És la democràcia superior a la llei?

by

Nota prèvia

Preveient que tindria una setmana complicada, vaig escriure l’article que segueix el passat dimarts, desconeixent per tant que la tesi que jo defenso és la mateixa que el rei Felip VI va sustentar al discurs que, l’endemà dimecres, va fer al Congrés Mundial del Dret. He pensat, tanmateix, que el fet d’haver discrepat sovint de l’actuació del monarca no havia de ser cap obstacle per mantenir la meva tesi en aquest cas perquè, si jo ara retirés aquest article, seria del tot incoherent amb mi mateix i esdevindria un hipòcrita. El mantinc, per tant, ja que, en un moment de tanta confusió com l’actual, és, penso, indispensable forjar una defensa clara de l’Estat de dret, únic que garanteix la democràcia com a sistema polític.

***

Una d’aquestes afirmacions molt esteses, de la qual sembla que n’hagi fet una màxima l’independentisme català -de fet Torra i els seus la repeteixen gairebé a diari-, és aquella d’acord amb la qual tot el que ells -els independentistes- han fet aquests darrers temps, ho han fet per complir amb el “mandat democràtic” que han rebut del poble.

Aquesta afirmació se sustenta, com podem veure, en un axioma avui molt evocat, però que és rotundament fals. Em refereixo al que proclama que “la democràcia està per damunt de la llei”, axioma que fa concloure als qui el defensen que si ells, com a polítics, han actuat d’acord amb el mandat que han rebut dels seus electors, qualsevol que hagi estat el seu comportament, aquest s’ha de considerar legítim, tot oblidant que el principi fonamental que regeix als sistemes democràtics és, precisament, “el respecte a la llei”.

Si l’afirmació que critico -“la democràcia està per damunt de la llei”- fos certa i indiscutible, com creuen els seus defensors, hauríem de concloure que quan la majoria d’un Parlament -com va succeir al de Catalunya- decideix fer un acte “contra legem” o “praeter legem” (per exemple, un referèndum d’autodeterminació), no cal que es respectin els principis constitucionals ni tampoc les lleis vigents que limiten o prohibeixen aquesta mena d’accions, perquè “per mandat democràtic” les poden dur a terme.

Però no hi ha dubte que el sil·logisme és erroni, i ho és perquè la premissa major -la que predica que la democràcia és superior a la llei- és radicalment falsa. Com ho seria també una de contrària que afirmés que “la llei pot prescindir del principi democràtic” (que és el que defensen les dictadures). Ja que la relació entre “democràcia” i “llei” és tan essencial com complexa i respon a una sèrie de premisses que s’han de respectar.

La democràcia és, en efecte, un sistema polític que parteix de la base que la sobirania radica en el poble, és a dir en els ciutadans, els quals, seguint unes normes de convivència a les què s’ha arribat per consens, s’han donat un marc legal -això que designem com el “bloc constitucional”- que regula com es prenen les decisions i qui les ha de prendre.

En els sistemes democràtics -tots ho hauríem de saber- els poders de l’Estat estan distribuïts d’acord amb aquests principis constitucionals, que atorguen competències diverses: al legislatiu (o als legislatius, quan es tracta d’Estats descentralitzats com el nostre), la Constitució els encarrega l’elaboració de les lleis sempre dins el marc competencial establert, de manera que el Parlament estatal no pot envair les competències dels parlaments autonòmics i aquests tampoc poden envair les competències del parlament de l’Estat. A l’Executiu (o als executius), els encarrega la potestat d’executar les lleis i de governar el país, cosa que també han de fer en el marc de les seves competències, de manera que el Govern de l’Estat no pot immiscir-se en les competències dels executius autonòmics, com tampoc aquests poden envair competències del Govern de l’Estat. I al Poder judicial li encarrega la facultat de vetllar pel compliment de les lleis i, per tant, de jutjar els comportaments dels ciutadans -també dels governs-, cosa que farà -com la resta de poders de l’Estat- en el marc de les seves competències, perquè cap poder no és omnímode i tots estan subjectes a l’imperi de la llei.

La llei és, doncs, el lloc de trobada de la voluntat dels ciutadans exercida democràticament. D’ací que tots -poders públics i ciutadans- l’hàgim de respectar. Ara bé, tots sabem que les lleis no són monolítiques ni inamovibles. Per tant, es poden modificar i fins i tot derogar. Però tant l’elaboració, com la modificació, com la derogació de les lleis s’haurà de fer pels òrgans als quals aquesta potestat de legislar està atribuïda i de la manera com el marc constitucional estableix.

Tot el sistema democràtic és, doncs, un joc d’equilibris gràcies als quals la convivència és possible, perquè en un sistema vertaderament democràtic ningú no pot imposar els seus criteris de manera arbitrària. I això significa que les decisions -aquestes que correspon prendre democràticament als ciutadans- s’han d’exercitar amb un ple sotmetiment a la llei i, per tant, per mitjà dels òrgans adients i en el marc de les competències que aquests tinguin assignades.

Tenim, doncs, que els ciutadans d’un municipi no poden decidir sobre competències assignades al Consell Insular, a la Comunitat autònoma o bé a l’Estat; com tampoc les Corts Generals d’Espanya poden decidir sobre competències de la Comunitat autònoma, del Consell Insular o del municipi, ja que la llei (aquesta que regula què es pot fer i qui ho pot fer) s’ha de respectar per tothom.

D’ací que sigui pervers afirmar que “la democràcia és superior a la llei” si, afirmant-ho, el que volem és proclamar que la democràcia permet a la majoria d’una institució (per exemple d’un parlament) decidir qualsevol cosa, prescindint de si la llei atorga o no a aquesta institució la competència per fer-ho. I això perquè el respecte a les competències és fonamental per a l’exercici d’una democràcia.

Tindrem, doncs, que -deixeu-me que posi un exemple- si un dia el Consell de Menorca decidís per majoria absoluta que no vol que la nostra illa pertanyi a la Comunitat autònoma de les Illes Balears, no pel fet d’haver-ho decidit democràticament tindria el dret de decidir-ho, perquè aquesta resolució, per democràtica que fos, seria contrària a la llei, ja que ni la Constitució, ni l’Estatut ni cap altre norma legal atorguen als menorquins la competència per separar-nos de la Comunitat autònoma i per constituir-ne una de pròpia. En definitiva, perquè ho impedeix el “bloc constitucional” i no ens és lícit carregar-nos la llei emparant-nos en un hipotètic “mandat democràtic”, o el que és el mateix, perquè ho volen i ens ho demanen els nostres electors..

En aquest supòsit hipotètic, el que hauríem de fer els menorquins partidaris de la separació de la Comunitat autònoma seria armar-nos de paciència, i treballar pedagògicament -i pacíficament- per convèncer els parlamentaris espanyols que això que defensem és bo per al país, perquè atenent-nos al “principi de legalitat” és a ells i no a nosaltres,  que els correspondria prendre aquesta decisió sense violar el sistema que, “democràticament”, ens hem donat. I és possible que si perseveréssim en la idea i aquesta arribés a ser molt majoritària -que és el que havien d’haver fet els independentistes catalans defensant la seva-, el més provable és que, més prest o més tard, aconseguíssim trobar una sortida al problema polític que això representa. Com la van trobar els quebequesos, con la van trobar els escocesos, després de negociar llargament i durament amb els governs del Canadà i del Regne Unit.

 

Anuncis

%d bloggers like this: