El diari “El País”, a l’edició del 17 de febrer deia el següent:
El Gobierno ya dispone de la primera fotografía nítida de los bienes que posee la Iglesia en España gracias a la reforma de José María Aznar, tras años de polémicas por el modo en que había inmatriculado (registrado por primera vez) algunos de ellos, como la mezquita de Córdoba o la Giralda de Sevilla, además de catedrales y otras propiedades que no son templos, sino edificios y fincas. El informe que este martes llega al Consejo de Ministros, para ser luego remitido al Congreso, da las cifras: la Iglesia inmatriculó un total de 34.961 fincas entre 1998 y 2015, el paréntesis legal que abrió una ley del Gobierno del PP de José María Aznar para que pudiera hacerlo con una certificación. (…) La vicepresidenta del Gobierno, Carmen Calvo, ha hablado del informe en la rueda de prensa del consejo de ministros y ha subrayado que esos 30.335 bienes inscritos “lo han sido en virtud de certificación eclesiástica, lo que la modificación de la ley de 1996 permitía en la ley hipotecaria es lo que ha hecho posible que con la fe de la autoridad eclesiástica correspondiente se pudieran hacer estas inmatriculaciones al amparo de la legalidad”. “Discrepándose o no de lo que propició la reforma de Aznar, se produce a la luz de la legalidad”, ha apuntado. “Ahora esa legalidad puede ser contestada, como es lógico, y estará la vía de los tribunales (…) si se discrepa del conocimiento que hoy se tendrá de ese listado”.
Doncs bé, aquesta afirmació no és correcta. Conté, com gairebé totes les que he llegit, massa inexactituds. I qualsevol que sigui l’afinitat o antipatia que es pugui tenir al Partit Popular i a José María Aznar, o l’afinitat o l’antipatia que ens mereixi l’Església Catòlica, el que no es pot fer és tergiversar les coses, ja que la possibilitat d’immatricular béns propietat de la Església per “certificació de l’autoritat eclesiàstica” no procedeix del PP ni de José María Aznar.
Atès que quan es va crear el Registre de la Propietat (1861) interessava al legislador que s’hi inscrivissin la major part dels immobles existents al nostre país, i partint del fet que la inscripció era voluntària, la primera Llei Hipotecària, que es deu al Reial Decret d’11 de novembre de 1864, va donar facilitats immatriculadores, alhora que va excloure alguns immobles de la possibilitat de ser inscrits (els de domini públic i els temples catòlics). Aquesta facilitat va continuar mitjançant la incorporació de les disposicions d’aquest Reial decret al Reglament Hipotecari de 1915 i va culminar amb la Reforma Hipotecària de 1944-1946, que va incloure aquesta facilitat immatriculadora a l’article 206 de la Llei Hipotecària, article que va desenvolupar, juntament amb l’exclusió d’immobles de domini públic o temples de l’Església, el Reglament hipotecari de 1947.
Així doncs, l’article 206 de la LH aprovada el 1946 establia que “el Estado, la Provincia, el Municipio y las Corporaciones de Derecho público o servicios organizados que forman parte de la estructura política de aquél y las de la Iglesia Católica, cuando carezcan de título escrito de dominio, podrán inscribir el de los bienes inmuebles que les pertenezcan mediante la oportuna certificación librada por el funcionario a cuyo cargo esté la administración de los mismos, en la que se expresará el título de adquisición o el modo en que fueron adquiridos”.
D’aquí hem col·legir el següent:
1) La possibilitat legal que l’Església hagi immatriculat els seus béns mitjançant una certificació acreditativa de la seva propietat emesa pel bisbe no la va introduir el govern d’Aznar sinó la llei hipotecària de 1946, acollint precedents anteriors; possibilitat que, per cert, no va suprimir ni modificar el Parlament espanyol durant els anys de democràcia presidits per Felipe González, José María Aznar o José Luis Rodríguez Zapatero.
2) Fins a l’any 1998, el Reglament Hipotecari de 1947 exceptuava d’inscripció en el registre de propietat els béns de domini públic i els temples destinats al culte catòlic (no els altres béns de l’Església, que també es podien inscriure per certificació), se suposa que perquè el legislador va creure que les normes que regulaven el domini públic ja eren prou garants de la seva protecció i perquè hi havia un consens general que els temples catòlics eren propietat de l’Església.
3) Va ser la reforma reglamentària que va fer el govern d’Aznar l’any 1998 (RD 1867/1998) la que va suprimir aquestes dues excepcions, i va permetre la seva inscripció registral, per dos motius:
a. Quant als béns de domini públic, perquè es va estimar que la seva titularitat, a pesar de ser constitucionalment inalienable, imprescriptible i inembargable, quedava, però, millor protegida si s’inscrivien davant les possibles usurpacions o invasions de particulars o d’altres administracions. I
b. Quant als temples destinats al culte catòlic, perquè essent aquests béns de domini privat, i en estar reconeguda constitucionalment la legalitat d’altres religions, que sí podien inscriure els seus béns, no hi havia cap raó objectiva per impedir la inscripció dels temples que eren de l’Església catòlica.
4) L’any 2015, una reforma legal durant el govern del PP sota la presidència de Mariano Rajoy (Llei 13/2015) va suprimir la possibilitat legal que existia, des de 1946, que l’Església immatriculés els seus béns mitjançant un certificat del bisbe -la permesa pel article 206 de la Llei-, per considerar que era un privilegi discriminatori en favor seu que no es podia sostenir, i va regular un procediment immatriculatori (per a tothom) molt més segur, rigorós i fiable. És de destacar, doncs, que la supressió de l’article 206 i dels termes en què estava redactat en la llei de 1946 no la va decidir el Parlament espanyol amb majoria del PSOE sinó del PP, a instàncies del govern de Mariano Rajoy.
Així doncs, partint de com estava regulada la immatriculació fins l’any 2015, l’Església Catòlica (com també les Administracions Públiques) va aprofitar la possibilitat d’immatricular legalment els béns que considerava de la seva propietat mitjançant la certificació prevista a l’article 206 de la Llei Hipotecària (que, a partir de 1998, es va estendre als temples), quan, sense tenir un títol públic d’adquisició, consideraven que li pertanyien per constar relacionats als seus registres privats.
A partir d’aquí poden haver succeït dues coses:
a) Que l’Església vagi actuar rectament i immatriculés béns que sens dubte li pertanyien.
b) Que, per error o cometent alguna falsedat, l’Església immatriculés alguns béns (temples o finques ordinàries) que no fossin realment de la seva propietat.
Doncs bé, avui, disposem dels llistat dels béns inscrits per aquest procediment legal fins l’any 2015, i si algú considera que l’Església Catòlica va inscriure al seu nom béns de propietat privada aliena, tenint en compte que les inscripcions del Registre de la Propietat estan subjectes a la presumpció “iuris tantum” (és a dir que admeten la prova en contrari), qualsevol persona que es consideri perjudicada les podrà impugnar davant la jurisdicció civil. Òbviament, perquè el jutge ordeni la cancel·lació de les inscripcions existents, el qui les impugni haurà de demostrar mitjançant un títol probatori que es va procedir erròniament.
Josep Maria Quintana 