Espanya encara el futur amb esperança

by

Quan diumenge vespre, gairebé a mitja nit, van comparèixer a la televisió els dirigents del PP per exposar la seva versió del que havia succeït i vaig veure aquells tres homes vestits de negre, amb la corbata que, de tan fosca que era, també semblava negra, davant un decorat que imitava el cel, la imatge em va semblar tan eloqüent com funerària, i vaig pensar que les primeres paraules de Casado serien: “Españoles, Franco ha muerto”.

No va dir això, òbviament, i culpà la gran derrota a la divisió de la dreta, mentre unes hores més tard, el secretari general del partit, Teodoro García Egea, afirmava que el resultat sorgit de les eleccions ens abocava a un escenari d’ingovernabilitat. Potser té part de raó, però del que no hi ha dubte és que el PP no podrà aportar gran cosa a aquesta governabilitat, ja que el seu partit ha quedat fora de tota possible combinació, directa o indirecta.

Ara que, per a frases que mereixen emmarcar, una del gran ideòleg de la confrontació, José María Aznar, que, dilluns passat, culpà els espanyols del desastre denunciant -la cita és textual- “la ignorancia temeraria de los votantes”. Això ens retrotreu a Cánovas, a Maura, a Romero Robledo i a tants polítics de la Restauració, que no creien en la democràcia real i, desconfiant del que pogués decidir el poble, trucaven els resultats dels comicis. Sortosament, ara els resultats no es truquen, però escoltar com el guru de la dreta culpa els ciutadans de “temeritat” per haver elegit malament és trist i lamentable.

No hi ha dubte que la victòria de Sánchez no és absoluta fins el punt que li permeti governar sense despentinar-se, però és clara i prou contundent. A més, una cosa indiscutible del que va succeir diumenge passat és que PSOE i Unides Podem sumen 165 escons, mentre que el bloc de rebuig (PP, Ciutadans i Vox) en sumen 147.

Tenim, doncs, que d’aquestes eleccions es poden deduir moltes coses. Una d’important  i significativa l’ha remarcada curiosament Pedro J. Ramírez, el qual, la mateixa nit electoral afirmà que “molts espanyols han tingut més por de Vox que dels separatistes”, afirmació que es pot formular també d’una altra manera, dient que els espanyols no volen retrocedir respecte dels drets i llibertats que s’han aconseguit en quaranta anys de democràcia, i han vist que la radicalització que havia provocat en el PP i Ciutadans l’aparició de Vox, implicaria un retrocés en tots aquests camps. Per això han decidit que no era el camí que volien.

Però la referència als separatistes (aquests que Casado i Rivera han tingut a la boca en tots i cadascun dels minuts que ha durat la campanya i en tots i cadascun dels mítings que han fet, no sols per vilipendiar-los sinó per afirmar una cosa encara més burda i falsa: que Pedro Sánchez era el seu candidat), ens obliga també a reflexionar sobre el paper d’aquests. No sols per l’afirmació que Ramírez ha posat sobre la taula, sinó perquè les eleccions ens han servit per saber que la crisi catalana no és, com tantes vegades s’ha dit per la dreta espanyola, un suflé que s’acabarà desinflant i només es pot atacar a cops de porra, limitant els drets fonamentals dels catalans, aplicant indiscriminadament la suspensió de l’autonomia (art.155 CE), dissolent TV3 i encarcerant els dissidents. No, l’independentisme en el seu conjunt passa del 32% al 39,4% respecte de les generals del 2016, i si als grups netament partidaris de la separació hi afegim els qui duen al seu programa la necessitat de convocar un referèndum per a l’autodeterminació (em refereixo als Comuns), aleshores puja al 54%, una xifra que reclama qualsevol cosa menys el menyspreu. I amb això vull dir que, si bé em sembla lògic que un partit extremista com Vox vulgui alimentar el conflicte territorial, és del tot incomprensible que un partit de govern, en comptes d’apagar el foc, hi aboqui litres de benzina. I que ningú no s’enganyi: la manera com va enfocar Casado la qüestió catalana ha estat un factor inapel·lable de la seva gran derrota.

Qui, en canvi, ha tingut des del primer moment una visió lúcida del problema ha estat Pablo Iglesias. Ell ha estat l’únic que, durant la campanya, l’ha afrontat de cara amb seny i moderació; l’únic que, la mateixa nit electoral, pronuncià una sentència que s’hauria de traduir aviat en un article de la Constitució espanyola si volem que aquesta perduri molts anys i ens ajudi a resoldre els problemes: “Espanya -va dir Iglesias- és inequívocament plurinacional, com demostren els resultats a Catalunya i Euskadi”. No voler-ho veure, és suïcida; l’avançament d’una mort anunciada (que es produirà més prest o més tard).

Ara bé, també els catalans hauran de prendre nota del que ha succeït en aquestes eleccions, perquè l’èxit de l’independentisme a Catalunya s’ha repartit desigualment i l’ha capitalitzat sobretot Esquerra Republicana, que passa de 9 a 15 escons, mentre que Junts per Catalunya passa de 8 a 7 (que és, d’altra banda, un resultat molt més bo del que s’esperava). L’èxit, doncs d’ERC, que ha polvoritzat tots els seus rècords i ha guanyat (per fi) unes eleccions generals, es deu segurament a l’exercici de possibilisme que han fet els republicans davant les posicions més frontistes de Junts per Catalunya, caracteritzades bàsicament pels discursos de Carles Puigdemont i de Quim Torra. Aquestes eleccions eren un bon termòmetre per calibrar la resposta dels simpatitzants independentistes a aquestes dues estratègies i són una prova inequívoca de qui va més ben encaminat.

En aquest mateix sentit, em sembla també significatiu el bon resultat del PSC, que queda com a segona força a Catalunya i guanya a Barcelona (on el vot és més costós, atès el pes demogràfic de la capital). Algú ha ressaltat que ERC i PSC acaparen gairebé la meitat de vots a Catalunya, i això implica un missatge inequívoc a favor del diàleg. Sabem, és cert, que els dos partits no l’interpreten de la mateixa manera, i també que Pedro Sánchez, davant les acusacions que ha sofert de la dreta de ser més perillós que Torra i Otegi plegats, s’ha vist obligat a replegar-se en les tesis més antinacionalistes que pul·lulen dins el seu partit. Però ell haurà de governar, i per més que ara ajorni (comprensiblement) les decisions -no oblidem que tenim eleccions municipals i autonòmiques d’ací a tres setmanes-, estarà obligat a cercar suports puntuals en el Parlament. Unides Podem és un dels col·lectius que no podrà obviar. Però en necessitarà d’altres. I entre aquests, hi ha els nacionalistes bascs i els independentistes catalans (si més no ERC), l’abstenció dels quals serà probablement indispensable perquè Sánchez sigui elegit president en una segona votació.

Així, doncs, i a pesar de la complexitat del moment, penso que, si diumenge passat parlava d’un futur incert, avui em sembla que aquest es mostra ja més esperançador i previsible.


%d bloggers like this: