El primer que se’m va ocórrer per treure’m l’espina que, no per esperada, em va provocar el resultat de les eleccions del passat diumenge, és que si, com sembla, Pedro Sánchez aconsegueix ara de formar govern (cosa que, d’altra banda, tots volem i el país necessita), es mereix un sonora bufetada, perquè, ¿com així el formarà ara quan, objectivament, era molt més fàcil formar-lo amb els resultats del passat mes d’abril?
¿Per què, doncs, ara sí i llavors no? ¿Per culpa d’Iglesias? ¿Per culpa de Rivera? No hi ha dubte que tant l’un com l’altre han d’assumir part de les culpes del que ha succeït, però el vertader culpable, el culpable per excel·lència de no formar govern va ser Pedro Sánchez, ja que, pel nombre de diputats, li corresponia a ell propiciar els acords per formar-lo, ja que, com tots sabem -també ell, encara que ho negui- va ser Sánchez el primer responsable del fracàs quan, atenent interessos egoistes propis i basant-se en previsions que han resultat errònies, va fer tots els possibles per provocar unes noves eleccions un cop es va convèncer que els ciutadans castigarien Iglesias i Ciutadans i ell es faria amb la part més grossa del pastís. Però els electors no són estúpids i hi veuen més enllà del que Sánchez pensava que hi veien, i el resultat de les eleccions ha estat molt altre del que ell havia previst i desitjava. Ha aconseguit, això sí, debilitar Podemos, que perd dotze diputats, i Ciutadans que, perdent-ne 47, s’enfonsa en la misèria, però també ell s’ha afeblit perdent-ne tres, fent saltar pels aires la possibilitat que aleshores tenia de formar un govern en minoria amb Podemos amb el suport de 170 diputats, o un de diferent amb Ciutadans, que hauria assolit la majoria absoluta de 180.
Puc comprendre que cap de les dues alternatives li agradés, però la composició del Parlament que tenia davant seu era la que havien decidit els ciutadans amb el seu vot, i un polític d’alçada i amb talent ha de ser capaç d’adaptar-se a la voluntat del poble. Però no, ni ell, ni Iglesia ni Rivera van tenir el coratge (ni la humilitat) de posar-se d’acord a pesar de les lògiques discrepàncies.
¿I quin ha estat el resultat? Doncs que ara tenim un parlament força més fragmentat, amb un PSOE més dèbil, un Podemos també més afeblit, i un trist grapat de diputats de C’s que no podran formar tan sols grup parlamentari, alhora que ens enfrontem a un gran reforçament de la dreta, amb un PP que disposa de 23 escons més dels que tenia, i un partit d’extrema dreta, Vox, amb tics autoritaris, amb 52 parlamentaris disposats a carregar-se tot l’esquema territorial que va fer possible la Constitució de 1978 i que farà impossible que Casado es moderi si no vol acabar essent engolit, tot dificultant així acords amplis sobre els grans temes que el país té pendents de resoldre: una economia en retrocés, unes pensions que no estan assegurades, una Espanya rural que perd població i el secessionisme a Catalunya. Tot un èxit de Pedro Sánchez!
Tenim, però, un altre factor a tenir en compte, perquè al llarg d’aquests mesos, el president del govern en funcions no sols ha aconseguit el que acabo d’exposar, sinó que ha sofert personalment un procés evident de dretanització i ha assumit un perfil propi del nacionalisme espanyol més intolerant, com ho demostren les constants desacreditacions que ha fet d’Iglesias per la seva comprensió del “problema polític de Catalunya”, per la defensa que ha fet aquest de l’Estat plurinacional i per la crítica que ha dut a terme de tot el procés judicial contra els polítics catalans que han estat objecte d’una duríssima condemna. I aquest procés d’espanyolització forçat i interessat bàsicament per raons electorals, no sols no li ha donat cap resultat positiu, doncs ha perdut tres diputats, sinó que ha musculat encara més els partits catalans partidaris de la independència, que han tret dos diputats més del que van treure el mes d’abril. I aquesta musculació no ha vingut precisament de la mà d’ERC que, a pesar del seu nom i de la seva trajectòria històrica, és avui el partit més moderat dels nacionalistes catalans, sinó de la mà de JuntsxCat, un partit que, ideològicament, ha perdut el nord i és avui la jugueta favorita de Puigdemont, i també de la CUP, una agrupació antisistema que no havia tingut fins ara accés al parlament de Madrid.
¿No és tot això suficient perquè Pedro Sánchez fes, com a mínim, una mica d’autocrítica? Però no ha estat així, sinó que, expert “triler” com és, Sánchez, a menys de 48 hores de conèixer el fracàs del seu propòsit electoral, ha signat ja un preacord amb Pablo Iglesias, tot acceptant que aquest ocupi la vicepresidència segona del govern, oferta que completarà amb diverses carteres que, de moment, no sabem si s’han concretat. El text del preacord per a un “Govern progressista de coalició” és, si més no a nivell teòric, força important, perquè es compromet a “garantir la convivència a Catalunya” i la “normalització” de la vida política fomentant el diàleg “sempre dins de la Constitució”. No seré jo, per tant, qui m’hi oposi. I diu, també que persegueix situar Espanya com a “referent de la protecció dels drets socials a Europa, tal com els ciutadans han decidit a les urnes”. I això no és tot, perquè les dues formacions afirmen compartir “la importància d’assumir el compromís en defensa de la llibertat, la tolerància i el respecte als valors democràtics com a guia de l’acció de govern” i asseguren que el nou Executiu “es regirà pels principis de cohesió, lleialtat, i solidaritat governamental, així com pel d’idoneïtat en l’exercici de les funcions”.
Fins aquí tot perfecte, però és evident que les dues formacions no sumen la majoria necessària per aconseguir la investidura del líder del PSOE com a president del govern, ja que si als 120 diputats socialistes i als 35 de Unides Podem sumem els 3 de Més País i Compromís i el diputat del PRC (Partit Regionalista de Cantàbria), tenim aleshores 159 escons. Estem, doncs, encara molt lluny de la majoria absoluta, fixada en 176.
¿Com la complementarà, doncs, aquesta majoria fins arribar als 176 diputats en primera convocatòria o a una majoria simple en una segona votació? ¿Aconseguirà fer-ho sense el suport, actiu o passiu dels independentistes com havia (interessadament) promès? ¿Obtindrà el suport del C’s que segurament navegarà entre el dubte i l’error fins que trobi (si la troba) una sortida per a la seva subsistència política?
Atesa la volatilitat de Pedro Sánchez penso que farà tot el possible per aconseguir el suport del PNV basc, sempre compromès amb la governabilitat del país, el qual, a més, sol treure sucosos rèdits d’aquests pactes, i crec que també intentarà d’aconseguir un acord amb ERC, si aquest es necessari, encara que això li costi el rebre ben fort des de la dreta, que l’assetjarà com un lleó amb ganes de devorar-lo. Però, ben al costat d’això, Pedro Sánchez tindrà també l’oposició més absoluta d’aquest partit desnortat ideològicament que és JuntsxCat, que es forneix d’una gent que és sociològicament i econòmicament de dretes, però que es diferencia ja ben poc de les CUP i s’ha convertit darrerament en una titella del guru de Waterloo, l’objectiu del qual és convertir Espanya en un país ingovernable i, com ha augurat darrerament Enric Juliana, durant les properes setmanes farà tot el possible, i fins l’impossible, perquè tot rebenti.
Sigui com vulgui, el camí no és gens fàcil, per més que jo voldria que Sánchez se’n sortís i tingués èxit. Però no hem d’oblidar que, com molt bé retolava el nostre diari Menorca a la porta del passat dilluns, després del 10-N, tot és “més difícil encara”.
Josep Maria Quintana 