Escac al rei

by

El passat 22 de març, tan just encetat el recés que ens imposà el Govern per afrontar aquesta pandèmia que traspassa fronteres, entra amb sigil a les cases i no distingeix els pobres dels rics, però s’acarnissa sobretot amb els ancians més desvalguts que viuen en residències sense poder valdre’s per ells mateixos, vaig parlar del gravíssim problema a què hauria de fer front la monarquia espanyola -la de Felip VI i els seus successors- a causa de l’escàndol que s’havia destapat per la presumpta corrupció del seu pare, el rei emèrit -l’home que ha regnat més temps a Espanya i que ha presidit el més llarg període de pau i de prosperitat del nostre país, ens agradi o no, ho vulguem o no reconèixer.

La meva predicció d’aleshores no era una originalitat, sinó un lloc comú que ressaltava molt bé qui era aleshores director de “La Vanguardia”, Màrius Carol -un home que coneix a fons la Casa del Rei- el qual, citant un text recent de l’historiador Paul Preston, afirmava que “El consiguiente deterioro de la imagen de la monarquía no fue el único problema que Juan Carlos legó a su hijo. Si en 2014 aún no era evidente, en 2018 se vio con claridad meridiana que Felipe VI había heredado el trono de un país encarnizadamente dividido, con un sistema político averiado, fruto de la corrupción y la incompetencia política. Incluso antes del desgaste final de la posición de su padre, la indignación por la corrupción generalizada de la clase política había empezado a pesar en la opinión pública.”

Són moltes les raons alienes a la corrupció política -per tant d’ordre intel·lectual i ideològic- que al·leguen importants sectors del país -sobretot des de l’independentisme català i basc i també des dels posicionaments esquerrans de Unidas Podemos- contra la monarquia com a sistema de govern, raons que s’han vist incrementades aquests darrers anys per la poca empatia que ha mostrat el monarca actual amb tot aquest ampli sector del catalanisme que, en evolucionar cap al sobiranisme, ha estat protagonista de la diguem-ne revolta que ha acabat amb la condemna de molts polítics catalans de primera fila involucrats en el que hem conegut com el “Procés”.

En aquestes circumstàncies no ens hem de sorprendre que l’escàndol que, per a la opinió pública, està essent tot el que es publica sobre les relacions del rei Joan Carles amb la seva examant Corinna Larsen i els presumptes casos de corrupció que l’afecten per mor dels diners rebuts d’Aràbia Saudita hagin excitat molt més els ànims de la gent, que no sap si es troba davant d’un sainet mal escrit o d’un drama escabrós mogut precisament per les filtracions (òbviament interessades) d’una dona que se sent despitada per un amant de primer ordre.

I no s’hi ha posat per poc, la dona, perquè el que estem coneixent a partir de les hores i hores de converses enregistrades per aquest personatge amb un do de la ubiqüitat increïble que era el comissari Villarejo, és francament esborronador, després que la senyora Larsen ha fet saber -ho podem creure o no (Felipe González no ho creu)- la seva condició de testaferro del rei Joan Carles -paper que també ha atribuït als gestors suïssos Dante Canonica i Arturo Fassana- que ha implicat que el fiscal Bertossa els investigués a tots per intentar conèixer l’origen de 100 milions de dòlars (68 milions d’euros al canvi) que van anar fent voltes des de Riad fins a les Bahames. Segons Corinna Larsen, el rei Abdul·lah de l’Aràbia Saudita els havia regalat al rei Joan Carles, i aquest, en la seva magnanimitat, els havia donat a ella pels serveis prestats. Els darrers mesos, les declaracions de Larsen, Fassana i Canonica davant la Fiscalia suïssa s’han unit al contingut dels enregistraments de Villarejo com a font interessada, i la seva difusió s’ha acabat convertint en una condemna mediàtica per al rei Joan Carles.

Podríem ser tan puristes com l’expresident González i dir que la senyora Larsen és part interessada i que, mentre no tinguem una sentència ferma, hem de considerar Joan Carles innocent, però el problema amb què ens enfrontem és que, amb la decisió que, quan encara no coneixíem els detalls de tot aquest escàndol,  va prendre el rei Felip VI de renunciar a l’herència que li pogués correspondre del seu pare en el futur, “así como a cualquier activo, inversión o estructura financiera cuyo origen, características o finalidad puedan no estar en consonancia con la legalidad y los criterios de rectitud e integridad que rigen su actividad institucional y privada”, posava de relleu que ell sospitava o creia realment que el seu pare havia manejat fons opacs.

És evident que, amb aquell comunicat, el rei actual intentava bastir un tallafocs per protegir-se ell mateix i també la monarquia que ostenta, però alhora desacreditava el seu pare, al qual, a més, treia l’assignació pública de 194.232 euros de què gaudia a càrrec de l’erari públic, cosa que no sabem si hauria fet si, una setmana abans, el diari britànic “The Telegraph” no hagués revelat que el rei emèrit era el primer beneficiari d’una societat offshore creada pel seu pare l’any 2008, per rebre la donació milionària d’Aràbia Saudita, mentre que Felip VI n’era segon beneficiari.

Amb els dies, l’escàndol no ha fet sinó créixer i, avui, mentre els partits de dreta i un sector majoritari del PSOE i del Govern intenten salvar la monarquia i el rei Felip VI del foc que amenaça destruir la malmesa figura del rei emèrit, creixen els atacs que, sense fre, no sols es dirigeixen contra el vell monarca sinó que malden també per socarrimar la institució reial.

Les paraules del president Sánchez pronunciades des de l’estranger afirmant que les notícies sobre el rei emèrit eren “inquietantes y perturbadoras” -afirmació difícilment discutible per més que ha intentat per tots els mitjans salvar de la cremada Felip VI-, s’han vist molt sobrepassades aquests dies per les que han pronunciat altres membres del seu Govern (encara que no del seu partit), com Irene Montero, número dos de Podemos, que veu molt difícil separar de la institució monàrquica “els casos de corrupció, alguns presumptes i d’altres contrastats, de la família Borbó”, o d’Alberto Garzón, el qual ha criticat aquelles “persones o partits” que refusen investigar el rei emèrit i creuen que “protegir tot el que fa la monarquia, encara que sigui dolent, és protegir Espanya”.

Però qui s’ha despatxat a gust sense tallar-se un pel ha estat el vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, que ha qualificat la monarquia espanyola -no el rei Joan Carles sinó la monarquia- d’ “organització́ criminal”. “Veiem -va dir- com a la Zarzuela els feixos de bitllets s’anaven repartint mentre la gent d’aquest país passava gana i patia precarietat, això cal denunciar-ho i cal fer caure aquest règim i la monarquia”.

No al mateix nivell, però també ha sorprès que el president Torra ordenés als seus advocats, que encapçala Gonzalo Boye -no als serveis jurídics de la Generalitat-, que estudiïn la presentació d’una querella criminal contra Joan Carles i contra la Casa del Rei.

A mi no em sorprèn que dirigents socialistes hagin titllat aquesta iniciativa de Torra com una cortina de fum per tapar la seva pròpia incompetència com a governant, però del que no hi ha dubte és que l’atac al rei Joan Carles -sembla que prou fonamentat encara que desconeixem la seva versió dels fets- pot acabar provocant un incendi que afecti finalment la monarquia, una institució que va jugar un paper molt favorable a la consolidació de la democràcia al nostre país després del franquisme (cosa que s’ha d’agrair), però que, fora dels partits de dreta, no té un suport incondicionat. Tampoc el té del PSOE a pesar del que (comprensiblement) pugui fer i dir Pedro Sánchez.


%d bloggers like this: