¿Per què Torra diu que desobeí si acabà obeint?

by

“Diàlegs de carmelites” és una obra dramàtica que va escriure Georges Bernanos el 1948 basant-se en una novel·la de Gertrud von Le Fort, “L’última al cadafal”, on es recrea l’execució de les carmelites de Compiègne, guillotinades en el que avui és la “Place de la Nation” durant el Terror de la Revolució Francesa. L’obra és molt coneguda perquè, a més del text de Bernanos, el compositor Francis Poulenc va compondre una òpera homònima, que s’estrenà a Milà el 1957, alhora que Philippe Agostini duia la mateixa història a la gran pantalla l’any 1960, cinta que es pot trobar a internet encara que amb una qualitat no gaire bona.

El fet real es basa, doncs, en l’execució d’unes monges carmelites que foren condemnades per “maquinar contra la República” per haver-se negat a renunciar als seus vots monàstics, tal com ordenaven les autoritats revolucionàries franceses quan manaven els jacobins.

Es tracta, doncs, d’un cas molt clar de “desobediència civil”: les monges se senten vinculades per uns vots i consideren que l’ordre política que reben és clarament injusta. I abans de faltar a la promesa feta davant de Déu, decideixen desobeir els homes i accepten el martiri. De fet, l’Església catòlica va reconèixer el seu gran sacrifici i el papa Pius X les beatificà el 27 de maig de 1906.

Tant el film, com el text de Bernanos, com l’òpera de Poulenc, volen ser una condemna de la pena de mort i de la repressió de les llibertats, un al·legat contra el despotisme, la tirania i les dictadures de tots els signes, i una reprovació clara de l’ús del terror per imposar les idees, fer callar la dissidència i sotmetre als ciutadans.

Penso, però, que més enllà de tot això, Bernanos cerca bàsicament de fer un elogi clar de la coherència de la persona (en aquest cas de les monges carmelites de Compiègne) quan, davant l’acatament d’una llei que es considera injusta, la persona prefereix morir a abdicar de la seva fe. Realitat que podríem estendre també a la seva ideologia, a la seva manera de pensar, al compromís que ha pres davant de Déu i/o, simplement, dels homes.

He pensat en aquesta obra després de contemplar el judici a què s’ha hagut de sotmetre el president Torra per haver desobeït la Junta Electoral de Catalunya (JEC) quan aquesta li ordenà que, per imperi de la llei, havia de retirar els símbols grocs i la gran pancarta que penjava al balcó de la Generalitat durant la campanya electoral del passat mes de març.

Aleshores, el president es negà a obeir adduint algunes raons, que exposà, desoint fins i tot el síndic de greuges de Catalunya, a qui va acudir demanant l’opinió, el qual, però, li va suggerir que obeís les ordres de la JEC.

En negar-se a fer-ho, aquesta li donà un termini de 15 hores perquè complís l’acordat, alhora que remetia testimoni a la Fiscalia General de l’Estat per la responsabilitat penal en què havia pogut incórrer. Aquest darrer acord fou, però, recorregut per la defensa del president davant del Tribunal Suprem, al qual sol·licità que suspengués cautelarment l’ordre rebuda, petició que li va ser denegada. Aleshores, ja tard i fora del termini que se li havia dat, Torra claudicà, i el 22 de març ordenava la retirada dels símbols independentistes dels edificis públics i la substitució de la pancarta vetada, que demanava la “llibertat dels presos polítics i dels exiliats” per una altra que defensava la “llibertat d’expressió”.

Òbviament, Torra, que ha estat jutjat aquesta setmana pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) no s’enfronta a una pena de mort, sinó a una possible inhabilitació, que, si acabés agafant fermesa, l’obligaria a abandonar el càrrec que ostenta. Déu n’hi do les conseqüències polítiques que aquesta decisió tindria!

Però més enllà d’aquestes possibles conseqüències i de valorar el fet en sí de la desobediència, el més remarcable de tot són, des del meu punt de vista, els arguments que Torra i els advocats han fet valer en la seva defensa davant el Tribunal.

En efecte, Torra, que -no ho oblidem-, a diferència de les monges franceses, acabà claudicant i, doncs, acatant l’ordre que havia rebut de la JEC (i el mateix va fer a les darreres eleccions de novembre), un cop s’ha assegut davant del tribunal, ha argüit  que, des del seu punt de vista, la JEC pretenia fer-lo caure en prevaricació política del mandat parlamentari i social que ell tenia amb una “ordre taxativa”, que ha qualificat d’ “il·legal”, de “nul·la” i, per tant, d’autèntic “acte de censura”, després de qüestionar el mateix tribunal i els membres de la JEC -organisme que, segons ha dit, no tenia dret a enviar-li ordres perquè no és “un òrgan superior jeràrquic al president de la Generalitat”. Més encara, ha afirmat “sí, vaig desobeir”, perquè era impossible complir una ordre il·legal, ja que “tots els membres de la Sala saben que era una ordre il·legal”, una ordre “dictada per un òrgan que no tenia la competència.” En la seva opinió, desobeint, “vaig complir amb el meu deure com a president” en defensa dels drets i llibertats dels conciutadans, “que ens hem hagut de guanyar centímetre a centímetre, i no permetré mai que siguin vulnerats ni trepitjats”.

Tot i el respecte que em mereix aquest posicionament, el que a mi em sobta és que Torra asseguri que va desobeir quan la realitat és que va obeir, encara que tard i malament, d’aquí que se’l jutgi ara. Però si com ell assegura, tenia el deure de desobeir -en això com les monges de Compiègne- una ordre que considera il·legal, nul·la i arbitrària, dictada per un òrgan incompetent amb l’únic propòsit de fer-lo prevaricar, ¿per què acabà plegant-se i despenjant la pancarta en aquella ocasió? ¿Per què ho ha tornat a fer durant la darrera campanya després de rebre novament la mateixa ordre?

Amb això no vull judicar l’ordre de la JEC que, de fet, considero absurda, encara que legal, com també em sembla absurd que actuï com ho fa, en lloc de temperar, com seria desitjable, els seus criteris a la realitat i a les complexes circumstàncies del moment en què vivim, tot evitant així problemes innecessaris. Però ara no parlem d’això, sinó de l’actitud de Torra. I si Torra considera, com ha afirmat, que se’l volia fer caure en prevaricació, i que el mandat rebut contrariava el seu compromís ineludible amb el Parlament i la majoria social de Catalunya, la qual considera que és una injustícia la judicialització de la política (cosa que jo també crec), si aquest és, doncs, el nucli del seu pensament i de la seva ideologia,  ¿per què va acabar obeint… ni que fos a deshora?

És obvi que ningú no pot ser obligat a acceptar el martiri, però penso que hi havia molt més coherència en les carmelites de Compiègne, aquestes que Bernanos ha immortalitzat amb la seva obra, que en el comportament polític del president en un tema tan banal com el de la famosa pancarta. Ara que, la parafernàlia del judici s’ho ha valgut de cara a engreixar el martirologi independentista, perquè acabar dient al tribunal que “la nostra condemna serà la vostra condemna” em sembla el producte d’una manca d’autocrítica i d’una arrogància estratosfèriques.


%d bloggers like this: