Maduro convoca una Assemblea Nacional Constituent

by

El president de Veneçuela, Nicolás Maduro, ha fet aquesta setmana una crida al “poder constituent originari” perquè “la classe obrera” convoqui una Assemblea Nacional Constituent, tot al·legant que no té cap altra alternativa i que d’aquesta manera s’aconseguirà la pau i serà vençut “el cop d’Estat”.

Maduro ha explicat que la nova Assemblea Nacional estarà conformada per “constituents” elegits per vot popular per “enfortir la constitució pionera, la sàvia, la bolivariana de 1999” que va ser impulsada per Hugo Chávez (1999-2013) quan va arribar al poder.

No hi ha dubte que la decisió de Maduro es troba en la línia d’aquelles polítiques que els dictadors, en veure’s sobrepassats per la voluntat dels ciutadans, intenten dur a terme per consolidar un poder que deixa de fonamentar-se en el vot lliure i directe del poble i cerca el seu fonament en la voluntat subjectiva de perpetuar-se en el poder.

La pèrdua de les eleccions legislatives per golejada i, per tant, la constitució d’un Parlament que li era del tot contrari, ha llençat Maduro vers una espiral que només pot fonamentar-se en una dictadura que durarà mentre l’Exèrcit no se li giri en contra, ja que els ciutadans opositors només poden emplenar els carrers de protestes des que els poders del Parlament han estat reduïts fins al límit i el president governa prescindint del legislador.

Fanfarró com pocs, Maduro ha dit que assumia totes les conseqüències i responsabilitats d’aquesta crida que acaba de fer al poble perquè es prepari per una “gran victòria constituent, per una victòria popular”, tot assenyalant que “més endavant” explicarà els detalls de la convocatòria que acaba de fer. Tanmateix, ha volgut justificar la decisió presa invocant l’article 347 de la Constitució, d’acord amb el qual “el poble de Veneçuela és el dipositari del poder constituent originari”, circumstància que -diu Maduro- li permet, com a cap d’Estat, convocar una Assemblea constituent, “amb l’objecte de transformar l’Estat i, sobretot, aquesta assemblea nacional podrida que tenim” -que és com ell qualifica el Parlament actual, on l’oposició té una clara majoria.

Assegura Maduro que “serà una Constituent elegida amb vot directe del poble” i que estarà formada per uns 500 individus aproximadament, uns 250 dels quals seran elegits “per la base de la classe obrera, de les comunes, de les missions, dels indígenes”, que, per a ell, aquests deuen ser els principals ciutadans a tenir en compte, els “vertaders ciutadans”, perquè no sembla que consideri com a tals els qui voten contra els seus projectes.

El pas següent de Maduro ha estat demanar als dirigents chavistes que sortissin als carrers per explicar als ciutadans en què consisteix aquesta convocatòria; i després d’anunciar que havia designat una comissió presidencial presidida pel ministre d’Educació, Elías Jaua, i en la qual participaran altres oficialistes com la cancellera Delcy Rodríguez i la primera dama, Cilia Flores, ha assegurat que està preparant els millors candidats “perquè tinguem una gran victòria i l’Assemblea Nacional Constituent tingui una majoria arrasadora del poble bolivarià, del poble chavista”.

És curiós que, en gairebé tots els casos, els dictadors cerquen una fórmula (naturalment fraudulenta) per revestir les seves dictadures de certa aparença de legalitat. Franco va endegar les “Cortes españolas” amb procuradores que eren en part designats i en part elegits per via indirecta en el marc del que ell denominà la “democràcia orgànica”, que –com la que pretén Maduro per Veneçuela- de democràcia no en tenia pràcticament res.

Un altre dictador espanyol, anterior a Franco va ser Primo de Rivera que, després del cop d’Estat de 1923, s’adonà també que d’alguna manera havia de “vestir el sant”, perquè la seva dictadura no semblés en realitat el que era, i se li va ocórrer -en això com a Maduro- crear una “Assemblea Nacional Consultiva” que donés al país una aparença de legalitat democràtica.

Després de la constitució del Directori civil, el Dictador féu, el 1926, un plebiscit informal per demostrar el suport popular que tenia i per pressionar el monarca en el sentit que acceptés la convocatòria d’una Assemblea Consultiva, no elegida, que marqués un camí vers la legalitat, encara que no ho aconseguí d’entrada perquè es trobà amb la resistència d’Alfons XIII, que començava a veure que, per bé o per mal, havia lligat el seu futur al del dictador a qui havia donat suport.

Al setembre de 1927, un any després del plebiscit, Primo de Rivera tornà a convocar l’Assemblea Nacional Consultiva, i la presentà aleshores com un procediment per tornar a la normalitat, alhora que fixava un termini per a la seva constitució. L’Assemblea havia de preparar i presentar escalonadament al govern, en un termini de tres anys i amb caràcter d’avantprojecte, una legislació general i completa que, quan arribés el moment, s’hauria de sotmetre a l’opinió pública i, en allò que fos pertinent, també a la reial sanció.

Alfons XIII, cada vegada més debilitat, hagué de plegar-se a la voluntat de Primo de Rivera i, finalment, l’Assemblea es reuní pel febrer de 1928. Aquesta, semblantment a la de Maduro, estava integrada per gairebé quatre-cents membres, dels quals, entre cinquanta i seixanta eren assembleistes per dret propi o representants de l’Estat. La resta el composaven representants de les províncies i de diferents activitats de la vida nacional, com l’ensenyament, les activitats sindicals, etc. De fet, el Govern de Primo de Rivera nomenà directament la majoria de membres.

L’Assemblea Nacional Consultiva tenia encomanades dues tasques: per una banda, havia de produir unes noves institucions i, per una altra, havia d’exercir una labor fiscalitzadora del govern. Actuava per mitjà de seccions i no de plenaris, i una d’aquestes seccions va ser l’encarregada de preparar un nou text constitucional, però en cap moment hi va haver un criteri comú entre els seus membres respecte del futur règim constitucional que el país s’havia de donar. I l’únic que produí va ser un avantprojecte de Constitució que contenia clares limitacions a l’exercici dels drets, com d’altra banda era d’esperar d’una Constitució de caràcter autoritari.

No és estrany que, davant la proposta de Maduro, l’oposició veneçolana, reunida a la Mesa de la Unitat Democràtica (MUD), hagi demanat al poble que es rebel·li davant la convocatòria “fraudulenta” del president a modificar la Constitució. I això perquè, com ha dit Julio Borges, president del Parlament actual, “el que ha passat avui és el cop d’Estat més greu en la història veneçolana”.

Anuncis

%d bloggers like this: