No a la presó permanent revisable

by

La presó permanent revisable és una espècie de cadena perpètua per la qual el condemnat només pot recuperar la llibertat si demostra estar rehabilitat després d’una sèrie de terminis (de com a mínim 25 anys i de 28, 30 o 35 en alguns casos) en el supòsit que, prèviament, hagi aconseguit accedir al tercer grau. Està prevista per als autors de “crims que causen una especial repulsa social” o “delictes d’excepcional gravetat”.

El PP va abraçar aquesta causa l’any 2009 després que Mariano Rajoy hagués perdut les seves segones eleccions consecutives davant del PSOE i estava molt qüestionat a nivell intern. Qualsevol cosa servia llavors per fer oposició al Govern de Zapatero: la llei del matrimoni homosexual, la negociació amb ETA i, per descomptat, també els drames familiars televisats.

Enmig de tot el soroll mediàtic a propòsit de les recerques policials de Marta del Castillo, Mariano Rajoy va anar al programa “Tengo una pregunta para usted” i va respondre així a una jove andalusa que li va demanar sobre la cadena perpètua: “Jo no em nego a que hi hagi un debat sobre la cadena perpètua; ara, fins on jo sé, aquesta cadena perpètua que està contemplada en altres països, no està permesa en la Constitució perquè sempre se li vol donar la possibilitat al delinqüent de reinserir-se, però crec que el debat es pot obrir i que també es poden fer moltes més coses”.

El seu partit va avançar en aquest sentit i va ser en una convenció celebrada l’octubre de 2011 quan el llavors responsable dels temes de justícia del PP, Federico Trillo, va afirmar: “Les penes al Codi Penal han de tenir per dalt una sanció màxima, i per fer creïble aquest codi, el PP proposa reduir només a dues la presó i la multa de les més de 28 penes que té el nostre codi actualment, i que la màxima pena sigui la presó perpètua revisable, que tenen tots els països de la Unió Europea, excepte dos, un d’ells Espanya”.

Però no va ser fins al 2015 quan, recolzant-se en la seva majoria absoluta, el PP va aprovar la reforma del Codi Penal en els termes avui vigents, juntament amb la “Llei de Seguretat Ciutadana”, coneguda com a “llei mordassa”. Després de la seva aprovació, per primera vegada des de 1978, tots els grups parlamentaris -excepte el que sustentava llavors al Govern, el Partit Popular- es van unir per portar al Tribunal Constitucional aquesta norma, sense que, fins avui, aquest tribunal hagi dictat el seu veredicte.

Els recents crims que han indignat l’opinió pública -els de Marta del Castillo, Diana Quer o bé el del nen Gabriel Cruz- han donat ales al PP no sols per defensar la llei que va impulsar, sinó per ampliar els supòsits que aquesta conté, i ho ha fet amb el suport de Ciutadans, tot i que, no fa encara dos anys, Albert Ribera va signar amb Pedro Sánchez la necessitat de derogar la norma en qüestió.

Ni el canvi de criteri de Ciutadans (que s’apuntaria a un bombardeig si això l’ajudés a créixer) ni la campanya popular de firmes per ampliar aquesta llei repressiva han alterat, però, la posició del Partit Nacionalista Basc, que ha defensat la seva proposta de derogar la presó permanent revisable al·legant que hi ha “molts arguments” per abolir-i ha instat a no legislar en calent. De fet, ha aconseguit que, el passat dimarts 13 de març, el Ple del Congrés instés al Govern la derogació de la norma. I ho ha fet amb el suport del PSOE, el qual ha compartit el mateix argument per mitjà del seu vicesecretària general, Adriana Lastra: “no es pot legislar en calent, ni jutjar en calent -ha argumentat-. Tots compartim el dolor, però la presó permanent revisable no és constitucional”.

Des Podemos, la portaveu parlamentària al Congrés, Irene Montero, ha subratllat al seu torn la ineficàcia de la llei: “Tots compartim el dolor d’aquestes famílies -ha dit en al·lusió als assassinats de Gabriel Cruz i Diana Quer, entre d’altres-. Però el que ens toca a les persones que ens dediquem a la política institucional és ser capaços de transformar aquest dolor en solucions eficaces. La presó permanent revisable no ho és i així ho diuen els experts que coincideixen de forma unànime en això”.

Tot i la recollida de signatures contràries a la derogació de la llei vigent i que, segons un recent sondeig de Metroscopia per a “El País”, el 67% dels espanyols recolza la presó permanent revisable, els juristes i criminòlegs experts en la matèria -i jo, sense ser-ho, em sumo a ells per convicció pròpia- entenen que aquesta condemna penal “no dissuadeix de la comissió dels delictes més greus en major mesura que les ja severes penes preexistents de fins a 30 anys de presó per un delicte i fins a 40 anys per la comissió de més d’un”. A més -han recalcat- “compromet alguns dels valors fonamentals que ens configuren com a societat democràtica”. Alhora, han afegit, “els estudis existents mostren que aquest efecte preventiu sobre el delinqüent el despleguen prou el tractament penitenciari i la possibilitat posterior d’adopció de mesures de llibertat vigilada”.

En aquest mateix sentit, fa un mes, l’Agrupació de juristes constituïda el 1989 sota el nom de “Grup d’Estudis de Política Criminal” ha aconseguit la signatura de més de 200 jutges, fiscals i catedràtics que es pronunciaven contra de la presó permanent revisable.

Si fa no fa, estem davant d’un cas semblant al que es produí el 2013 quan la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans va determinar que la “doctrina Parot” aplicada a Espanya amb caràcter retroactiu vulnerava l’article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans. Bàsicament, perquè aquesta doctrina (que reforçava les penes en virtut de les quals els delinqüents van ser condemnats) era inaplicable, ja que l’article 9 de la Constitució espanyola prohibeix la retroactivitat de “les disposicions sancionadores no favorables o restrictives dels drets individuals.”

Aleshores s’organitzà un gran enrenou, mogut bàsicament des de les Associacions de Víctimes del Terrorisme, que acusaren el govern del PP de no haver estat a l’alçada per no saber defensar, estant en el poder, el que defensaven quan eren a l’oposició. De fet, González Pons afirmà que aquella sentència era “una humiliació per a les víctimes”. Mentrestant, des del carrer, la gent demanava venjança: “¡Que se pudran en la cárcel!” “¡Pena perpetua para los terroristas!”

En aquella ocasió també em vaig situar al costat de la sentència i vaig mostrar-me contrari a tots els que demanaven l’enduriment de les penes al·legant que volien justícia i que no perseguien cap mena de venjança. El mateix que diuen ara. Doncs bé, el 13 de novembre de 2013 vaig acabar el meu article amb un paràgraf que incorporo novament a aquest, i ho faig amb el mateix convenciment que aleshores, encara que no tingui el suport de la majoria dels ciutadans:

“Sens dubte que hem de respectar el dolor i la ràbia de les víctimes. Res hi ha de més humà i comprensible que rebotar-se davant un dolor que s’ha rebut tan injustament. Però tot i que de vegades no sigui bo d’entendre, el que sí hauríem de tenir clar és que l’Estat no pot permetre que les víctimes de qualsevol delicte –tampoc les del terrorisme, per injust i dolorós que sigui aquest- fixin les bases jurídiques i de convivència entre els ciutadans. Les víctimes tenen dret a ser ateses, escoltades, consolades i ajudades en tot el necessari. Fins se’ls pot no tenir en compte els excessos que facin en un moment determinat, arran d’unes decisions jurídiques que, com aquesta del TEDH, no comprenen; però no han de marcar el pas de la política. Simplement, perquè no tenen la raó. Més encara, no es pot legislar des del dolor i la ràbia, perquè sempre es legislarà malament.”

Anuncis

%d bloggers like this: