit, com José María Aznar, Mariano Rajoy i Dolores de Cospedal entre altres. Per tant, poca broma.
Sortosament, no em correspon dirimir ni, menys encara, vaticinar sobre els fets que es provaran en aquest judici, ni sobre les conseqüències que tindran les declaracions de Bárcenas en el veredicte final, però sí considero interessant analitzar un dels elements que em semblen més remarcables del cas: el que, segons afirma Bárcenas, l’obliga a parlar. Ell, que al llarg de tot el judici a què es va sotmetre va decidir callar i, per tant, menjar-se personalment el marró de les acusacions, ha afirmat ara que havia obtingut la promesa dels màxims dirigents del PP que, si callava, la seua dona, Rosalía Iglesias, no trepitjaria la presó, però en haver-la incomplert els seus antics amics i companys, se sentia deslligat del seu compromís i faria públic tot el que sap, qualssevulla que siguin les conseqüències de la seva declaració.
Davant això, forçosament he de formular una pregunta: ¿Com és possible que, en un sistema democràtic com el nostre, presidit per la Constitució de 1978, que consagra la divisió de poders, els dirigents d’un partit com el PP s’atrevissin a assegurar a Bárcenas que la seva esposa mai no trepitjaria la presó, qualsevol que hagués estat la seva conducta?
Cal dir d’entrada que, com a demòcrates, ens hem d’alegrar que aquesta promesa, si és que la van fer, no fos tinguda en compte pel Tribunal Suprem, perquè això significa que, a pesar del seu desprestigi, no ha actuat com a corretja de transmissió d’una opció política determinada. Ara bé, del que no ens podem deslliurar és del dubte que se’ns presenta respecte de si els líders del PP creien realment que ells tenien una incidència clara sobre els tribunals.
Tret que es demostri per una gravació o per qualsevol altre mitjà de prova, és evident que els líders del PP a què es refereix Bárcenas, podran assegurar-nos que mai del món li van prometre que la seva dona no seria condemnada si ell mantenia els secrets del partit ben guardats. Però hi ha algun fet significatiu que pressuposa el contrari. Perquè, que volia dir Mariano Rajoy quan -sempre tan enigmàtic- li va dir “Luís, sé fuerte. Hacemos lo que podemos”? Què significava en aquest cas “hacemos lo que podemos”? Es referia a voler controlar el Tribunal Suprem per la porta de darrere, com va afirmar Ignacio Cosidó que, per cert, segueix ocupant com si res un escó al Senat pel PP?
Formulades aquestes preguntes, penso que, tractant la qüestió que ens ocupa, sens fa molt difícil deslligar l’intent de manipulació de la justícia per part del PP de la seva decisió de boicotejar la renovació del CGPJ. Si realment el partit no volgués manipular la justícia, ¿creieu que s’oposaria tan aferrissadament a la renovació -constitucionalment exigida- d’aquest organisme? ¿No és aquesta intransigència un indici clar que no creu -o no vol- la independència dels jutges? ¿No és una prova que l’actual composició d’aquest òrgan presidit -no ho oblidem- per un home que va ser director general durant els vuit anys del govern d’Aznar, està ideològicament aviciada?
D’altra banda, fa patent la gran hipocresia del president Rajoy que, -com ha ressaltat molt agudament Antoni Puigverd- parlant amb Puigdemont, contestava un i altre cop que ell no podia fer “el que la llei no permet”, i resulta que, si es confirmen les afirmacions de Bárcenas, va ser ell qui triturà personalment els documents que evidenciaven actuacions econòmiques prohibides per la llei que el beneficiaven a ell personalment i també al seu partit. I mentrestant, seguia donat lliçons de constitucionalisme.
Tot aquest panorama és realment greu perquè, d’una manera descarnada, presenta uns mals que són intrínsecs a la política espanyola actual, que reverteixen indubtablement en el descrèdit d’aquesta i que, de no resoldre’ls favorablement, acabaran per obrir un divorci entre els electors i els elegits, que significarà un descrèdit del sistema democràtic.
De tota manera, i per acabar, no puc deixar de referir-me a un mal endèmic que no es deu només al PP, sinó també -i per igual- al PSOE, com a partits que han estat els principals responsables de l’elecció del CGPJ, els quals mai no s’han preocupat de cercar candidats susceptibles de generar consens. No, ells -tots dos-, en comptes de retirar els candidats que l’altre partit pogués considerar inacceptables per buscar-ne a continuació d’altres que suscitessin un autèntic consens, sempre han optat per una altra via més senzilla: el compromís mutu de votar tots els candidats, propis i aliens. I és així com han acabat per col·locar a cada vocal l’etiqueta identificativa dels seus proponents i per donar la imatge d’una institució colonitzada pels partits. I desenganyem-nos: mentre les propostes semblin mogudes per la lògica partidista i estiguin mancades de sentit institucional no hi haurà res a fer i en sortirà greument ferit el sistema democràtic.
Josep Maria Quintana 