Les incògnites de l’independentisme de dreta a Catalunya

by

Un analista de llarga trajectòria periodística analitzava el complex magma polític que s’observa a Catalunya a partir de la crisi del pujolisme i de la consegüent desaparició de CiU, en primer lloc, i després, de Convergència, el partit que Pujol va fundar el 1974.

En la seva opinió, el lideratge de Pujol i la seva calculada ambigüitat en l’aposta nacionalista van fer de CiU un moviment polític d’àmplies fronteres que en les autonòmiques era capaç de sumar des del vot útil antisocialista d’un sector de l’electorat del PP fins al vot útil de l’independentisme. Però el postpujolisme va representar la fragmentació del moviment i l’error dels seus successors -sobretot, d’Artur Mas- va ser haver trencat l’ambigüitat en la qual sempre s’havia mogut Pujol i haver cregut que l’estació final -la independència- no era un esquer sinó una realitat. És obvi que el tren no va arribar al seu destí, ja que va descarrilar i molts vagons van quedar en via morta.

Avui, deixant de banda les formacions nacionalistes d’esquerra, que capitalitzen Esquerra Republicana (ERC) i la CUP, el catalanisme que s’havia agrupat entorn a Jordi Pujol està absolutament dividit i l’eix d’aquesta deconstrucció és, sens dubte, Carles Puigdemont, el “president legítim a l’exili” a qui sempre serveix homenatge un desfigurat Quim Torra, el seu vicari presidencial a la terra, que té, però, els dies comptats a la Generalitat ja que serà sens dubte inhabilitat pel Tribunal Suprem i haurà d’obrir un ineludible període electoral.

Que jo acabi de dir que Puigdemont és el causant de la deconstrucció del catalanisme no vol dir que no segueixi essent també el personatge més essencial d’una possible (encara que no segura) reconstrucció d’aquest, ja que, ara per ara, ens agradi o no, sembla que és la única persona amb prou ganxo electoral per fer-se un lloc en les eleccions (en el segment de la dreta), tot i que viu fugat a Waterloo i segueix sent molt dubtosa la seva possible actuació política a la pràctica real, ja que, pel fet de no estar inhabilitat, pot encapçalar una llista, encara que després no pugui, en principi, materialitzar el càrrec de diputat si resulta elegit.

La veritat és que, en no haver aconseguit el que pretenia quan va llançar el que s’ha vingut a anomenar “La Crida”, ara, Puigdemont, amb el clar suport de Jordi Sánchez -que, no ho oblidem, està condemnat a presó i segueix inhabilitat- ha llançat una OPA hostil al PDCAT (partit que es constituí en dissoldre’s CDC), que lidera David Bonvehí, perquè es dissolgui i es constitueixi un nou partit amb el nom de Junts per Catalunya (JxCAT), denominació que aglutina avui el grup parlamentari del PDCAT al Congrés dels Diputats, el qual té registrat el nom. I això vol dir que Puigdemont no el pot utilitzar si primer no aconsegueix el suport o, si escau, la dissolució d’aquest partit.

La tempesta dins del PDCAT és enorme ja que Puigdemont és avui una de les poques persones -potser l’única- que es mostra capaç tant de desordenar com d’ordenar l’independentisme de dreta, després que ja ha obtingut el suport dels presos de Lledoners que van ser membres del PDCAT, i no té ja altre objectiu que la dissolució d’aquest partit per intentar aglutinar el catalanisme independentista dretà al voltant del seu projecte polític.

En unes setmanes sabrem, doncs, si el PDCAT sucumbirà definitivament a l’OPA hostil del puigdemontisme. No crec que sens permeti dubtar que serà així, però el més interessant d’aquesta operació política és de veure si Puigdemont podrà aglutinar tot el paquet o quedarà un romanent de capital que permetrà a alguns hereus de l’extingit imperi convergent posar en marxa una nova empresa nacionalista. En aquest sentit, ens caldrà veure si David Bonvehí, Marc Castells, Marc Solsona, Ferran Bel, Genís Boadella, al costat d’alcaldesses, d’alcaldes i de militants repartits per tot Catalunya, són suficients per atrevir-se a desafiar el líder carismàtic, el cabdill Puigdemont.

De fet, Marta Pascal, anterior líder del PDECAT que va ser defenestrada per Puigdemont, s’ha atrevit a desafiar-lo amb el seu acabat d’estrenar Partit Nacional de Catalunya (PNC), un nou projecte de llarg termini que ha decidit abandonar l’especulació permanent per centrar-se en la política productiva. Aquest partit s’ha creat a imatge i semblança de el PNB (Partit Nacionalista Basc), i vol ser, doncs, moderat i pragmàtic. També independentista, però sense presses, ja que propugna una independència per la via legal i en concert amb el Govern d’Espanya. És a dir, seguint la via escocesa i apostant per un catalanisme integrador, opcions que són incompatibles amb el xoc de trens, l’unilateralisme i la desobediència civil, els tres components de la desgraciada operació secessionista d’octubre de 2017, que segueixen vius en el comminatori discurs del nacionalisme governant.

Com era previsible, l’opció de Marta Pascal ja li ha valgut l’anatema de Quim Torra, que ha intentat desprestigiar el projecte afirmant –vade retro!– que “ha declarat la seva lleialtat a Espanya”, acusació que ella ha puntualitzat afirmant que “no hem dit que hi ha d’haver lleialtat de Catalunya cap a Espanya, sinó lleialtat entre Catalunya i Espanya”, que no és el mateix.

Sigui com vulgui, arribat el cas, serà el “mercat electoral” que dirà, finalment, si hi ha lloc per a una nova família política en el desestructurat independentisme català de dreta, i més si tenim en compte que, si analitzem l’independentisme en el seu conjunt, cal tenir en compte que ERC té també un projecte fermament arrelat en l’electorat català i que la CUP segueix igualment amb el seu.

N.B. És certament curiós que, en plena campanya per a les eleccions gallegues, en les quals el protagonisme absolut és per al moderat Núñez Feijoo, Pablo Casado també hagi decidit moderar enormement el to del seu comportament. De fet, no sols ha amagat la tòxica portaveu del partit al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, sinó que ha promocionat la moderada i eficaç Ana Pastor i també s’ha mostrat decidit a pactar amb el Govern, abandonant, al menys temporalment, el seu afany de soscavar Pedro Sánchez per la seva “desastrosa” gestió de la crisi sanitària.

Fa a penes deu dies, el PP va votar a favor del decret de “la nova normalitat” i va decidir donar suport a la candidatura de Nadia Calviño per presidir l’Eurogrup. Al seu torn, Casado sembla disposat a un acord sobre sanitat en la comissió per a la reconstrucció.

¿Es tracta d’un miratge? ¿Es tracta d’un canvi basat en la lectura d’uns sondejos de l’opinió pública que reclamen unitat d’acció?

Qualsevol que sigui la raó que ha propiciat el canvi, benvinguda sigui … i que duri.


%d bloggers like this: