Què difícil és dir alguna cosa interessant i original set dies després de les eleccions! I tanmateix ho he d’intentar.
Uns dies abans de celebrar-se, Andreu Claret, després d’apuntar les diverses possibilitats que es podien donar, escrivia: “Si guanya Esquerra Republicana, i JuntsxCat arriba en segon lloc, el lògic és que Junqueras advoqui per un Govern independentista liderat per Aragonès. Però Puigdemont vendrà molt car el seu recolzament, per tapar la seva derrota, i la unitat necessària per tornar-hi quedarà feta miques.” I tot seguit afegia: “Si Borràs quedés en tercer lloc, pitjor encara. La derrota de l’expresident seria de tal magnitud, que el més probable és que JuntsxCat es llancés a la muntanya, a remolc del Consell per la República, fent miques qualsevol unitat. Aquest és el més aspre dels escenaris, i posaria en un compromís ERC. També podria ser, paradoxalment, el que més afavorís un acord d’esquerres.” Doncs bé, aquest darrer escenari és el que s’ha produït: victòria pírrica del PSC (33), i victòria d’ERC dins l’independentisme (33), molt poc superior al resultat de JuntsxCat (32).
És evident que, per analitzar el que pot succeir, no podem obviar el sorprenent i atípic pacte que, uns dies abans de les eleccions, van signar totes les forces independentistes. I el defineixo com a sorprenent i atípic perquè, si bé és cert que en el panorama de les democràcies consolidades europees trobem cordons sanitaris respecte a la ultradreta –no certament a Espanya fins ara–, en aquest cas, el cordó sanitari no es feia a un partit feixista, sinó a una força política de la família socialdemòcrata que, a Catalunya, ha estat lligada -si més no des de Joan Raventós fins a Pasqual Maragall- al catalanisme.
Per què, doncs, aquell pacte que tancava possibles solucions alternatives? La resposta és clara: El pacte anti PSC mostrava de manera indubtable la voluntat explícita de perpetuar la situació de divisió sobre la base de la idea que ser independentista és el que habilita per ser català. D’aquesta manera, si algunes forces polítiques no són independentistes, no es reconeixen com a integrants de la comunitat nacional. I això -fixeu-vos hi bé- prescindint del que es pugui pensar des del punt de vista social, ja que el pacte incloïa un partit conservador com el PDeCat i també un col·lectiu anticapitalista com la CUP. Ni que es tracti, doncs, de partits que són tan incompatibles com l’aigua i l’oli, l’independentisme els acull i els beneeix perquè “són dels nostres”. I ben poc li importa que membres de JuntsxCat puguin haver fet -i seguiran fent- discursos excloents i xenòfobs: perquè només si es manté la idea que la prioritat segueix sent la independència i, a més, ho fan de manera confrontativa, els altres partits independentistes poden justificar la seva col·laboració.
I això no deixa de presentar algun problema de fons en la situació que finalment s’ha produït, perquè, per molt que tots els independentistes vulguin acusar Sánchez, Illa i el PSOE en ple com a “espanyolistes recalcitrants” o com a “representants de la monarquia corrupta” (frase textual de Junqueras), comparant-los a la gent del PP o fins i tot de Vox, penso que no s’ajusta a la realitat objectiva, perquè, per molt que diguin el contrari, no hauria de ser el mateix, ni fer-hi prop, per a l’independentisme, tenir davant com a formació més votada a Catalunya un partit de llarga tradició catalanista com el PSC, que veure-se-les amb una formació com Ciutadans, que va fer del nacionalisme espanyol la seva única arma d’oposició política.
Més encara, des del meu punt de vista, el veto exprés al PSC, enllà dels càlculs electorals, té un efecte pervers: expulsa del nucli de la catalanitat una força que ha estat central del catalanisme polític. Com ha dir el meu antic professor i bon amic Isidre Molas, CiU, des del centre de pertinença català, i el PSC, des del centreesquerra dual, van conformar durant molts anys el centre de gravetat del catalanisme a Catalunya. Ara ja no és així. Ara, l’independentisme el foragita per “espanyol” i per “impur”. Què, doncs, podem esperar dels resultats del passat diumenge?
Penso que ben poc, encara que la situació no sigui la mateixa que teníem uns dies abans. D’entrada, hem de veure què succeirà en la formació de la Mesa del Parlament, on el junter Josep Costa, que ha mantingut durant la passada legislatura duríssims enfrontaments amb l’esquerrà Roger Torrent, desconeixem quin to mantindrà per a les negociacions que, per complicar-ho més, hauran de comptar amb la CUP, que és el grup que té la clau de la investidura i és enemic declarat de JuntsxCat.
Després d’aquest primer round vindrà l’elecció de president. És obvi que, amb la composició que ha quedat del Parlament, hi ha dues possibilitats teòriques, les dues encapçalades per Pere Aragonès: una seria el tripartit d’esquerres (ERC-PSC-Comuns) amb 74 diputats. Però aquesta possibilitat l’ha descartada d’entrada Esquerra amb la signatura de l’acord preelectoral contra el PSC. És, doncs, impossible si els de Junqueras no volen escoltar els crits de “traïdors” des d’un primer moment. De fet, aquesta possibilitat només s’hauria pogut intentar amb un resultat més contundent d’Esquerra sobre JuntsxCat, però no amb un sol diputat de diferència.
L’altra, és la majoria que poden formar ERC, JuntsxCat i CUP, també amb 74 diputats, però no ens enganyem, la llarga trajectòria d’enfrontaments que han tingut durant la passada legislatura, que forçà Torra a dir fa més d’un any que estava exhaurida davant la impossibilitat de treballar conjuntament, no augura un futur gaire brillant per un govern coherent perquè, com molt bé ha observat Francesc-Marc Álvaro, republicans i junters representen dues estratègies contraposades i defineixen vies que són de difícil cohabitació. Si a això hi afegim l’actitud absolutament contrària que mantenen ERC i JuntsxCat a Madrid respecte del govern de coalició del PSOE i UP, aleshores veurem que la cosa es posa encara més difícil.
No vull acabar aquesta reflexió sense una referència a la dreta, perquè el que potser s’esdevé la pitjor notícia de diumenge passat és que Vox s’hagi convertit en l’únic representant sòlid de la dreta a Catalunya, després d’haver deixat K.O a Pablo Casado (que ha perdut 1 diputat, quedant-se només amb 3), i a Inés Arrimadas que n’ha perdut 30, quedant-se només amb 6.
A pesar d’aquestes xifres terribles, penso tanmateix que el més preocupant no és la desfeta de Ciutadans, perquè aquest no és un partit amb una sòlida estructura a Espanya que, probablement, acabarà per desaparèixer. El que sí és realment greu és que Pablo Casado, que encapçala el primer partit de l’oposició al Parlament espanyol, perdi -i de molt- amb Vox a Catalunya. Ell, obsessionat per l’avenç de l’extrema dreta, ha estat incapaç de prendre una posició pròpia i moderada contra el govern socialista i ha volgut emular les estridències de Vox. Doncs bé, amb aquests resultats obtinguts (i amb els que va treure al País Basc), és obvi que ho té molt malament per un dia liderar el país, perquè és impensable que una força política que sigui irrellevant a Catalunya i a Euskadi pugui aspirar al govern d’Espanya i afrontar amb possibilitats els conflictes dels nacionalisme basc i català. I això perquè la primera premissa que s’exigeix per trobar una solució a aquest gravíssim problema és la de fer un esforç per comprendre -i acceptar- que, a pesar que els independentistes siguin molt poc dialogants, l’independentisme és una realitat gran, sòlida i permanent. I el govern d’Espanya no tindrà més remei que cedir en moltes coses que, ara per ara, no s’ha volgut tan sols plantejar.
Josep Maria Quintana 