Són diverses les persones que, arran de la publicació del meu darrer llibre, “Monàrquics i Republicans a la Menorca de la Restauració, 1874-1931” (Pagès editor, 2019) m’han demanat que expliqui sintèticament què és el que fa singular Menorca durant aquest llarg període, cosa que intentaré amb la concreció que demana un article de premsa.
Després de la inhibició de Cánovas en el procés vertiginós de crisi i enfrontament obert amb la Revolució de 1868, aquest es decantà decisivament per una restauració de la monarquia en la persona del príncep Alfons, és a dir, per una restauració alliberada de compromisos amb la situació prerrevolucionària. La Constitució de 1876, clau de volta de l’edifici institucional canovista, va traduir, de fet, el projecte de Cánovas, però fou també, i alhora, una constitució de consens discutida i acceptada pel sector “constitucionalista” -més tard “fusionista”- que havia canalitzat dins el règim els elements de centre-esquerra procedents del Sexenni Revolucionari, al capdavant dels quals s’hi trobava Sagasta. Per tant, no tota l’herència del Sexenni quedà anorreada, però es formularà sobre bases més realistes i en estreta dependència dels fonaments reals del poder. De fet, en aquests anys es consagren formalment –que no vol dir realment- els grans principis liberals i democràtics del Sexenni, des del judici per jurats fins al sufragi universal. Però amb un agreujant: la hipocresia d’un Estat que mai no va fer seus aquests principis.
La Constitució de 1876 es basava, doncs, en la configuració d’un sistema que exigia el bipartidisme. Així, ben al costat del centre-dreta fundat per Cánovas, que va saber distanciar-se de la dreta ultramuntana, sorgí un centre-esquerra, també distanciat de l’esquerra inassimilable, però obert a aquesta. I en aquest sentit, la decisió de Sagasta, antic lloctinent de Prim, d’acatar la Restauració tot sumant-s’hi, completava el disseny canovista en facilitar-li una alternativa d’esquerra. A l’inici de la Restauració, quan aquesta presentava encara una gran empremta canovista, el Partit Liberal i el Partit Republicà mostren una debilitat clara i amb prou feines trobem referències al moviment obrer. Tanmateix, pel que fa als liberals, aquests s’aniran configurant a partir dels constitucionalistes de Sagasta i del Partit Centralista o Centre Parlamentari, que havien format a Madrid el jurista Manuel Alonso Martínez i el també advocat Germán Gamazo y Calvo, els quals, finalment, s’integraran en el Partit Fusionista, que liderà Sagasta, que s’alternarà en el Govern d’Espanya amb els conservadors, emulant així el bipartidisme britànic.
Són tres els sectors ideològics que, a Menorca, conviuen en l’època revolucionària de la segona meitat del segle XIX: el republicà-federal, el liberal-monàrquic i el catòlic-tradicional.
A) El sector republicà-federalhavia recollit els grups progressistes més avançats que havien evolucionat fins a rompre amb el monarquisme. L’òrgan d’aquest segment ideològic era El Menorquín, fundat pel prohom maonès Teodor Làdico i Font, un dels vint-i-vuit més grans propietaris de l’illa, l’únic que no procedia de l’aristocràcia sinó de la burgesia comercial. La línia del diari republicà-federal conjugava la propaganda ideològica, tant a nivell insular com nacional, amb un anticlericalisme molt acusat. El Partit Republicà va inclinar-se a tota Espanya (i també a Menorca) per fórmules federalistes i es constituí com el més flamant opositor a la coalició monàrquica governant.
B) El sector liberal-monàrquictenia les seves arrels en els grups liberals progressistes clarament opositors a Isabel II. Es tractava, doncs, d’un grup format per burgesos, industrials i comerciants, així com també per professionals liberals, d’idees progressistes, que eren enemics acèrrims de la reina Isabel -i de la seva proverbial adscripció moderada-, però que no es mostraven, en principi, contraris a la forma monàrquica de Govern. En la seva majoria eren devots del general Prim que havien participat de manera activa en la Revolució de Setembre. Aquest sector ideològic expressava el seu pensament en El Constitucional, diari que tenia com a principi “libertad y orden, moralidad y justicia”, el qual es va publicar fins a la proclamació de la Primera República.
Aquest col·lectiu liberal-monàrquic s’estructurà a finals d’octubre de 1868. En realitat el formaven monàrquics de diversa procedència i presentà a les eleccions a Corts constituents de 1869 Rafael Prieto i Caules, un advocat maonès de 34 anys, que oferí als electors un programa que estava en consonància amb el credo polític del gran partit nacional, i també en harmonia amb els interessos del districte. En realitat, Prieto assumia com a propis els principis bàsics del règim democràtic liberal que encarnava el Govern del general Serrano: acceptava la monarquia com a forma d’Estat, però la reclamava democràtica, és a dir, havia de ser una monarquia on no tinguessin cabuda aquelles oligarquies que impedien a la nació de governar-se per ella mateixa. Es tractava, doncs, d’una monarquia sense dret de vet al Parlament (principi aquest fonamental que no va satisfer la Constitució de 1876, que atorgava la sobirania conjuntament al Parlament i al Rei).
C) El tercer sector ideològic és el catòlic i tradicional, grup que participava bàsicament de la ideologia carlista. Era minoritari a Maó, però tenia gran predicament a Ciutadella. Tot i el seu vessant carlí en els orígens, va acabar acceptant la restauració borbònica.
Doncs bé, la particularitat política de Menorca respecte de Mallorca, Eivissa i, en general de la resta d’Espanya, on Cánovas –amb la col·laboració de Sagasta- aconseguí que els constitucionalistes -dits fusionistes després- s’afegissin al projecte constitucional per ell dissenyat, radica en el fet que el sector liberal-monàrquic, fornit bàsicament de progressistes que havien fet la Revolució de Setembre, que en principi no rebutjaven la monarquia però que eren essencialment demòcrates i, per tant, creien en la sobirania popular, no s’integrà finalment en el Partit Liberal de Sagasta, sinó que arribà a un acord -concretament l’any 1886- amb el sector republicà federal, que llavors s’anomenavaPartit d’Unió Republicana. I el primer resultat d’aquest acord fou l’elecció de l’incombustible Prieto i Caules com a diputat al Congrés, en el qual figurà ja com a “republicà”, i això sens perjudici que alguns grups liberals que no s’integraren en el Partit Republicà fossin els encarregats d’organitzar el liberal-fusionisme a Menorca fidel a Sagasta, que es posà a les ordres de Maura per mitjà de Manuel Guasp.
Això va ser la causa principal que el Partit Republicà de Menorca es convertís en l’eix vertebrador de l’esquerra progressista menorquina. Aquest fou, en realitat, un partit en el qual van militar homes de considerable vàlua com l’advocat Prieto i Caules, el banquer Teodor Làdico, el botànic Joan J. Rodríguez Femenias o el metge Frederic Llansó, i fou el partit que reuní la major part de la classe menestral i burgesa i aglutinà també, si més no fins al 1918, gran part de la classe obrera.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.