Iceta-. A pesar que Pedro Sánchez es va equivocar en no tenir en compte les mínimes regles de procediment quan va decidir que Miquel Iceta seria el seu candidat a la presidència del Senat, regles de cortesia que havia de respectar ja que el nomenament com a senador depenia, com a qüestió prèvia, del Parlament de Catalunya; a pesar també que el govern de Sánchez no va fer possible que Oriol Junqueras participés en el debat dels europarlamentaris a Catalunya -quan aquest cop l’autorització no depenia del Tribunal Suprem, sinó de la Direcció General de Presons, integrada en el Ministeri de Justícia-; fins i tot a pesar que els adversaris “nacionals espanyols” del PSC-PSOE (Ciutadans i PP, per tant, no només els independentistes) també decidiren trencar la cortesia parlamentària per primer cop en la història i barrar el pas a Miquel Iceta com a senador; a pesar, dic, de tots aquests errors que no demostren sinó com n’està d’enverinada la política espanyola i mostren a plena llum la dificultat que tindrà el país per tornar a una via de normalitat i de convivència cívica i pacífica, considero que la decisió presa pels independentistes catalans -els d’Esquerra i els de Puigdemont- de vetar Iceta és un error monumental. Pitjor encara, perquè revela el gran temor que tenen aquests dos col·lectius a trobar solucions que tinguin algun cost polític i la por (una vegada més) que se’ls digui “traïdors” des de les files més integristes (que no mereixen altra qualificació) de l’independentisme.
Algú ha escrit aquests dies que si no fos perquè l’únic que sembla que pretén ERC és distanciar-se i guanyar a Pugidemont l’hegemonia de l’independentisme -decisió respectable però que, quan s’esdevé única o principal, empetiteix moltíssim els objectius polítics de la formació-, no hauria actuat com ho ha fet. En realitat és com si en aquest darrer viatge, ERC hagués perdut el pragmatisme que havia decidit assumir als darrers mesos i que tants bons propòsits augurava.
D’altra banda, aquesta decisió revela una gran miopia, ja que, si Iceta és l’enemic, o bé l’independentisme no està ben informat o no ha entès el més evident. És clar que, si parlem de miopia, també podem destacar la de la candidata europea del PP, Dolors Montserrat, que ha qualificat la negativa a Iceta de “puro teatro”, afegint que l’acord de Sánchez amb els independentistes és indiscutible. Teoria que, amb unes altres paraules, també ha defensat la senyora Arrimadas, suposo que inconscient que, amb aquest tipus d’afirmacions, no fa més que reforçar el PSOE de Pedro Sánchez perquè, davant les acusacions que aquest ha rebut darrerament de la dreta de ser poc menys que un submarí de Torra, res no li ha anat millor que el vet dels independentistes a Iceta, que el deixen com el que sempre ha dit que és: un polític sense hipoteques amb els nacionalistes.
…
Marchena.- Sóc dels qui he escrit (potser un dia me’n penediré) que la sentència dels enjudiciats pel Procés no estava escrita abans d’iniciar-se la vista oral, contràriament al que han opinat i opinen molts ciutadans, sobretot entre els militants de l’independentisme. També sóc dels qui, des del primer dia, he opinat que tots els enjudiciats havien comès algun tipus de delicte, ja que és evident que van desobeir el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia, i està per veure si van malversar diners públics i si van cometre rebel·lió o sedició, delictes que, en tot cas, s’hauran de provar, cosa que no resulta gens fàcil. Però, més enllà que la presó preventiva a què se’ls ha sotmès m’ha semblat una injustícia perquè era innecessària en persones que es van sotmetre voluntàriament als tribunals (no així en el cas dels fugats), és evident que alguna pena els ha de caure en dictar la sentència perquè van violentar l’Estatut i la Constitució.
També he cregut que, més enllà d’algunes vicissituds discutibles de procediment, l’actuació de Marchena em semblava força correcta, tot i que, aquestes darreres setmanes, ha adoptat certes actituds de to altiu que no condueixen enlloc i que, pitjor encara, infonen temor i frustració, ja que són perjudicials per a un correcte procedir en l’etapa de les testificals.
Al meu entendre, el punt més discutible de la seva actuació s’ha esdevingut durant el testimoni de la filòsofa Marina Garcés, quan no li va permetre que expressés el seu “sentiment de por” que, segons afirmà el magistrat, no té rellevància jurídica, quan és evident que en té, ja que en el procés s’està intentant determinar l’element de la “violència” per al delicte de rebel·lió, cosa que fa imprescindible conèixer com es van sentir aquelles persones que la van sofrir. I més si tenim en compte que Marchena va permetre que, en testificar els policies, aquests poguessin exposar sense cap restricció els sentiments que havien experimentat (alguns -molts- van assegurar que havien sentit més odi a Catalunya que durant el terror d’ETA al País Basc, encara que no n’havien estat testimonis directes). I recordeu els sentiments de por que va exposar la lletrada del Jutjat 13 de Barcelona, que va dir tot el que va voler sobre el seu estat anímic.
Però el més greu ha estat el frec-a-frec que Marchena ha tingut amb l’advocat Benet Salellas quan, després de queixar-se que no se’l deixava preguntar lliurement i d’afirmar que no faria més preguntes, Marchena li va respondre: “Correcto, mucho mejor”. Doncs bé, he de dir sense recança que aquest “mucho mejor” em sembla terrible, perquè revela, si no la parcialitat del jutge, sí, com a mínim, una consciència prèvia pejorativa respecte de les defenses i dels processats.
En aquest sentit no estaria de més recordar que, en un judici contra Otegi per enaltiment del terrorisme, en negar-se a respondre a la jutgessa de l’Audiència Nacional Ángela Murillo quan aquesta li va demanar si condemnava el terrorisme d’ETA, la magistrada va comentar en veu alta: “Ya sabía yo que no me contestaría a esa pregunta”, i aquest sol comentari, del tot fora de lloc, va provocar que, el 2011, el Tribunal Suprem anul·lés la sentència dictada i obligués a repetir el judici.
Més encara, quan Otegi i altres quatre acusats per pertinença a ETA, en un judici conegut com el cas Bateragune, van apel·lar al TC perquè Ángela Murillo formava part del tribunal de l’Audiència Nacional que els havia condemnat, el Constitucional va rebutjar el seu recurs tot considerant que aquest incident no llançava dubtes sobre la parcialitat de la magistrada a l’hora de jutjar-los, però uns anys més tard, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que vulnerava el dret dels acusats a un judici just per falta de parcialitat de la magistrada de l’Audiència Nacional. Convé tenir-ho en compte.
Josep Maria Quintana 