Si el segon manament de la Llei de Déu ens empeny a no prendre el seu nom en va, penso que algun dels principis fonamentals que regeixen la vida política ens hauria també d’obligar a dir la veritat i a ser escrupolosos amb el sentit de les paraules. I més, quan aquestes es fan servir per qualificar (millor encara, per desqualificar) les persones faltant estrepitosament a la veritat.
Certament, res no ens obliga a donar per bona la política de diàleg o d’acostament al problema català que ha intentat infructuosament dur a terme el president Sánchez; res no ens exigeix a creure que la proposta feta pel Govern de Catalunya de designar un mediador o relator per moderar el diàleg que finalment s’ha trencat fos una bona idea; res no ens imposa haver d’acceptar que l’autodeterminació que reclamen els independentistes catalans sigui l’únic camí que, tant sí com no, el país hagi de dur a terme, però tot aquest joc de discrepàncies que qualsevol ciutadà espanyol pot molt legítimament tenir, no permet expressar, repetir i difondre sense rubor qualificatius al president del Govern espanyol com els que, diàriament, li està dirigint Pablo Casado, acusant-lo sense tallar-se un pèl d’haver comès “alta traïció”, de ser “còmplice d’un cop d’Estat”, de ser un president “traïdor”, de ser un president “il·legítim”, de ser un “ocupa de la Moncloa” i força coses més, ja que alguns d’aquests qualificatius són de pèssim gust i altres, els més, es refereixen a actuacions tipificades penalment, que comporten llargs anys de presó per a qui és condemnat per haver-les comès.
Però no només és menyspreable haver d’aguantar aquestes acusacions falses, sinó també la divulgació de mentides contrastades (això que avui es qualifica com a “fake news”, marginant incomprensiblement al nostre idioma), com algunes de les proclames del manifest llegit per periodistes en la concentració de diumenge passat a Madrid, en què, per fer bullir l’olla encara més, es formularen afirmacions tan greus, tan estrambòtiques i tan falses com la “traïció perpetrada pel Govern d’Espanya a Catalunya”, com la ” humiliació [soferta per] l’Estat, sense precedents en la nostra vida democràtica “, com l’haver donat el Govern del president Sánchez “una punyalada per l’esquena a la llei i a la justícia acceptant els termes i exigències imposats pel president de la Generalitat” , com haver “cedit al xantatge d’aquells que volen destruir la convivència ciutadana al nostre país i haver renunciat a defensar la dignitat dels espanyols, amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder”, com “haver rebut [el president Sánchez] amb llaços grocs al president de la Generalitat a la Moncloa”, com “haver acceptat les 21 exigències del secessionisme”, com “haver renunciat a complir amb l’obligació de guardar i fer guardar la Constitució”, etcètera, etcètera.
Tot aquest joc d’afirmacions falses, fetes amb una indubtable pretensió política de menysprear l’adversari i aconseguir retornar al poder que, pel seu mal govern, van perdre, no constitueixen sinó un bast i inacceptable recurs a la difamació i, el que és encara més greu, l’ús d’una arma amb la qual es busca envilir el país, augmentar l’odi entre persones i territoris, pervertir la llibertat de pensament i d’acció i erradicar l’arrelament del pluralisme. Com molt bé ha dit el professor Fernando Vallespín, “una política que se llena de traidores, considerados como tales por huestes indignadas que se arrogan la representación de supuestas verdades, es síntoma seguro de que hay algo en ella que ya no funciona.”
D’altra banda, ¿pot aquesta dreta que actua ferotgement i sense complexos, aquesta que, després de dir traïdor i mentider a Pedro Sánchez, crida els espanyols al carrer, adverteix que no descarta res, afirma que l’agenda catalana és la agenda d’ETA, insisteix en l’aplicació del 155, qualifica de delinqüents els que estan presos sense haver estat condemnats, i pugna contra un possible dret de gràcia, que no és sinó una possibilitat recollida a la Constitució (articles 62.i, 87.3 i 102.3), pot -dic, aquesta dreta treure Espanya a la superfície, suposant que, com ella afirma, el nostre país estigui sotsobrant?.
Molt em temo que Pablo Casado, aquest aprenent de bruixot (potser hauria de dir aprenent d’Aznar), que l’únic que cerca és de fer pujar la temperatura política del país, com si Espanya fos avui una espècie d’olla a pressió, corre el risc d’ensopegar en el seu fatigós camí i pot acabar sent devorat pel seu adversari més temible, que no és, per descomptat, el PSOE, sinó VOX, fent bo l’axioma segons el qual la revolució (suposant que això de Casado sigui una revolució, que és suposar molt) acaba devorant els seus fills.
Ho dic perquè tinc la impressió que, a la manifestació de Madrid del passat diumenge, Pablo Casado i també Albert Ribera no van sinó treballar en favor de VOX, ja que aquest partit, sense cap representació parlamentària, va aconseguir situar-se al mateix nivell que Partit Popular i Ciutadans. Més encara, si bé és cert que van ser els líders de Ciutadans i del PP els convocants, l’esmentada concentració portava sens dubte el segell de Vox. Com ha dit encertadament Enric Juliana, “estava escrit: Pablo Casado i Albert Rivera van treballar per a Santiago Abascal”.
Però no tota la meva crítica serà per a Pablo Casado i Albert Rivera, ja que, sent com som (crec que sempre ho he estat) catalanista sense militar en el nacionalisme i, menys encara en l’independentisme, diré que el més llastimós que està succeint és que, davant d’aquest neguit de la dreta, els partits catalans (PDeCat i ERC especialment) i, sobretot, l’executiu presidit pel vicari Torra de l’ínclit Puigdemont, actuïn amb tan poca intel·ligència.
Jordi Juan ho apuntava dilluns passat molt gràficament. Deia: “El Govern de Quim Torra es va obstinar a donar-li una solemnitat a la negociació com si ja estiguéssim en una segona fase i on, en lloc de tenir a l’altre costat a un Govern fràgil amb el suport de només 84 diputats i amb un PSOE dividit, l’interlocutor fos un Executiu sòlid amb una majoria àmplia al darrere. L’oposició de PP i Cs, animada ara per Vox, no ho ha posat fàcil i els estrategs del Govern haurien d’haver vist que, si forçaven massa la corda, aquesta s’acabaria trencant. ¿Calia exigir ara un relator o la inclusió del referèndum, o era millor fer un acord de mínims, mantenir el PSOE al Govern i esperar al final del judici? Segurament alguns dirigents sobiranistes estaran lamentant ara de no haver estat més prudents i haver forçat tant la màquina. Ara bé, si al final el full de ruta és la del com pitjor, millor -i això és el que jo em temo-, reconeguem que la tasca dels negociadors del Govern sí que ha estat eficient.”
També això és molt lamentable.
Josep Maria Quintana 