El combat a mort (del PSOE) entre Sánchez i Díaz

by

Em sembla que no podem dubtar sobre la bondat del sistema de primàries per elegir els candidats als càrrecs, tant els interns dels partits (aquest seria el cas del secretari general del PSOE) com també aquells a què opten per ocupar les institucions polítiques com són el Congrés, el Senat, el Parlament autonòmic, els Consells i els Ajuntaments.

Estàvem acostumats a veure-ho en el sistema nord-americà i també en alguns altres i cal dir que, des de la puritat democràtica, és aquest segurament el millor dels sistemes perquè tots els militants hi poden participar i el candidat no és elegit per mitjà del filtre d’institucions intermèdies a les quals l’aparell orgànic dels partits hi sol tenir molt a dir (i més encara a fer).

Tanmateix és curiós recordar que quan, fent un esforç titànic, el PSOE adoptà aquest sistema l’any 1998, la provatura li va sortir malament. Molt malament. Recordem una mica la història. González havia deixat la secretaria general del PSOE el 1997 a favor d’un dels seus, Joaquín Almunia, a qui va donar suport públicament a les primàries de 1998 per ser candidat a la presidència del Govern el 2000, però les guanyà Josep Borrell amb el vot de la militància. Aquesta era, certament, una victòria contra pronòstic i amb l’aparell i els pesos pesants del partit en contra, que –diguem-ho clarament- van acceptar la derrota a contracor. Però l’alegria durà a Borrell només 13 mesos. De fet, el candidat va dimitir quan el diari prosocialista El País, després d’esventar l’escàndol d’uns inspectors d’hisenda corruptes –Aguiar i Huget- va reclamar la renúncia de Borrell a ser candidat del PSOE. El diari reconeixia que en l’actuació de Borrell com a ministre d’Hisenda no hi havia hagut res de reprotxable des un punt de vista penal, civil o ètic, però el fet que la seva exdona participés en un fons d’inversions al costat d’un d’aquests antics col·laboradors seus, convertits aleshores en símbol màxim del desvergonyiment, reforçava la impressió que no es tractava només de funcionaris deslleials, sinó de persones de la seva total confiança. Per això –assegurava El País-, “la seva decisió de renunciar és prudent, i segurament sàvia. Encara que s’hagi vist afavorida per altres factors”.

Això va comportar que el resultat de les primàries no servís per res i que Almunia -l’home de González i també el perdedor davant Borrell-, heretés el cap de cartell i recollís, el 2000, el pitjor resultat que fins aleshores havia obtingut el PSOE, amb 125 escons, mentre que Aznar aconseguia la majoria absoluta de 183 diputats.

El PSOE va quedar curat d’espant amb aquella experiència i la realitat és que no va tornar a convocar primàries fins l’any 2014, mètode pel qual Pedro Sánchez es va imposar a Eduardo Madina i a José Antonio Pérez Tapias com a secretari general del partit.

Ara no estem davant de l’elecció de candidat a la presidència del Govern, sinó davant unes primàries com les de 2014 a què acabo de fer referència, que tenen lloc després que, a causa de les dues derrotes que havia assolit el PSOE amb Sánchez a la secretaria general del partit (les pitjors de l’historial socialista des de 1977), el Comitè Federal, que és l’òrgan suprem de direcció del partit entre Congressos, decidí de males maneres fer-lo fora i constituir una gestora que preparés en uns mesos la renovació de càrrecs.

Aquella decisió que fa vuit mesos van prendre els socialistes provocà, sens dubte, la major crisi que ha viscut el PSOE en molts anys, ja que el va dividir en dues meitats. Una d’aquestes, l’oficial (amb el suport de totes les velles glòries i de l’actual direcció), s’ha bolcat amb la candidatura de la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz, pensant que arrasaria. Però ai! Mentre això creien els seus patrocinadors, un nombre cada cop més gran de militants s’ha posat al costat de l’exsecretari que, amb tenacitat, ha sabut fer de la debilitat virtut aferrant-se a un argument que està fent estralls: el d’assegurar per activa i per passiva que els seus adversaris –els que el van fer fora- han estat la crossa de Rajoy, és a dir, els responsables últims (i també imperdonables) del fet que avui tinguem un president del govern conservador en lloc de tenir un govern d’esquerres.

No oblidem que, en política, les coses són sempre el que semblen –no el que són-, i cal reconèixer que Sánchez ha sabut vendre tan bé aquest argument, alhora que s’aixecava com el gran candidat de l’esquerra més esquerra (aquesta que, segons ell, mai no havia d’haver deixat de ser el PSOE), que no em sorprendria gens que acabés imposant-se a una Susana Díaz que –dit sigui de passada- té molt poc atractiu polític fora d’Andalusia, i de la qual desconeixem quin és el seu bagatge intel·lectual (al meu entendre no en té cap) i ideològic, ja que basa la seva campanya en “guanyar, guanyar i guanyar” (sempre cridant, com si fóssim sords o estúpids), però sense que sapiguem com es fa això, ni què comportaria la seva victòria.

Ara que, tornant a Sánchez, també no deixa de ser curiós que ens prediqui un nou socialisme (suposo que “a la Melénchon), quan ell ha dirigit el partit durant els darrers tres anys (si exceptuem els vuit mesos que han passat des de la seva destitució) en un to més aviat socialdemòcrata, i, després d’haver-se embolcallat amb la bandera espanyola de la madrilenya plaça de Colón, que utilitzà per a la campanya electoral de desembre de 2015, tot assegurant que el dret a decidir de Catalunya era inacceptable, ara proclama que Catalunya és una nació i que Espanya és, per tant, una nació de nacions, val a dir que amb gran alegria dels militants del PSC, partidaris primer del dret a decidir, després del dret a no decidir i ara… la veritat és que no sé que defensen ara, però sí sé que són corda i poal d’aquest nou Sánchez decidit a situar el PSOE a l’esquerra de l’esquerra, a mantenir el “no és no”, i a deixar Pablo Iglesias com un moderat.

En el que sí sembla prudent Pedro Sánchez –molt més que Susana Díaz- és en el fet de no prometre que vencerà Rajoy (cosa que Díaz assegura, a pesar de les enquestes), però passa com de puntetes sobre el fet que, essent ell secretari general i amb el partit unit, va ser el responsable que el PSOE passés de 110 diputats (el 2011) a 90 (el 2015) i a 85 (el 2016).

Al meu entendre –i estant a favor de les primàries- hem assistit aquestes setmanes a un espectable polític que, cada dia que passava, m’ha semblat més lamentable; un espectacle que ha enfrontat dos candidats i dues maneres de entendre el PSOE (és evident que Patxi López ha jugat tot el temps de cul de bòtil, encara que s’ha mostrat com el més sensat dels tres), amb unes formes –de fet, Sánchez i Díaz no es parlen, ni es veuen, ni crec que se suportin- que han provocat en el país la morbositat de veure com estaven destruint el poc que hi queda del que va ser un dels pilars de la transició a la democràcia –el PSOE-, cosa que dic amb sentiment.

I com a tot espectacle de terror –o deixeu-m’ho de novel·la negra- no hi ha mancat també la col·laboració malèfica d’aquell estrany que passava per allí sense que ningú l’hagués cridat, però que ha decidit participar a la malifeta. Em refereixo a Podem que, amb la seva contraprogramació per fer el major dany possible al seu “enemic”, que és el PSOE (Rajoy i el PP, per molt que els denigrin, no deixen de ser l’adversari), ha aportat a l’espectacle la dosi de maldat que mai no ha de faltar en aquesta mena de pel·lícules.

Així doncs, guanyi qui guanyi, sort i ventura, que els farà molta falta per seguir endavant.

Anuncis

%d bloggers like this: