Amb poques ganes i corprès per aquesta mena de desafecció general a què ens ha dut la política espanyola aquests darrers anys, tan pobra en genialitats i tan rica en llocs comuns, dilluns passat em vaig seure còmodament davant del televisor. Era una nit molt ventosa, on a través dels finestrals de la saleta d’estar del meu apartament a Ciutat de Mallorca, es podia escoltar el brogit dels plàtans que voregen l’avinguda, cosa que, a Palma, és poc habitual. No sé, em vaig dir, si això és premonitori del que podré escoltar tot seguit, i no ho va ser perquè, tret de moments molt concrets, el debat fou més aviat cortès, si exceptuem la ja esperada sobreactuació de Rivera, que fins es va treure de la butxaca un bocí de rajola (que ell va anomenar impròpiament llamborda (“adoquín” en castellà) volent denunciar amb aquest gest tan gràfic la violència que es viu a Barcelona, la seva estimada ciutat.
Penso que no podíem esperar gran cosa dels cinc candidats que ahir havien de polemitzar. Entre altres raons perquè un debat a cinc no pot tenir mai la força d’un debat a dos, com succeeix a les presidencials americanes o franceses, i també perquè ja els coneixem a tots i sabem molt bé què poden donar de sí en un enfrontament dialèctic on el més important per a ells no és dir el que pensen sinó dir allò que els convé i callar el que els perjudica.
No va ser, però, un debat insuls, perquè cap dels cinc contendents era beneit, però van abundar força més els “déjà vu” que les sorpreses o les genialitats, si exceptuem potser Pablo Iglesias que, amb molta diferència, va ser l’únic capaç de segmentar les diferents matèries que es van tractar i no va tenir cap por d’encadenar el seu pensament polític en un verb ordenat, precís, eficient i entenedor, sense cap rerefons amagat, cosa que no es pot dir del president en funcions, que es va mostrar presidencial, això sí (fins i tot ens va avançar el nomenament d’una vicepresidenta econòmica per al seu proper govern), però no va tenir el coratge de mantenir opinions que havia proclamat en altres moments respecte d’Espanya (per exemple, aquella amb la qual argumentava que és una nació de nacions), ni tampoc va dir en cap moment amb qui podria col·ligar-se per formar govern, per més que sí va assegurar, davant la insistència d’Iglesias, que no ho faria mai amb el PP, tot i que el que més fàcilment podíem deduir per la seva manera de parlar és que estaria encantat d’accedir a la presidència amb l’abstenció de la dreta, si aquesta es prestava a una acció que no sembla, però, que agradi gens als conservadors.
Davant el problema català -que és sens dubte el principal problema que Espanya afronta- només Pablo Iglesias va dir coses que a mi em van semblar sensates. Deixant Vox de banda, que ho resoldria tot carregant-se les Comunitats autònomes, emmanillant Torra, fustigant Puigdemont i sembrant de sal tota Catalunya, Casado i Rivera no van defraudar als seus, convençuts també que l’únic camí que els cal emprendre és el de la repressió i de la mà dura (mà dura que, no ho oblidem, també va mostrar l’espanyolitzat Pedro Sánchez en presentar-nos una reforma del Codi penal per tipificar novament com a delicte la convocatòria d’un referèndum). Però la dreta està tan convençuda que disparar contra Catalunya pot donar-los tants vots, que és impensable que cap dels seus líders pugui afrontar el problema pensant en la política o bé en el diàleg, política i diàleg que, d’altra banda, els independentistes reclamen però no fan res perquè aquest es pugui practicar.
De fet, només Iglesias va presentar el camí de la política i del diàleg com l’únic sender per mitjà del qual el país pot trobar solucions al gravíssim problema de Catalunya, cosa que va fer amb brillantor quan, davant la negativa de Sánchez a respondre a Casado què era per a ell una nació, no sols va proclamar que dins el marc constitucional hi cabien altres nacions, a més de l’espanyola, sinó que li va retreure el seu gir ordenancista sobre Catalunya i li va recordar les seves pròpies paraules del 2016: “Competint amb la dreta per veure qui té la mesura més dura contra Catalunya no anem enlloc -digué. I afegí-: Pedro Sánchez s’equivoca si busca la dreta com a aliada per intentar resoldre el problema català.” (Per tant) no ens hem d’empetitir davant aquesta dreta ignorant i agressiva que diu que no hi ha països plurinacionals.
En el segment en què es va parlar d’economia, la dreta de seguida va treure -no podia ser d’altra manera- el seu tema preferit, i anuncià com a gran solució la rebaixa d’impostos, únic camí eficient que, segons ella, pot arribar a resoldre la crisi en què sembla que estem entrant. Eliminació, per tant, de l’impost de successions i també del de patrimoni, que són -no hi ha dubte- impostos sobre béns que ja han contribuït al fisc en adquirir-se i que, per això mateix, els considera injustos. I rebaixa també de l’IRPF, que Abascal crec que va dir que tindria com a tipus màxim el 30 per cent. És clar que, per a aquest quixot del franquisme, la cosa no té secret, perquè eliminant les comunitats autònomes tot es recomposarà per si sol, però ¿creu vertaderament la dreta que aquesta rebaixa impositiva produirà per ella sola una dinamització de l’economia que ens permetrà sortir endavant?
Aquesta és una teoria que la dreta no abandona, perquè sap que pot captivar tots aquells que creuen que en poden resultar beneficiats, però a mi em sona a tramposa, a esquer per pescar incauts que, després, quan es troba al front del vaixell i veu que aquest sotsobra, difícilment posa en pràctica. Recordeu-vos de Rajoy, que arribà al poder prometent les mateixes rebaixes que Casado i, a la primera reunió del seu govern, inundà el BOE amb pujades d’impostos. D’ací que les paraules d’Iglesias parlant de la necessitat de contribuir progressivament d’acord al nivell econòmic del ciutadà, de dur una política antifrau que sigui seriosa, de demanar als bancs que retornin el que l’Estat -és a dir tots nosaltres- els vam donar per reflotar-los quan estaven en crisi, i de prendre consciència de l’article 128 de la Constitució quan afirma que “tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l’interès general”, no em semblen paraules buides, sinó ben sinceres i carregades de seny. Com tampoc em semblen vanes les seves paraules quan diu que “per abaixar la factura de la llum, hem de posar fi a les portes giratòries que fan que exministres i expresidents acabin als consells d’administració́ d’aquest oligopoli”.
En definitiva, potser que el debat aportés més llum sobre els personatges que sobre les idees, però alguna cosa em vam treure en net: Pedro Sánchez, tot i que es mostrà presidencial, penso que va quedar com el vertader responsable últim de provocar aquestes eleccions, i això no és bo. Però tot i així, no va perdre el debat, i dubto molt que perdés cap vot, encara que no sé si va aconseguir guanyar els indecisos. Pel que fa a Pablo Casado, penso que es mostrà més eficient que el passat mes d’abril. A més, no va perdre el to moderat i constructiu que ha volgut mostrar des de les passades eleccions, però crec que no es va saber desmarcar prou d’Abascal, per tal de situar-se en una posició més centrada, cosa que només en part aconseguí. Santiago Abascal es mostrà tal com és, d’ací que no abandonés el seu argumentari tot fet de monòlegs antidemocràtics i carregat de mentides. Tot això mentre Albert Rivera demostrava clarament que no sap ja on es troba i quedà desdibuixat a la recerca d’un protagonisme que no va saber acompanyar de propostes solvents. Pablo Iglesias, en canvi, sí que sabé estar on volia, i aprofità el debat per proposar idees amb les quals podem estar o no d’acord, però que no tenien res d’amagat i que tots podíem entendre.
Josep Maria Quintana 