Conten que un privilegiat va poder visitar les calderes de Pedro Botero que, com sap el lector, és una de les maneres que tenim de denominar metafòricament l’infern, i va observar que en cadascuna d’elles hi havia imprès el nom d’un país (França, EEUU, Alemanya…). Des de fora, el visitant veia com l’oli bullia i com del seu interior els cossos sofrents intentaven escalar la paret metàl·lica intentant sortir-ne, però uns dimonis situats a la part superior, proveïts de bastons, els ho impedien fent que tornessin caure dedins.
De sobte, el visitant va observar que a la caldera que duia retolat el nom d’Espanya no hi havia cap dimoni que vigilés les possibles fuites i allò el va sorprendre. ¿És que no els vigileu, els espanyols condemnats? ¿No temeu que, sense control per part vostre s’escapin? -va demanar a Lucifer-. No, va respondre el diable. Els espanyols no cal que els vigilem. Són tan envejosos, que ells mateixos tenen cura d’estirar per les cames els que intenten sortir i els ho impedeixen.
Envejar els èxits dels altres és ben trist, però més ho és encara alegrar-se dels seus fracassos, encara que aquests també els pugui perjudicar a ells.
Això és el que va succeir al nostre país fa unes setmanes quan la ministra d’economia espanyola, Nadia Calviño va perdre l’elecció per presidir l’Eurogrup, càrrec que va recaure en la persona de l’irlandès Paschal Donohoe, un polític que pertany a la família dels populars europeus i va saber sumar en favor seu els vots dels països del nord que veien un problema en el perfil de Calviño, que pugnava clarament per una major integració a la zona euro.
Aquell dia, en un fòrum de Waths-App al qual estic adscrit per raons professionals, vaig veure com festejaven la derrota de la nostra ministra persones que es consideren “espanyoles per damunt de tot” i que, com a conseqüència d’això, creuen que només es pot votar el PP i VOX, i que, per això mateix, no tenen -ni van tenir al seu moment- cap mena de rubor a l’hora de qualificar d’il·legítim el govern que va fa formar Pedro Sánchez amb Podemos, a pesar que aquest va obtenir el vot de la majoria dels diputats que configuren avui el Congrés.
Em van semblar molt desgraciats aquells comentaris perquè dubto molt que, fins i tot ells, puguin considerar que Paschal Donohoe defensarà millor que Calviño els interessos generals del nostre país. Però és el que tenim i hem de comptar-hi.
Quelcom anàleg ha passat ara, però en un sentit invers, quan els màxims dirigents polítics europeus han acordat a Brussel·les, després d’un debat llarg i difícil, que la Unió Europea s’endeuti per fer front a les nefastes conseqüències econòmiques d’una epidèmia que ha estat més intensa als països del sud que del nord, encara que els ajuts acordats no beneficiaran exclusivament aquests països. Però la notícia -la gran notícia- és que, és el primer cop que Europa decideix mutualitzar el deute per fer front a una gran calamitat. I això és signe d’un europeisme que no s’havia demostrat fins ara.
Com han ressaltat els principals experts, aquest gran acord no farà que caigui mannà del cel, ni farà que apareguin helicòpters de la Unió Europea llançant bitllets de cinquanta sobre els terrats. No estem tampoc davant d’aquells fons de cohesió que es van produir durant els anys vuitanta i noranta. No. Aquest cop, els plans d’Inversió i Reforma nacionals hauran de donar prioritat als plans de modernització de l’economia basats en la digitalització i la transició energètica, però no hi ha dubte que 140.000 milions per a Espanya, dels quals 72.000 milions seran ajuts a fons perdut, constitueix un resultat extraordinàriament bo per a un país com el nostre que, en aquests moments, afronta crisis molt diverses: la sanitària i l’econòmica per mor de la pandèmia, a més de la institucional amb un rei emèrit a la picota, i també la territorial, ja que no podem menysprear el que està succeint a Catalunya amb greus ressonàncies al País Basc.
Però com ha escrit molt bé Enric Juliana, a pesar que sofrim tots aquests problemes, les perspectives reals de país han canviat aquesta setmana. I això perquè s’ha creat -diu- un carril per poder superar l’actual onada de desànim i confusió. “La legislatura -afegeix- està viva i correspon al Govern -el legítim Govern d’Espanya- dibuixar el camí a seguir en els propers tres anys. L’aprovació del pressupost del 2021 serà, doncs, crucial. I correspon a l’oposició la responsabilitat de la crítica i l’esmena des del principi de realitat.”
¿Viu, però, l’oposició aquest principi de realitat? Penso que no, que no el viu, ja que, impotent per a formar govern després de les eleccions, l’oposició conservadora s’ho ha jugat tot, des del primer dia, a soscavar el Govern pensant que la pandèmia acabaria per enfonsar-lo. En aquest camí i, emparats en aquesta idea, la derrota de Calviño els venia com a anell al dit. “Gran fracàs de Pedro Sánchez a Europa!”, clamaren aleshores, a pesar de ser conscients -ho havien de ser per força- que Espanya tenia el suport dels estats europeus més poblats i amb més pes específic, com Alemanya, França i Itàlia. I per trobar-se encara més a pler, aquesta derrota s’havia de consolidar -quin desideràtum més patriòtic!- amb el fracàs de les negociacions que, curiosament, han culminat amb èxit.
Tan creguts d’ells mateixos i tan decidits a destruir el Govern actual, la dreta espanyola no va saber veure que Alemanya no jugava el seu joc i els ha caigut francament tort que hagin estat tres dones conservadores de la seva corda política -em refereixo a Ursula von der Leyen, per la Comissió Europea, Christine Lagarde, pel Banc central Europeu i Angela Merkel, la cancellera alemanya-, les qui, en el fons, han teixit aquest acord que tant beneficia Espanya i la cohesió europea..
En aquest sentit, doncs, escoltar els laments i les desqualificacions que Pablo Casado va fer al Congrés de l’actuació de Pedro Sánchez -a qui va tractar pràcticament d’inútil i de ser un zero a l’esquerra (l’esment que va fer de les tres dones a què he al·ludit demostrava que la sang rajava per la ferida)- era com observar aquells condemnats que, a la caldera de Pedro Botero que duu el nom d’Espanya, lluitaven per impedir que ningú s’escapés del suplici que estaven sofrint. I això uns dies després que, a la celebració que es va fer de l’acord a la Cambra europea, la diputada popular Dolors Montserrat, a pesar de ser tan conservadora com ells, el qualifiqués d’històric.
Suposo que, ara, les restriccions que han posat alguns governs europeus de viatjar a Espanya per mor de la pandèmia serà un nou motiu perquè els partidaris del “tant com pitjor, millor” critiquin el govern i afirmin que, si ells estiguessin en el poder, res d’això no passaria (cosa que està per veure). Però l’anunci d’una moció de censura per part de VOX es convertirà en una dura mortificació per a Casado i en una mena de bàlsam de Fierabrás per a Sánchez. Caldrà, per tant, reconèixer que, com a mínim, el president és un home de sort.
Josep Maria Quintana 