La defensa de la llibertat no s’aconsegueix amb la censura

by

L’assassinat d’un periodista per un islamista radical que es produí a Paris fa uns mesos em va dur a escriure un article sobre la llibertat d’expressió. Partint del convenciment que aquesta forma part dels drets fonamentals de l’home, reconeguda per la Declaració Universal dels Dret Humans de 1948 i recollida a totes les constitucions democràtiques que mereixen aquest nom (als EUA s’introduí amb la primera esmena, ratificada el 15 de desembre de 1791), jo arribava al convenciment que estàvem davant d’un dret del qual ningú no pot ser privat. Però alhora, i pensant en la convivència ciutadana i en el respecte als drets dels altres (que exigeix un esforç de solidaritat), apuntava que tots ens hauríem de fixar uns límits que no s’haurien de sobrepassar mai, perquè el seu exercici no sempre és innocu. 

Òbviament, la primera exigència que reclama la llibertat d’expressió per no prostituir-la és el respecte a la veritat; i la segona és la de no ferir innecessàriament qui no pensa com nosaltres. No tant -deia- per autocensurar-nos, com per preservar la mirada de l’altre, ja que, quan trenquem la possibilitat de mirar-nos a la cara -de dialogar, en definitiva-, potser exercirem la llibertat però trencarem fàcilment la convivència… que és a la base de qualsevol sistema democràtic.

Per què he fet aquest exordi inicial? Simplement, per dir alguna cosa sobre una matèria que aquests dies -sobretot després de Trump i de l’assalt al Capitoli-, és objecte de debat. Em refereixo a la censura, quan aquesta -com ha succeït- és imposada per les grans plataformes de la comunicació, com poden ser Twitter, Facebook, You Tube o Instagram, entre d’altres, que són, de fet, les que van prendre la decisió de tancar els comptes personals del president dels EUA al·legant que prodigava falsedats que no sols atacaven directament la veritat, sinó que posaven també en perill el sistema democràtic.

No he de negar que la decisió que van prendre aquestes plataformes, per mitjà de les quals -no ho oblidem- Donald Trump ha pogut escampar durant anys tota mena de mentides, i a través de les quals també s’han escampat tesis acientífiques, teories de la conspiració, solucions medicinals que no ho eren i fins campanyes de desprestigi de persones sense cap fonament, no he de negar, dic, que, tancant l’aixeta a Trump, van evitar la prolongació d’una creuada que, fonamentada en la mentida (bàsicament en aquella que afirmava l’existència d’un frau electoral), podia tenir fatals conseqüències per a la democràcia. De fet, no evità l’assalt al Capitoli, però ves a saber si evità alguna acció que hauria pogut ser encara més letal.

Ara bé, ¿és aquest -el de la censura per les grans plataformes de la comunicació- el camí més segur i més acceptable per defensar la democràcia?

En un article molt raonat, José María Lasalle ens recordava que, avui, la democràcia liberal està en perill, no només als Estats Units, sinó també a Europa. I deia que l’assalt al Capitoli no era només una anècdota, sinó una severa advertència del que pot passar en un futur, que ens pot conduir, assegurava, a una forma de govern que hibridi la democràcia i la dictadura per aclamació popular, a causa de la sensació cada cop més estesa que les societats occidentals són ingovernables i que el caos ens amenaça davant la incapacitat de la política democràtica de gestionar eficaçment les catàstrofes (de molt diferent naturalesa) que ens assetgen.

Perquè no relativitzem l’assalt al Capitoli, Lassalle ens recordava el Putsch de Munic del 1923, intentat per Hitler, que va fracassar perquè la insurrecció no estava madura, però que, només deu anys més tard, es va convertir en la victòria per les urnes (sí, per les urnes!) d’un home que, encimbellat al poder, provocà la guerra més horrorosa que la humanitat ha conegut.

No hi ha dubte que la tecnologia facilita, com mai fins avui, la intercomunicació, i amb aquesta, la possibilitat de desestabilitzar la democràcia, atacar la veritat i propagar un discurs que, per mitjà dels blogs, les webs, o les plataformes a què m’he referit, així com dels xats i newsletters que estan a l’abast de tothom, ataqui fàcilment la democràcia fins a debilitar-la. En efecte, tots sabem que les mentides, propagades en una progressió geomètrica, poden acabar semblant veritats -això ja ho sabia Goebbels-, i en un món on la gent es troba insegura, més d’un cop sense feina, amb poques possibilitats de sortir ben parada de les crisis econòmiques o fins i tot de les pandèmies com la que estem sofrint, la desestabilització del sistema no és tan sols una temptació, sinó una possibilitat fàcil de dur a terme.

I dit això, torno a formular la pregunta: És la censura la solució més idònia per esquivar aquest perill? Més concretament encara: Podem deixar que siguin les plataformes digitals les que decideixin sobre el bé i el mal i siguin elles les qui dictin qui i quan pot parlar i què i com hem de dir el que pensem?

Parlant d’això, Ramon Rovira ha dit molt assenyadament que no és fàcil determinar els motius reals pels quals van actuar aquestes empreses privades que durant anys havien tolerat tota mena d’abusos a les xarxes. La coincidència de la seva decisió amb la caiguda de l’inventor de la realitat paral·lela -es refereix òbviament a Trump- segur que hi va tenir un paper determinant, tant com la salvaguarda d’uns monopolis extractius basats en l’ús i l’abús de la infirmació privada.

Doncs bé, si tenim en compte que el problema no ha acabat amb la derrota de Trump sinó que -i cito novament a Rovira- “el feixisme, el racisme, la xenofòbia i el mal en la seva expressió més àmplia continuen volant molt baix sobre una societat que se sent inerme davant allaus de propaganda grollera i desinformació descarada, deixar que el lliure albir de les empreses i els seus interessos determinin com fer-hi front és -assegura Rovira- jugar a la ruleta russa.”

Per poc que hi parem atenció, veurem que els atacs a la democràcia liberal són avui més forts que mai. Pensar que el trumpisme als EUA ha tingut més de setanta milions de vots i que molts dels seguidors del líder han convertit la seva “ideologia” (d’alguna manera ho hem de definir) en un joc antisistema fonamentat en afirmacions falses, conspiracions inexistents i atacs a l’adversari carregats d’odi, és, sens dubte, el símptoma d’una malaltia greu que afecta a les nostres societats. I no ens enganyem: també a la nostra.

A diferència del que va succeir després de la Segona Guerra Mundial, quan els corrents socialdemòcrates i democratacristians (que aleshores van ser majoritaris a Occident), a pesar de les diferències que els separaven, van ser capaços d’ajuntar els seus esforços en favor d’una democràcia avançada i del benestar general i es van comprometre a instaurar el que hem conegut com el welfare state, avui ens trobem amb milions de persones que -com diu Lassalle- “viuen tancades dins d’un bucle impermeabilitzat de desinformació al servei d’una ira dogmatitzada que es transforma en vots i en audiències que generen dades comercialitzables i publicitat, a l’espera de l’enèsima conspiració que els mobilitzi per posar fi al sistema.”

Tenim, doncs, més que mai, necessitat de compatibilitzar la llibertat d’expressió amb la denúncia de les falsedats propagades que ens indueixen a la violència i a l’enfrontament. No sols per preservar la mirada de l’altre, com escrivia al principi, sinó també per defensar la democràcia liberal. Però aquest objectiu no l’aconseguirem amb la censura ni, menys encara, deixant que siguin els propietaris de les grans plataformes de la informació -basades fonamentalment en la idea de negoci- els qui decideixen sobre el bé i el mal. Som nosaltres, els demòcrates, els que, carregant-nos de raó i d’arguments, ens hem de saber defensar de les fake news i de les conspiracions que, actuant contra el sistema democràtic de llibertats, poden acabar en el que, sota l’aparença falsa de democràcia, és en realitat una dictadura.


%d bloggers like this: