Acabem d’iniciar la campanya electoral per a les eleccions del proper diumenge, que és formalment la campanya més curta de les que haurem viscut, encara que això sigui només un miratge perquè estem, de fet, en campanya des de fa mesos, després que els partits i els seus dirigents vagin ser incapaços de trobar una fórmula plausible per formar govern.
El més lamentable de tot és que, si amb perdó de Tezanos, els pronòstics es compleixen, ens trobarem en una situació que no serà molt diferent de la que volem deixar enrere, ja que, qualssevulla que siguin les diferències que es produeixin respecte de l’anterior, les dificultats per formar govern subsistiran i és possible que un PSOE guanyador trobi les mateixes barreres que no va poder creuar quan decidí egoistament conduir-nos a unes noves eleccions.
Si aquesta hipòtesi es confirma, ¿s’adonarà Pedro Sánchez que no va jugar prou net quan, preveient una victòria sonora, es va decidir per posar novament les urnes? ¿S’adonarà Pablo Iglesias que no va ser la decisió més brillant de la seva carrera política negar-se a entrar al govern de Pedro Sánchez amb una vicepresidència i tres ministeris? ¿Veurà finalment Albert Rivera que no ha estat una bona pensada la d’ambicionar tant la supremacia hegemònica de la dreta fins al punt de negar el pa i la sal al PSOE per formar un govern de coalició, que hauria estat possible?
El panorama no és, doncs, gaire encoratjador si tenim en comte que el principal problema polític que té el país, que és sens dubte la crisi catalana, a més del que marca una desacceleració econòmica que no hauríem de menysprear, no serà fàcil de resoldre amb un parlament espanyol mot fragmentat, sense un guanyador clar que pugui jugar-se el tipus en decisions que són sempre difícils de dur a terme i fàcilment criticables per l’oposició, i més si tenim en compte que, després de la sentència del Tribunal Suprem, el panorama que presenta Catalunya és més complicat del que teníem abans de la sentència, amb uns partits independentistes que es fan la guerra l’un a l’altre, amb una societat fracturada en dues meitats difícilment reconciliables, amb un govern que no governa, i amb un president que, en lloc de posar-se al front del timó d’una nau que sotsobra, creu que ha d’acontentar els menys dialogants, insisteix en el “ho tornarem a fer”, sorprèn als propis i als estranys anunciant que hi haurà un nou referèndum en el que queda de legislatura, i si bé afirma que condemna la violència, critica tant o més durament la policia de la Generalitat, que depèn del seu govern.
De fet, Torra ha criticat més els mossos que els provocadors dels gravíssims disturbis que han dut a terme grups sense control que beuen de les consignes que, dia rere dia, tracen els CDR, un fantasmagòric Tsunami Democràtic i institucions com l’ANC, la presidenta de la qual ha vingut a elogiar el desordre perquè, diu, situa Catalunya en el mapa davant la comunitat internacional. I en lloc de maldar per assuavir la situació, Torra propicia una moció parlamentària en defensa de l’autodeterminació i es posa al capdavant del manifest de la Llotja de Mar, on es critica el sistema constitucional espanyol com a antidemocràtic juntament amb altres partís nacionalistes, val a dir que amb les destacades absències del PNV i de Compromís.
Tot això és ben trist perquè les eleccions del 10-N, com també les que ben aviat s’hauran de fer a Catalunya, podrien ser una ocasió per renovar els dirigents polítics que han demostrat sobradament la seva incompetència i apropar posicions que, desenganyem-nos, només seran possibles si els uns i els altres acaben descobrint que el camí és el de reflexionar sobre la nostra Constitució per tal d’adaptar-la a les necessitats que reclama avui la plural i complexa societat espanyola.
Potser se’m titllarà d’il·lús, però sempre he cregut que, a pesar dels brots de jacobinisme que sovint mostra el PSOE, aquest era el partit que podria -si ho vol- iniciar una reconciliació de l’Estat amb els nacionalistes perifèrics, cosa que mai no podem esperar de la dreta, que té assimilat un concepte únic i unívoc de l’Estat. De fet, en temps no massa llunyans, el PSOE ha assumit conceptes (val a dir que poc definits) com el d’una Espanya federal, i tots hem sentit parlar Pedro Sánchez de l’ “Espanya plural” i fins d’una “Espanya nació de nacions”, i temps era temps quan dins les files socialistes es defensava la possibilitat d’acceptar l’autodeterminació dels pobles, donant a aquest darrer concepte no el sentit que li dóna l’ONU, sinó el que entenen avui els independentistes bascos i catalans, d’ací que, no hauria de ser metafísicament impossible per a aquest partit capitanejar una aproximació de posicions amb els nacionalistes. Ara bé, mentre aquests considerin que l’autodeterminació és un dret fonamental al qual cap comunitat no pot renunciar i el PSOE afirmi que l’autodeterminació no existeix (ni és un dret que pugui existir o del qual se’n pugui parlar democràticament i raonadament, com sembla que creu la senyora Calvo), el diàleg i l’aproximació esdevindrà impossible.
I aquest és el punt on ens trobem ara, amb uns partits independentistes que es mostren convençuts d’aprofitar la indignació que ha provocat la sentència -una sentència que jo, com molts altres, he titllat d’injusta- per obtenir un bon resultat electoral, i uns partits estatals que també estan convençuts que els desordres i la violència que s’ha produït aquests dies a Catalunya són un bon combustible per a les seves aspiracions, cosa que ha provocat un procés d’espanyolització accelerat de Pedro Sánchez, que no perd ocasió d’embolicar-se amb la bandera nacional per mostrar-se implacable amb els nacionalistes perifèrics. Fet aquest que l’han dut a cometre accions tan sectàries com les de Torra, el qual acusa de governar només per a la meitat dels catalans, mentre ell acut a Barcelona i visita els membres ferits de la policia nacional espanyola tot oblidant-se dels mossos d’esquadra també ferits, que són els qui, aquestes setmanes, han rebut les majors pedrades en intentar contenir els avalots.
¿Què podem esperar, doncs, de les eleccions? Crec que poca cosa, perquè, si els resultats són els que sembla que es donaran (tret que Tezanos tingui raó), ens trobarem amb una serrada victòria dels independentistes a Catalunya, que donarà fins i tot diputats a la CUP, que dificultarà molt el govern d’un PSOE dèbil que necessitarà de l’espanyolització com de l’aire que respira, i és evident que, així, al país li serà molt difícil superar la crisi.
+ + +
P.S. Qualsevol que sigui el criteri de la legislació europea que regula les “euroordres” (legislació que jo no considero encertada), les manifestacions de la vicepresidenta del govern, senyora Calvo, a les quals afirma que Espanya no entendria que la justícia belga no extradités Puigdemont, tot amenaçant l’Estat belga amb “conseqüències” si no ho feia, són d’una gravetat tal que la posen a l’alçada de Torra, ja que impliquen una clara immissió del poder executiu en el judicial i alhora donen força a l’argument defensat pels advocats de Puigdemont i, en general, per l’independentisme, que no estem davant d’un judici promogut per infraccions de tipus penal sinó davant una causa política que fomenta la persecució d’una “minoria” (els independentistes catalans) al marge que hagin comès o no de delictes.
Josep Maria Quintana 