No és arriscat predir que el judici que és a punt d’iniciar-se a la seu del Tribunal Suprem contra els polítics catalans per les decisions que van prendre en l’organització del referèndum de l’1-O i en la declaració d’independència de Catalunya constituirà una prova de foc per a tothom: sens dubte per als processats i per als nombrosíssims ciutadans que els donen suport, però també per al mateix tribunal, l’actuació del qual té grans defensors, però ha rebut alhora dures crítiques (fins i tot des de posicions contràries a l’independentisme), tant per la instrucció que ha dut a terme el jutge Pablo Llarena, com per les resolucions preses per la Sala d’Apel·lacions del mateix tribunal, que ha ratificat en tot moment les decisions del magistrat instructor.
Per més que jo no participi de l’opinió dels qui diuen que els processats “no han fet res malament” (teoria que defensa l’ANC i, en general, l’independentisme), i mantinc alhora l’esperança que el judici pot ser just i independent (sóc, per tant, dels qui creuen -no sé si ingènuament- que la sentència no està escrita abans de començar), no hi ha dubte que moltes de les actuacions que s’han dut a terme fins ara pesen en sentit negatiu sobre l’instructor i sobre el nostre més alt tribunal, no sols per episodis com el de la fallida elecció del seu president, Manuel Marchena, per presidir el Consell General del Poder Judicial a instàncies d’un Partit Popular que presumia de poder influir damunt el tribunal “per la porta de darrere”, sinó també per la pròpia actuació d’aquest tribunal en tot el que duem de procés.
Val a dir en aquest sentit que no deixa de ser paradoxal que, mentre el TS jutjarà els polítics que voluntàriament es van presentar quan la justícia va emplaçar-los, hagi prescindit absolutament dels que van defugir aquesta citació i optaren per l’exili, ja que aquests poden viure a l’estranger sense que pesi damunt seu cap mena d’euroordre de recerca i captura després que l’instructor la va retirar en veure que els tribunals europeus no combregaven íntegrament amb els seus criteris acusadors i es negaven a satisfer les peticions de la justícia espanyola.
Símbol de la justícia
Tenim, doncs, que, mentre el màxim exponent dels fets presumptament delictius, Carles Puigdemont, no serà entre els jutjats (ni el TS ha pretès que hi sigui), aquest segueixi argumentant i sostenint que els processats que s’hi van sotmetre han d’afrontar el judici mantenint l’estatus de “presos preventius”, desprès que ha refusat deixar-los en llibertat, tal com ells sol·licitaven, en considerar que hi ha un risc de fuga, que -diu el tribunal- s’ha incrementat perquè d’altres processats, declarats en rebel·lia, com Carles Puigdemont o Marta Rovira, mantenen la seva activitat política, fins i tot amb reunions amb dirigents del Govern o del Parlament. “Esta realidad -argumenta el TS- intensifica claramente el riesgo de fuga, pues pone de manifiesto la existencia de cierta infraestructura en el extranjero -con presencia, insistimos, de procesados en esta causa ya huidos de la justicia- que podría facilitar la fuga de los procesados”.
Observem, per tant, que, una setmana abans de començar el judici, el TS al·lega com a raons per denegar la petició dels qui, en tot moment, s’han sotmès al procediment, que el risc de fuga no sols no ha decaigut sinó que s’ha incrementat, ja que -segueix argumentant- “es un hecho notorio la existencia fuera del territorio español de estructuras de poder organizadas, puestas al servicio de aquellos procesados que han tomado la determinación de sustraerse al llamamiento de esta Sala”. De fet, doncs, en opinió del TS presidit per Marchena, aquesta realitat “intensifica claramente el riesgo de fuga, pues pone de manifiesto la existencia de cierta infraestructura en el extranjero -con presencia, insistimos, de procesados en esta causa ya huidos de la justicia- que podría facilitar la fuga de los procesados”.
No hem de negar que, si més no a nivell teòric, la possibilitat de fuga existeix, però si tenim en compte el comportament que han tingut fins ara els polítics empresonats, crec que no hi ha cap factor objectiu que justifiqui i doni versemblança a aquesta “voluntat de fugir”, i sí que n’hi ha per creure que el fet d’afrontar el judici des d’un règim carcerari (amb les limitacions que aquest implica), perjudicarà la seva defensa.
També és molt significativa la decisió que ha pres la Sala Penal del TS en denegar la petició de llibertat que havien fet els advocats defensors basant-se en la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre el diputat kurd, Selahattin Demirtas, que condemnà Turquia pel llarg període de presó provisional d’aquest parlamentari sense prou arguments que justifiquessin aquella decisió.
I dic que aquesta resolució de la Sala és significativa perquè la demanda de llibertat dels presos era també sobre la taula del Tribunal Constitucional, on s’ha sabut que hi va haver discrepància de criteris entre els magistrats, doncs quan es va sotmetre al ple del TC, alguns dels seus membres (José Antonio Xiol, Fernando Valdés i María Luisa Balaguer) posaren fortes objeccions al text del ponent contrari a la llibertat, que va haver de ser refet, ja que, en l’opinió dels magistrats que acabo de citar, calia argumentar més a fons les raons per les quals es privava de llibertat els parlamentaris. El fet és que, fins avui, el TC s’ha abstingut de dictar una resolució definitiva sobre la qüestió que se li va sotmetre.
Ajornada, doncs, pel TC la decisió d’emetre el fall, el Tribunal Suprem s’ha avançat (ja que Oriol Junqueras també li havia demanat la llibertat al·legant la sentència favorable al polític kurd), i ho ha fet amb arguments que, com han advertit molts observadors (entre els quals m’incloc), no són estrictament processals, sinó més aviat polítics, en dir que Demirtas és “un líder opositor cuyo encarcelamiento podía llegar a implicar una ruptura de la legitimidad democrática”. En canvi –argüeix el TS–, els fets del cas 1-O no s’imputen “a líderes de la oposición”. Ans al contrari, “la mayor parte delos procesados eran líderes políticos integrados en el Gobierno de una comunidad autónoma en la que asumían la máxima representación del Estado”. A diferència, doncs, del líder kurd, els polítics catalans “no expresaban la silenciada voz discrepante frente a una política hegemónica que se impone sin contrapesos”, sinó que “se hallaban plenamente integrados en las estructuras de ejercicio del poder Autonómico”. En conseqüència, –acaba dient la interlocutòria del TS– no és possible l’equiparació dels dos casos, perquè en el supòsit de l’1-O “no existe persecución por las ideas”, ja que “no se criminaliza una ideología”. I el TS justifica aquest argument afirmant que “la ideología que con tanta legitimidad democrática profesan los recurrentes” és la mateixa que “sostiene ahora al mismo gobierno autonómico y está presente en las instituciones de las que la mayoría de los procesados formaban parte”.
Estam, doncs, a les portes d’un judici de gran transcendència. Sens dubte, el més important que el TS ha afrontat en aquest segle. Tant ho és, que goso afirmar que, amb aquest procés, Espanya entra en una dimensió desconeguda.
Josep Maria Quintana 
You must be logged in to post a comment.