Les eleccions basques i gallegues del passat diumenge han donat uns resultats força interessants per a l’anàlisi política tot i que no hem d’oblidar que, atesa la particularitat d’aquestes dues comunitats autònomes, les conclusions que en traguem no són traslladables sense matisos a tota Espanya en general. Tanmateix val la pena remarcar els seus principals aspectes.
Començant per les xifres objectives tenim que els 75 escons que es distribuïen a Galícia només seran ocupats per representants de tres forces polítiques: PP, 41; BNG, 19 i PSOE, 15. Queden, doncs, sense representació Podemos, Vox i C’s.
Pel que fa al País Basc, els també 75 escons es reparteixen de la manera següent: PNB, 31; EH Bildu, 22; PSOE, 10; Podemos-IU, 6; PP+C’s, 5; i VOX, 1.
Òbviament, no podem deduir el mateix de l’anàlisi que fem dels dos territoris autonòmics, però sí que podem observar algunes qüestions concurrents: la principal, que Podemos i les seves confluències es desinfla d’una manera enorme, ja que, a Galícia, perd els 14 diputats que tenia i al País basc en perd 5, gairebé la meitat. Això el deixa molt feble, no sols en aquestes dues comunitats autònomes, sinó també al Govern de l’Estat, ja que preveient el que els podria succeir en unes hipotètiques eleccions generals, difícilment podran condicionar les decisions que vulgui prendre Pedro Sánchez.
La segona qüestió remarcable és que el PSOE no s’ha vist beneficiat -si més no en aquestes dues comunitats- per efecte del poder que està exercint al Govern d’Espanya, ja que, tant a una com a l’altra comunitat, ha augment tan sols en 1 diputat la seva representació parlamentària. I en ambdues queda molt per darrere dels nacionalistes del BNG i d’EH Bildu.
La tercera qüestió -aquesta referent al PP-, és que el partit s’enfronta a dues realitats molt desiguals: manté l’hegemonia a Galícia, on conserva la majoria absoluta de què ja gaudia amb 41 diputats, però cau estrepitosament al País Basc, on passa d’11 a 5, i això que allí s’havia presentat en coalició amb C’s, però aquesta no ha sumat com ells esperaven i, a més, a cedit un lloc a VOX que, per primer cop, entra al parlament.
És molt provable que els resultats del PP siguin els que més joc poden donar per a l’anàlisi perquè el partit no va enfocar les eleccions amb el mateix criteri en un lloc que a l’altre. En efecte, a Galícia, Pablo Casado va haver de cedir en tot sotmetent la seva voluntat al criteri de Feijóo, que es negà a col·ligar-se amb C’s i imposà la seva política, presidida sempre per la moderació i el diàleg amb els adversaris, alhora que duia a terme una campanya on amb prou feines s’han vist les sigles del partit a la propaganda electoral i ha vetat la participació dels elements més extremats de la formació política, com la tòxica Cayetana Álvarez de Toledo, que els gallecs no han vist ni en pintura.
Ben al contrari, al País Basc, Pablo Casado imposà els seus criteris, no sols formalitzant un pacte amb C’s, sinó també rescatant com a candidat Carlos Iturgaiz (un home de la corda de María Sangil i de Jaime Mayor Oreja), lligat del tot amb el passat, la qual cosa demostra clarament que el PP (i Pablo Casado) no han sabut compassar la seva estratègia als canvis que ha viscut Euskadi amb la fi del terrorisme.
En efecte, som molts els que avui veiem que la societat basca ha abraçat els canvis amb rapidesa i entusiasme, i són pocs els que allí s’han quedat mirant cap enrere, però els que ho han fet -és el cas de Pablo Casado-, com la muller de Lot han quedat convertits en estàtues de sal. D’altra banda, és evident que Casado i el seus no han assimilat tampoc el naixement de VOX i intenten resoldre aquesta amputació que han sofert per la dreta amb polítiques radicals i extremistes, d’un ferri i exacerbat nacionalisme espanyol, i això els pot dur al fracàs. Si més no a Euskadi, mentre que, a Galícia, on el PP de Feijóo no s’assembla de res al que encarnava Iturgaiz (recordeu que Casado va fer fora el moderat Alfonso Alonso), el PP ha obtingut una victòria aclaparadora.
No us sorprengui, doncs, que, a mesura que passis els dies, Feijóo acabi essent una vertadera pedra a la sabata de Casado, cosa que redundaria -és el meu criteri- en benefici del partit i, penso que també d’Espanya.
La quarta qüestió que es pot destacar de les eleccions que estic analitzant fa referència a l’auge que ha pres el nacionalisme perifèric (el no espanyol, per entendre’ns), tant a Galícia com al País Basc. Començant per Galícia, no hi ha dubte que els 19 diputats del BNG (el 2016 en va treure 6), que supera en 4 els que ha tret el PSOE, són un resultat extraordinari, que deixa molt clar que la gent ha premiat un nacionalisme pragmàtic i moderat, que cerca els acords, es mostra dialogant al Parlament espanyol i que fuig -a diferència del català- de radicalismes, ja que no fixa l’independentisme -al qual tanmateix no renuncia- com un objectiu únic i innegociable.
Penso que alguna cosa semblant s’ha de dir també de l’èxit que ha obtingut EH Bildu a Euskadi, dirigida aquest cop per Maddalen Iriarte, que ha dut una campanya on ha posat per davant -o, com a mínim, al mateix nivell- les reivindicacions socials a les nacionals i que, ho vulguin o no, deixarà en un segon terme Arnaldo Otegi, que, com Iturgaiz (encara que en un sentit invers) és també un home del passat.
Una cinquena qüestió que també es revela molt interessant en aquestes eleccions és que els resultats afavoreixen la governabilitat, tant a Galícia com també a Euskadi. A Galícia, perquè Feijóo es basta i sobra per governar i fins i tot per a ser generós i dialogant amb l’oposició. I a Euskadi, perquè el PNB i el PSOE podran formar un govern de coalició, ja que, tot i que també seria possible un govern alternatiu de EH Bildu, PSOE i Podemos (amb 38 diputats contra els 37 de PNB, PP i VOX), aquesta alternativa no té cap possibilitat de ser avalada pel PSOE que, reforçant el govern moderat d’Urkullu, veu també com se li referma el govern de l’Estat amb el suport dels nacionalistes bascs. Per això podem concloure que, si bé el PSOE no ha obtingut un bon resultat, Pedro Sánchez veu més consolidada la seva posició al capdavant del Govern d’Espanya, no sols perquè Pablo Iglesias i Podemos s’han vist debilitats, sinó també perquè el nacionalisme gallec i el nacionalisme basc s’han moderat alhora que es reforçaven, i això implicarà segurament més suport al seu govern al Congrés dels diputats, i també perquè l’ala que s’ha vist afavorida del PP no és, precisament, la radical de Pablo Casado, sinó la que malda per la moderació i el diàleg.
La gran pregunta que, per acabar aquesta reflexió hem de formular-nos és com influiran aquests resultats a Catalunya, si és que hi tindran cap influència. La resposta, però, no és fàcil perquè, avui, el nacionalisme és allí un caos difícil d’interpretar.
Un periodista força perspicaç com és Francesc-Marc Alvaro, ha observat -com la majoria de comentaristes- que els magnífics resultats d’EH Bildu i dels galleguistes del BNG indiquen que els electors han premiat l’aposta pel pragmatisme que han exhibit aquestes dues formacions, que l’han combinat amb la crítica concreta i severa a la gestió governamental. Val a dir, però, que, a Catalunya, ni ERC ni els de Puigdemont (veurem com s’acabaran dient) ho tindran fàcil per projectar una imatge de tranquil·litat similar, ja que no deixen d’esbatussar-se cada dia.
D’altra banda, és evident que l’èxit electoral de PNB no serà exhibit per ERC ni per JxCat com un mirall o una aspiració, perquè a Catalunya sembla que ningú vol ser com el lehendakari Urkullu. Com ens recorda el periodista que he esmentat, els republicans tenen llaços amb EH Bildu mentre que els puigdemoníacs no volen saber res dels jeltzales del PNB, ja que aquests els recorden el peix al cove del pujolisme, del qual avui abjuren.
Josep Maria Quintana 