Les eleccions de fa quinze dies van confirmar a França la recomposició del panorama polític francès. Per primera vegada els dos partits que han dirigit la política i s’han alternat en el poder durant mig segle, socialistes i conservadors, no van passar a la segona volta. La descomposició del Partit Socialista fou manifesta (el seu candidat va rebre el 6,3% dels vots) i el fracàs de Fillon (entorn del 19,7%) anunciava una cosa semblant als “republicans”. Qualsevol dels quatre contendents amb possibilitats a la competició, si només comptessin els vots propis hauria estat un president fràgil, amb un suport del 25% i tres quartes parts de l’electorat en la seva contra. I aquests són, a les eleccions franceses, els suports reals, els indiscutibles, perquè els vots que els candidats reben a la segona volta reflecteixen sobretot la voluntat d’impedir la victòria de l’altre. Per tant, és evident que, si a aquesta segona volta Macron va obtenir el 66% dels vots, això significa que hi ha un 41% de francesos que han votat Macron bàsicament perquè l’elegida no fos Marine Le Pen.
El suport, doncs, que el nou president haurà rebut és més virtual que real, i en el cas que ens ocupa presenta, a més, un problema afegit: Macron ha anat per lliure, amb un moviment –En Marche!- que li ha donat suport, però sense l’estructura d’un partit al darrere.
No se li presenta, doncs, un panorama fàcil al guanyador, menys encara si tenim en compte el canvi sociològic que s’ha produït a França al llarg d’aquests darrers cinc anys i si també contemplem els resultats que han tingut els partits perdedors. I no ho dic, només, pel fet que els republicans de Fillon i els socialistes d’Hollande hagin hagut de contemplar l’elecció final des de casa seva, sinó perquè, a més de la força del guanyador, els dos partits que s’han aixecant a França com a forces en auge són dos partits que ocupaven el tercer i el quart lloc fins fa una setmana, i ara, si més no pels resultats de la primera volta, estan en condicions fins i tot de tossir al clatell del vencedor.
Sense anar més lluny, fa 15 anys, el 2002, el Front Nacional va ser derrotat per Jacques Chirac per una diferència de 60 punts a la segona volta. Ara Marine Le Pen ha estat derrotada per 20 punts de diferència. Això significa que, en aquestes eleccions Le Pen ha guanyat un milió de vots més respecte a 2012. I la pregunta que sorgeix és inevitable: ¿Com evolucionarà aquesta distància en els propers anys si el sistema no canvia? ¿Podrà Macron fer-lo canviar perquè el suflé populista de Le Pen es desinfli?
I no és només Le Pen. Ja que si analitzem el resultat de fa 15 dies, veurem que una altra plataforma de ruptura amb el sistema s’ha consolidat –o ha semblat que es consolidava-. Em refereixo, com podeu comprendre, a l’èxit que obtingué la “França insubmisa” de Jean-Luc Mélenchon, que obtingué el 19,2% dels vots, és a dir més de vuit punts el 2012, plataforma que ha deixat com una deixalla el Partit Socialista (el del president Hollande), que va recollir només un 6,3% dels vots, i del qual, el seu darrer primer ministre, Manuel Valls, n’ha certificat la mort en decidir passar-se a les files de Macron (que, per cert, no l’ha rebut precisament amb les mans obertes).
Algú ha dit que l’alternativa de Mélenchon no és destructiva sinó transformadora, i segurament té raó, perquè si les coses no canvien –cosa que no sembla fàcil- a partir d’ara l’esquerra francesa serà la de Mélenchon, que, per reivindicar aquest canvi, s’ha abstingut de recomanar als seus el vot a Macron, a diferència del que van fer d’entrada Fillon i Hamon, com feren, el 2002, els socialistes i els comunistes de l’època en favor de Chirac.
Diumenge passat, el dia de l’elecció definitiva, el corresponsal de La Vanguardia a Paris, Rafel Poch, publicava un article molt interessant que titulava “Preguntes a un President atípic”, on recollia l’opinió de molts pensadors francesos sobre el futur, donant per segur que Macron sortiria vencedor. La que més m’agradà va ser la que donava el sociòleg nonagenari Edgar Morin: “Macron –deia- simbolitza la renovació i la revitalització més enllà d’un sistema corcat”. I em va semblar que la frase era feliç, entre d’altres raons perquè potser també la podríem aplicar a Espanya, encara que, per molt que s’hi afanyi, no em sembla que Rivera pugui equiparar-se a Macron en el panorama espanyol.
Tot i així, Morin no és optimista avant la lettre, ha vist massa món per ser-ho, i observa que els fonaments del macronisme (si ho podem dir així) són fràgils: “el mite d’Europa és feble -deia i afegia- el de la mundialització feliç és igual a zero”, com podem veure per l’auge dels nacionalismes, fins i tot al si de la mateixa França. L’ideal, per a Morin seria que el futur president, “qüestionés els marcs clàssics en què sembla situar-se naturalment: la subordinació de la política a l’economia, la reducció de l’economia a l’escola neoliberal, el tumor del poder dels diners”. I cal reconèixer que, de moment, Macron “no ha proposat res semblant a una nova via econòmica, social i política”. (Més aviat jo diria que Macron és un producte clar i net d’aquesta via econòmica, social i política). No obstant això, mai cal insultar el futur i Morin concedeix a Macron el que s’anomena el benefici del dubte.
“No és impossible –concloïa Morin- que si esdevé president, aparegui un neo-Macron”. Al cap i a la fi, “Joan Carles va ser elegit per Franco perquè regnés com a franquista, i tan aviat com va obtenir el poder, optà per la democràcia. També Gorbatxov, pur producte de l’estalinisme, va esdevenir el destructor del sistema del qual va sortir. Què succeirà, doncs, amb el President Macron?” Aquesta és, sens dubte, una bona pregunta.
Elegit amb el 66% dels vots, Emmanuel Macron sap que molts francesos li han donat suport per bloquejar el camí a l’extrema dreta. Aquests vots anomenats d’ “eliminació” i no de “convicció” no asseguren, per tant, l’elecció dels candidats de “Republicans en Marxa” per a les eleccions legislatives de juny. I que ningú no dubti que el seu primer objectiu serà obtenir una majoria als comicis de l’11 i el 18 de juny que li donin un suport suficient per dur a terme les reformes que ha promès.
Tenim, doncs, que a la cursa presidencial, Macron ha superat els partits tradicionals, tant de dreta com d’esquerra, amb la voluntat de crear una nova majoria a les legislatives de juny que se situï al centre polític, i sembla convençut que els francesos sabran donar-li de nou la seva confiança gràcies a la dinàmica de la presidència. Però la dreta conservadora dóna per fet que s’aixecarà després de l’humiliant fracàs del seu candidat François Fillon en la primera volta de les presidencials i li imposarà la cohabitació. I no oblidem que, a l’esquerra de l’arc polític, amb un Partit Socialista que està fet engrunes, s’hi troba un candidat de l’esquerra radical, Jean-Luc Mélenchon, que, emparat en el seu 19’6% de la primera volta, la nit del 7 de maig, en sortir a la televisió, va declarar-li la guerra amb un programa que és radicalment contrari al de Macron en pràcticament tots els camps: el social, abocat a un socialisme ortodox, i en l’europeu, perquè, com Le Pen, Mélenchon és també antieuropeista.
Sens dubte, d’ací al 18 de juny, França haurà de resoldre moltes incògnites.
Josep Maria Quintana 