¿Quins són els límits de la immunitat del rei?

by

Si diumenge passat tractava la qüestió referent al delicte d’injúries i calúmnies al rei a què es refereix l’article 490.3 del Codi Penal i al desplaçament que aquest ha sofert per mor de la doctrina jurisprudencial provinent dels tribunals europeus, avui em referiré a un altre aspecte que presenta forts interrogants: el referent a la inviolabilitat del rei que s’està qüestionant en alguns aspectes arran de la conducta diguem que irregular del monarca emèrit, Joan Carles I.

Diu l’article 56.3 de la Constitució que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referendament en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran validesa, llevat del que disposa l’article 65.2” (que fa referència a la llibertat que té el rei de fer els nomenaments i els relleus dels membres civils i militars de la seva Casa).

¿Què significa que el rei és inviolable? Encara que avui estem molt lluny d’interpretar aquest concepte unànimement, el recurs que han fet moltes constitucions, tant de monarquies com de repúbliques, de decretar la inviolabilitat i la manca de responsabilitat del cap de l’Estat s’ha entès com una protecció d’aquesta alta magistratura que impedeix que sigui jutjada pels tribunals i que assumeixi cap mena de responsabilitat pels seus actes. I aquesta irresponsabilitat no sols se li ha atribuït quan actua per raó del seu càrrec (ja que en aquests supòsits totes les seves decisions han d’anar referendades per membres del poder executiu, que són els qui, en realitat, n’assumiran la responsabilitat), sinó que també l’han estès als àmbits civil i penal. D’acord amb aquesta interpretació, mai no es podria perseguir criminalment el monarca.

A pesar d’aquest article i de la força de la tradició en defensa de la irresponsabilitat absoluta del rei, avui molts juristes opinem que, en un sistema social i democràtic, aquesta irresponsabilitat no es pot estirar fins a l’infinit i que s’hauria d’estendre tan sols als actes que hagi comès en l’exercici de les seves funcions -les pròpies del seu càrrec-, perquè seria absurd (i també injust) que la immunitat seguís vigent per a actes delictius (o simplement lesius) que no tenen cap relació amb les funcions constitucionals que li corresponen.

Val a dir que la inviolabilitat i la impunitat del rei ja van ser posades en qüestió quan Espanya va subscriure l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, de 17 de juliol de 1998 (ratificat per Espanya el 2002). Aleshores, el Govern es va veure obligat a renunciar legalment a la inviolabilitat del cap de l’Estat en relació a delictes de “lesa humanitat” (genocidi, tortura i crims de guerra), ja que la inexistència de qualsevol mena de privilegi o immunitat sobirana o de qualsevol altre tipus dels caps d’Estat en relació a aquests delictes és un principi de dret internacional. De tota manera, i més enllà de l’Estatut de Roma, el cert és que tinc la impressió que comença a ser majoritària entre els juristes l’opinió que, avui, no es pot acceptar que, en un Estat constitucional, la inviolabilitat serveixi per crear espais d’impunitat. Més encara, la irresponsabilitat personal del rei (o del president de a República) no es pot concebre sense el seu corol·lari essencial: la responsabilitat de qui referenda l’acte en qüestió.

Sigui com vulgui, i atès que en parlar d’aquesta matèria no estem tractant només un assumpte teòric, ja que tots tenim al cap la figura de Joan Carles I, el problema se’ns complica a l’hora de determinar no sols si la immunitat abraça “tots els actes” del monarca, siguin o no duts a terme en l’exercici del seu càrrec, sinó també a resoldre què succeeix amb els actes que el rei ha comès després d’abdicar. ¿Respecte d’aquests, segueix essent immune i irresponsable?

Sembla que no, però cal no oblidar que el Govern de Mariano Rajoy va introduir una reforma exprés a la Llei del Poder Judicial per protegir l’ex monarca amb un fur penal i civil que abraça també la seva vida privada. Don Joan Carles, per tant, no és immune, però només por ser jutjat a Espanya pel Tribunal Suprem. ¿Però què passa quan el possible acte lesiu del dret s’ha produït en territori estranger?

Tampoc aquesta pregunta és només teòrica, perquè en el cas que ens ocupa, el rei emèrit està essent investigat en un tribunal estranger, concretament de Suïssa, per l’origen d’una part de la seva fortuna que s’hauria pogut adquirir irregularment. A més, si es concreten les amenaces efectuades per la senyora Corinna Larsen, també serà demandat en el Regne Unit per les presumptes amenaces que ella va rebre perquè no revelés els “secrets d’Estat” que conserva.

En aquests supòsits, sembla evident que el rei emèrit no gaudeix de cap immunitat o privilegi que impedeixi l’apertura d’una causa penal contra ell fora d’Espanya, ja que, en abdicar el 2014 va perdre la immunitat de jurisdicció de la qual gaudeixen els caps d’Estat estrangers segons el dret internacional.

És, doncs, molt possible que, fins al juliol de 2014, aquest privilegi d’immunitat pogués impedir a tribunals d’un altre país d’enjudiciar els actes presumptament il·lícits comesos durant el seu regnat, però aquesta restricció ja no opera un cop va cessar en el càrrec i en no tractar-se d’actes realitzats en l’exercici de les funcions públiques (sempre que no hagin prescrit). I pel que fa als actes lesius comesos a Espanya després de la seva abdicació, serà competent el nostre Tribunal Suprem.

El cas Trump

Per més que els supòsits no són directament comparables, és molt interessant veure com evoluciona als EEUU la pugna entre el president Trump i la justícia nord-americana davant la negativa d’aquest a lliurar a la fiscalia de Manhattan les seves declaracions d’impostos dels últims vuit anys. Fa uns dies, el jutge federal Víctor Marrero ha refusat el darrer intent dels advocats del president de no presentar els documents que el fiscal reclama.

Cal, a més, tenir en compte, que en una sentència històrica, el Tribunal Suprem dels Estats Units es va posicionar del costat de la fiscalia i declarà que el president del país “no és immune” a les investigacions penals. Desplegant aquesta sentència, el jutge federal Marrero ha justificat la seva decisió i ha afirmat que “en el fons [el fet de no exigir els documents que es demanen a Trump] seria com donar-li immunitat absoluta per la porta de darrere”. ¿Per què? Doncs perquè tant la fiscalia com la magistratura creuen que els documents que Trump es nega a donar-los no contenen cap possible acte lesiu que el president hagi comès en l’exercici de les seves funcions com a cap d’Estat, sinó perquè presumptament amaguen falsificacions dels seus registres interns per ocultar pagaments amb els quals va comprar el silenci de dues dones just abans de les eleccions de 2016. Més encara, la fiscalia creu que Trump ha dut a terme “una conducte criminal extensa”, que inclouria possibles delictes de frau bancari i a pòlisses d’assegurances.

Aquest és, doncs, un supòsit que ens il·lumina a l’hora d’interpretar la immunitat i la irresponsabilitat del rei a què es refereix l’article 56.3 de la Constitució. Crec fins i tot que, en el cas d’un monarca regnant, aquesta s’hauria de limitar als fets que dugui a terme en l’exercici del càrrec, no als que afectin a la seva vida privada, ja siguin de naturalesa civil o penal.


%d bloggers like this: