La diputada de JxCat al Parlament de Catalunya Elsa Artadi ha tancat la porta a una hipotètica “coalició electoral” entre Junts per Catalunya i el PDeCAT (el partit al qual havia pertangut fins fa quatre dies). “A JxCat no hem tingut mai la voluntat d’anar en coalició electoral -ha dit-. Si aquesta és l’aspiració d’una altra formació política, té tot el dret a fer-ho, però haurien d’entendre que aquesta no és la voluntat de JxCat”.
També ha reconegut que, a pesar de no haver tancat encara el procés congressual, Carles Puigdemont ja ha obtingut el noranta per cent dels vots per presidir-lo, i ha dit que Jordi Sánchez serà el segon de bord, per més que Puigdemont no pot tornar a Espanya sense que el detinguin i Sánchez seguirà a la presó durant molt de temps si no es produeix un canvi substancial en l’actuació de la justícia o el Govern de Sánchez no opta per agafar les regnes del poder i indulta els condemnats.
A qualsevol analista que vulgui ser més o menys objectiu se li fa avui molt difícil parlar del que està succeint al país sense vessar-la o sense mostrar-se terriblement crític sobre gairebé tot el que està observant, i encara més si centra la seva atenció a Catalunya, on des fa molt de temps, la lògica dels esdeveniments ha esdevingut caòtica.
Podem començar, si voleu, per l’actuació del Poder Judicial i del Tribunal Suprem que, no sols actuà amb una indubtable vesània contra els presos que van ser processats, sinó que segueix decidit a posar sal a la ferida amb l’anul·lació del tercer grau que havien rebut els condemnats, tractament que podia haver servit -des del compliment de la legalitat- de bàlsam en una matèria que -els agradi o no- té un caire més polític que penal. De fet, si els polítics processats van demostrar la seva ingenuïtat en creure que la desconnexió d’Espanya era relativament fàcil a causa de les diverses crisis que afectaven llavors l’Estat espanyol, tot demostrant que no sabien llegir la realitat que els envoltava, també els membres del Tribunal Suprem estan demostrant la seva incapacitat per entendre que, amb actuacions clarament repressives com les que estan prenent, no contribuiran a normalitzar la situació.
De moment són els jutges i l’Estat els que han vençut en un combat desigual que, tanmateix, no augura -ni fer-hi prop!- el final de la batalla. I dic això no tant per forjar una frase bonica i contundent com per reflectir la realitat, perquè les decisions que van prendre els jutges poden molt bé acabar qüestionades (encara que tard) pels tribunals europeus, com ens ho demostra la resolució que ha pres un jutjat belga de no acceptar l’extradició de l’exconseller Puig després de negar la competència -sí, ho heu entès bé, “negar la competència”- del Tribunal Suprem, decisió que és una nova maçada contra la justícia espanyola i, en definitiva, contra el nostre país, en un moment en què l’Estat presenta força punts febles, alguns dels quals no són menors, ja que el qüestionament que s’està produint de la monarquia després que l’espantada que ha fet el rei Joan Carles I, empaitat per la justícia suïssa i investigat per la fiscalia espanyola, ha engrandit el sentiment antimonàrquic de molts espanyols, que no sols es mostren contraris al comportament del rei emèrit, sinó a la monarquia constitucional que va acollir la Constitució de 1978.
Ens agradi o no, avui són molts els embats que està sofrint el “règim del 78” (que és com el denominen els seus adversaris) crec que injustament, per més que soc dels qui creuen que fa temps ens havíem d’haver replantejat la revisió d’algunes de les institucions que aquella Constitució -la més democràtica que ha tingut mai Espanya- regulava, tot i saber que els mecanismes de revisió són francament diabòlics, ja que exigeixen un ample consens que avui no es dona: Majoria qualificada al Congrés i el Senat, referèndum, noves eleccions i ratificació per les noves càmeres. Un procés, aquest, llarg i empedrat sense cap garantia de majoria republicana que, a més, provocaria una nova divisió -a afegir a les ja existents- dels ciutadans, que no ajudaria a resoldre la molt greu crisi sanitària i econòmica que estem patint.
Dit això, torno sobre el nou partit de JxCat que pretén obtenir l’hegemonia a Catalunya arraconant un cop més Esquerra Republicana, cosa que molt possiblement aconseguirà. I hi torno perquè després dels embats que ha dut a terme en el Parlament de Catalunya contra el rei emèrit, contra el rei vigent i contra tot allò que faci olor de monarquia, hem vist que els portaveus de JxCat han farcit els seus arguments amb atacs contra aquest “règim del 78” avui tan vilipendiat, com si ells -i quan dic “ells” em refereixo a Puigdemont, Torra, Artadi i tots aquells polítics que fa anys i panys que militaven a Convergència Democràtica de Catalunya o bé al servei de Jordi Pujol- no hi tinguessin res a veure.
Certament cal tenir molt barra (o molt poca memòria) per no veure que tots ells són els qui, militant a Convergència, han tingut i exercit el poder a Catalunya els darrers quaranta anys. Tots -o gairebé tots- han estat “convergents” però se n’han oblidat, i d’una manera tan despietada com cruel, han decidit fer una “opa” al que era el seu partit -que darrerament duia el nom de PDeCAT- per crear-ne un altre “que no hi tindrà res a veure”, diuen, i que no serà de dretes ni d’esquerres, sinó transversal, inclusiu i no sé quantes coses més. Vaja, un partit que no se semblarà de res al que era, però que tindrà un líder indiscutible, Carles Puigdemont, ja que, sense ell, com al seu moment sense Jordi Pujol, no serien ningú.
Però com els cal mostrar les diferències que els separen del seu propi passat, contràriament al que feia Jordi Pujol, que sempre propiciava l’acord amb el guanyador a escala nacional (es digués PSOE o PP) per tal de contribuir a la governabilitat del país i, de passada, obtenir beneficis per a Catalunya, sense trencar mai el pacte constitucional del 78, ara, els neoconvergents, encapçalats per Puigdemont i Quim Torra, estan decidits a trencar definitivament amb aquell “règim corrupte” (així l’han qualificat) que va propiciar tants abusos i ha permès que la Casa Reial s’hagi mostrat tal com és: depredadora i evasora d’impostos, tot oblidant que, els agradi o no, ells són els hereus directes dels qui propiciaven el cobrament del 3 per cent (en el millor dels casos), i feren possible el “cas Palau”, el “clan Pujol” i tantes i tantes malifetes.
Però ara no és hora de parlar d’això, el que cal és el que van fer la setmana passada al Parlament en aprovar una resolució que reivindicava una Catalunya republicana que “no reconeix ni vol tenir cap rei”, exigia que la cambra denunciés la connivència dels poders de l’estat espanyol amb la “fuga consentida” de Joan Carles I, i afirmava que l’únic camí per superar el règim monàrquic és constituir efectivament la República Catalana com un estat de dret, democràtic i social.
La proposta acabava afirmant com a gran colofó que “el llinatge dels borbons ha estat una calamitat històrica per a Catalunya” i constatant -no podia ser d’altra manera- el fracàs i la crisi definitiva del pacte constitucional del 1978, aquest amb el qual ells -els hereus de Convergència- no tenen res a veure. Quines penques, Déu meu! Quines penques!
Josep Maria Quintana 