El passat 1 de juliol va ser el dia en què la cancellera alemanya Angela Merkel va assumir en nom del seu país la presidència rotatòria de la Unió Europea. I ho va fer amb una crida perquè “Europa torni a ser forta”, en línia amb el lema que ha escollit per a aquest semestre que, de forma benintencionada, proclama: “Tots junts per rellançar Europa”.
La cancellera que ha liderat de fet la Unió Europea aquests darrers anys, en què ha hagut de travessar una crisi econòmica, una crisi de migració, un xoc creixent amb Rússia i una relació cada vegada més complexa amb els Estats Units, just quan era a punt de sortir de l’escenari polític, s’hi ha hagut de posar oficialment al comandament per afrontar la pitjor de les crisis -la del Covid-19-, que tant colpeja les vides humanes com a l’economia.
Durant la crisi de la zona euro i la dels refugiats, el govern alemany va prioritzar i va imposar la seva pròpia agenda a la Unió Europea, va treballar per a una Europa molt alemanya, cosa que va permetre al seu país de sortir-ne relativament ben parat, però que deixar d’altres països membres en una situació molt precària. Aquesta vegada és diferent. Merkel ha estat de les primeres a entendre que aquesta crisi té una naturalesa pròpia, molt ben definida, que colpeja tothom però amb efectes molt asimètrics i que, a més, no té culpables, com sí que en tenia l’econòmica que s’obrí el 2008.
De tota manera, a l’article d’avui no pretenc parlar de l’actual Unió Europea, vull tan sols remarcar que, a pesar dels nacionalismes que forjaren el segle XIX europeu, la idea d’Europa sempre ha estat d’alguna manera present, encara que enfocada a refermar la primacia d’un dels Estats que la propugnaven.
En efecte, durant la segona meitat del segle XX, el procés d’una unificació europea (encara no realitzat del tot i que difícilment es podrà dur a terme), s’ha fet pacíficament, per mitjà del diàleg entre els Estats nacionals democràtics que conformen actualment la UE, però hi hagué, dins la primera meitat del segle XIX, un altre procés d’unificació, que, per mitjans molt diferents, va somiar Napoleó Bonaparte i que, després d’ell, també van somiar alguns pensadors, entre els quals destaca Víctor Hugo, un dels escriptors francesos més remarcables del segle XIX.
Si ho observem detingudament, veurem que la tensió entre “sentiment nacional” i “cosmopolitisme europeu” va modelar no sols la identitat de molts intel·lectuals europeus, sinó també la política europea. Tot això no deixa de ser una mica paradoxal perquè si bé el segle XIX es pot entendre com el del sorgiment dels moviments nacionalistes a Europa, no hi ha dubte que alhora va generar un fort corrent internacionalista, arrelat en l’ideal il·lustrat kantià d’una comunitat política mundial, que donà lloc a una optimista esperança d’unificació europea.
Potser el primer somni d’uns Estats Units d’Europa va ser articulat per Napoleó Bonaparte, que va estar a punt de dur-lo a terme amb la Confederació del Rin, formada el 1806 per setze estats sota la protecció (és una manera fina de dir-ho) de l’Imperi francès, a la qual s’hi van afegir més tard altres estats clientelars europeus.
Segons un dels seus admiradors, l’historiador Emmanuel de Las Cases, que, després de la derrota, segui Napoleó a l’exili de l’illa de Santa Elena i va prendre nota de les seves reflexions en un llibre que titulà “Le Mémorial de Sainte-Hélène” (París, 1842), l’objectiu de l’antic emperador havia estat de fundar un sistema legal europeu i una moneda europea. “Europa -va deixar escrit- no seria ni més ni menys que un únic poble, i tot el món, a qualsevol lloc on es trobés (dins d’Europa) es trobaria en una pàtria comuna”.
Durant les tres dècades següents -seguim en la paradoxa- els moviments revolucionaris i d’alliberament nacional europeus es van voler inspirar en les idees d’unitat europea que havien plantejat els jacobins, els quals estaven convençuts que la fraternitat internacional era el seu millor mitjà de lluita contra l’ statu quo conservador. Aquest internacionalisme fou, de fet, un aspecte important de les revolucions de 1848, que van afectar no sols França, on es derrocà la “Monarquia de Juliol” que havia dut al poder Lluís-Felip d’Orleans, i s’instaurà la Segona República, sinó que també afectà mitja Europa.
La veu més destacada d’aquest moviment va ser la de Giuseppe Mazzini, líder de la Giovine Italia, moviment revolucionari que tenia l’objectiu de construir una república italiana i practicava un nacionalisme democràtic que inspirà d’altres societats similars a Itàlia, Polònia i Alemanya. Des del punt de vista de Mazzini, l’establiment de nacions democràtiques enfortia la germandat internacional, cosa que conduiria a una unió europea de democràcies en foment de la pau. El sentiment nacional i el cosmopolitisme eren, doncs, complementaris, sempre que la força moral de l’internacionalisme tingués prou solidesa per evitar que els sentiments patriòtics es tornessin agressius.
L’historiador britànic Orlando Figes (“Los europeos”, Taurus 2020) ens explica que Víctor Hugo va desplegar aquesta idea en una Conferència de pau celebrada a París l’agost de 1849. Les revolucions democràtiques de l’any anterior l’havien dut a creure que els diversos pobles dels estats europeus formarien una república internacional, a la qual va denominar en diverses ocasions “Les États-Unis d’Europe”, “la République d’Europe”, “les Peuples Unis d’Europe” i fins i tot “la Communauté Européenne”.
Curiosament, la fundació del Segon Imperi per Napoleó III després del cop d’Estat que va dissoldre la Segona República, de la qual ell n’havia estat elegit president, no canvià el punt de vista de Víctor Hugo, tot i que es va veure obligat a exiliar-se a Brussel·les, Jersey i, finalment, Guernsey. Aterrit per la matança de la guerra de Crimea que, entre 1853 i 1856, van lliurar l’Imperi rus i el Regne de Grècia contra una lliga formada per l’Imperi otomà, França, el Regne Unit i el regne de Sardenya, quan els ferrocarrils i els vaixells de vapor europeus en lloc de transportar viatgers que volien conèixer tots els racons d’Europa, transportaven soldats i màquines de destrucció, Víctor Hugo reiterà, però, la seva fe en la “germandat europea” com a antídot contra el nacionalisme i la seva tendència a desembocar en guerres.
Això no obstant -i aquesta és potser la ironia que conté la versió europea de Víctor Hugo- la noció que el gran escriptor francès tenia d’aquesta fraternitat estava dominada absolutament pels francesos. Tal com ell ho veia, França estava destinada a liderar qualsevol unió europea en virtut de la seva posició internacional i dels seus principis republicans.
En la seva introducció a una guia de París que va escriure per a l’Exposició Universal de 1867, Hugo dibuixà un moment futur, que situa al segle XX, en el qual hi haurà -escriu- “una nació extraordinària al continent, denominada Europa, que tindria la capital a París”. És evident que aquesta extraordinària ciutat no es va convertir en la capital d’una Europa unida al llarg del segle XX, però del que no hi ha dubte és que París va ser el centre del món europeu en el qual va viure la generació de Víctor Hugo. Té raó, doncs, Walter Benjamin quan ens diu que, París va ser la “capital del segle XIX” (W. Benjamin, “París, capital del siglo XIX”, a Libro de los pasajes, Madrid 2004).
Josep Maria Quintana 