- Aquest article va ser publicat el passat diumenge, jornada electoral, al diari “Menorca” i també s’havia de publicar al blog, pero per un error informàtic no va sortir. Fora de temps, però perquè en quedi constància, es publica avui.
Encara no fa dos mesos, al Parlament espanyol hi havia un partit, el PSOE, que amb 85 diputats (una xifrà molt pobra si tenim en compte que són 350 en total), havia aconseguit desbancar del poder Mariano Rajoy (el partit del qual en tenia 137) gràcies a una moció de censura aprovada amb els vots de Podemos i dels nacionalistes bascs i catalans, una moció que, dos dies abans, ningú no considerava possible.
Pedro Sánchez, l’home que ha demostrat ser fort com un roure, no tant per haver desbancat Rajoy com per haver vençut tot l’aparell socialista després que aquest l’hagués fet fora de la direcció uns anys abans, havia iniciat des del govern un programa de reformes que apuntaven un canvi en la política del país, alhora que havia aconseguit dues coses importants políticament que deixaven força malparats els seus principals adversaris de la dreta: la primera, que Albert Rivera, l’home que s’havia situat segons totes les enquestes al capdavant de la carrera electoral, perdés de sobte els trumfos per aconseguir el que pretenia; i deixar malparat el PP, que, amb la retirada de Rajoy, havia d’iniciar una difícil etapa amb un líder nou que, amb grans dificultats, podria aconseguir el ple dels seus i atraure la massa de votants que, als darrers temps i a conseqüència de la corrupció, l’havien abandonat.
D’altra banda, tot i que el PSOE de Sánchez havia donat suport al PP de Rajoy per aplicar el 155 a Catalunya, pel tarannà que mostrava respecte de la complexa situació catalana, semblava que volia dur a terme una política de diàleg que, amb el suport dels nacionalistes perifèrics, podia despertar una certa esperança de trobar camins per resoldre el problema per la via política (tenint en compte que la judicial ja no es podia tornar enrere).
Més encara, atès que la moció de censura havia llençat Ribera en braços de l’extrema dreta nacionalista espanyola, i que el PP, esperonat per l’ascens meteorològic de Vox, també havia decidit abraçar moltes de les grans consignes de la dreta més rància i poc dialogant -d’ací la foto de Colón, a Madrid-, les circumstàncies situaven Pedro Sánchez en un terreny de moderació que li hauria permès, si seguia al front de l’executiu espanyol, obrir camins més esperançadors per als nacionalistes que els que podria dur a terme qualsevol de les dretes si governaven.
Ara bé, perquè aquests canvis es poguessin concretar una mica, calia que l’etapa de govern pogués durar fins al 2020, quan s’esgotava el temps de la legislatura, i això exigia que els mateixos que havien encimbellat Sánchez a la presidència del govern votessin els pressupostos que aquest presentava, però en lloc de possibilitar això, els nacionalistes catalans, seguint un cop més una política que ens és difícil de saber a quins criteris de lògica respon, van preferir deixar-lo caure, amb la qual cosa abocaven indefectiblement el govern de Pedro Sánchez a dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions, les que avui celebrem els espanyols en un clima de confrontació entre els partits i de no diàleg entre ells com no havíem vist mai.
Tot plegat ens ha dut una campanya electoral de pèssim nivell on hem pogut comprovar que l’absència radical d’un debat mogut per les idees n’ha estat la tònica. Sí que hem vist, però, dos debats on els monòlegs no s’han convertit, ni per un moment, en intercanvi de propostes o d’alternatives de govern (excepció feta de Pablo Iglesias), sinó en eslògans reiterats de propaganda barata i d’atacs indiscriminats, sobretot al camp de la dreta, on Pablo Casado, i més encara Rivera, han estat incapaços d’alterar un discurs basat en el tremendisme, afirmant dia rere dia com un mantra inexcusable que, si guanyava el PSOE, a Espanya s’esdevindria el caos, i que votar Sánchez era votar Puigdemont, Torra, Otegi i Bildu alhora.
Curiosament, si hem seguit una mica la campanya que han fet els independentistes catalans, veurem com aquests (bàsicament els d’Esquerra Republicana) s’han moderat, i han posat seny a algunes de les seves propostes. I hem comprovat com, des de la presó (en això tant els d’ERC com els de Junts per Catalunya), els seus líders han dit i repetit que, a pesar que no creuen en el PSOE, estarien disposats a donar els seus vots a Pedro Sánchez si aquest no bloquejava absolutament la seva voluntat de dur a terme un referèndum per la independència, cosa que, d’altra banda, ha donat arguments a les tres dretes per dir (com que l’exageració i la mentida estan a l’ordre del dia) que Sánchez és, en realitat, el candidat dels independentistes i que ja té signat amb ells un programa ocult per destruir la unitat del país.
Però les simplificacionsinteressades i falses de la dreta no treuen perplexitat al que estan fent els independentistes catalans, perquè si realment pensen fer això que diuen, ¿per què no van votar els pressupostos i van preferir carregar-se el govern de Sánchez, que ara podrà o no formar govern? ¿No és tot plegat molt grotesc?
Francesc Marc Àlvaro l’ha captat molt bé, aquest absurd, que respon a un fet que ja va marcar l’equivocada decisió de Puigdemont quan no va dissoldre el Parlament de Catalunya el setembre de 2017. Aleshores no ho va fer per por que li diguessin traïdor. I aquesta por és la mateixa que ara ha dominat Puigdemont i Junqueras. Per por a ser impopulars davant els sectors més radicals de les seves bases, han preferit provocar les eleccions, quan la grandesa d’un polític es demostra quan és capaç de prendre la decisió que, a consciència, creu millor, encara que sigui incompresa i, per això mateix, se’l sotmet a crítiques ferotges.
Bé, sigui com vulgui, avui nit s’obre un nou capítol de la història d’Espanya. Confiem que sigui per bé, però perquè ho sigui, s’haurien d’acabar els monòlegs, els insults i les mentides, i vist el panorama, això no serà fàcil.
——–
N.B. Transcric el comentari (que subscric) d’Antoni Puigverd a La Vanguardiasobre els debats electorals que hem pogut veure: “És xocant -diu- que un xou televisiu sigui el camí més curt per arribar a president d’un país de 46 milions d’habitants, amb un deute públic equivalent a gairebé el 100% del PIB, amb les pensions en risc, l’habitatge impossible, una taxa d’atur de gairebé el 15% que emmascara una enorme bossa d’ocupació precària; sense oblidar la tremenda crisi d’identitat nacional. Aquests debats són la definitiva futbolizació de la política. Qui ha guanyat?, es pregunta a periodistes vicaris de cada ideologia immediatament després de la final fourelectoral. Qui ha guanyat?, pregunten els diaris digitals de trinxera a la seva clientela, generalment formada per hooligans, que aplaudeix (ho mereixi o no) al seu candidat mentre vomita escurçons sobre els adversaris.”
Josep Maria Quintana 