Sánchez o la creació d’un mite… que el vot haurà de consolidar

by

Les eleccions internes del PSOE a l’hora d’elegir el seu secretari general i la victòria clara i contundent de Pedro Sánchez sobre els seus dos contrincants poden ser analitzats des de molts punts de vista: el dels militants socialistes; el dels no militants que se senten (o s’han sentit propers durant els anys passats) a les tesis socialdemòcrates que el partit ha encarnat; i els dels adversaris ideològics del PSOE, sigui perquè el troben un partit poc compromès amb l’esquerra o perquè el consideren massa esquerrà. Segurament n’hi pot haver d’altres, de punts de vista, però a mi m’interessa el segon, que és on jo em trobo, ja que, si bé no formo part de la família íntima –els dos-cents mil militants que ahir tenien dret al vot-, m’integro en els molts milions de ciutadans (em sembla que van arribar a més de deu) que, durant molt de temps, han donat la seva confiança a aquest partit a les eleccions generals (les autonòmiques i locals sovint les he vist des d’un altre paràmetre).

A l’article que vaig publicar el passat diumenge m’arriscava a dir algunes coses que s’han produït: intuïa que Sánchez podia guanyar; afirmava que, a pesar de la seva defenestració –que jo reconeixia com feta de molt mala manera- havia sabut reconstruir un discurs efectiu ancorat en posicionaments d’esquerra que abans no havia defensat mai; també que el seu nou discurs tenia clares contradiccions amb el fet per ell mateix en un passat recent; però creia que que havia sabut connectar amb unes bases del partit, que molt bé podien donar-li la victòria.

De Susana Díaz deia que no era valorada fora de la seva pròpia terra; que em semblava absolutament mancada del bagatge intel·lectual i ideològic que és indispensable per liderar un partit com aquest, que pretén governar Espanya, i assegurava que era un subproducte dels qui han exercit fins ara el poder en el partit i no volien deixar d’ostentar-lo.

De Patxi López afirmava que, si bé havia dut una campanya molt sensata, era evident que jugava de cul de bòtil i que, per tant, no calia insistir en les seves nul·les possibilitats.

En síntesi, doncs, jo no em mostrava fan de Sánchez perquè havia donat massa bandades en qüestions ideològiques que em semblaven importants, i em feia por l’esperit de revenja que podia provocar la seva reelecció. Però molt pitjor encara era la meva concepció de Susana Díaz.

Vist ara des del resultat que s’ha produït –un resultat d’altra banda inapel·lable- felicito els socialistes perquè, com a mínim, aquest no permet discussió i haurà tancat a Susana Díaz (i als seus, que són forts i poderosos) la possibilitat de discutir la victòria del contrincant, cosa a la qual hauria estat temptada si no hi hagués hagut tanta diferència entre l’un i l’altra, i això és molt bo per al partit, que precisa com mai refer una unitat que, entorn d’un líder clar i indiscutit, és més fàcil d’obtenir, però no oblidem que el sanedrí format per Felipe González, Alfredo Pérez Rubalcaba, José Luis Rodríguez Zapatero i Javier Fernández, que són els causants principals de la destitució de Sánchez i han estat els qui han tutelat i volgut enlairar Susana Díaz, presentada com la garantia d’estabilitat del sistema, no són enemics menors.

Un segon aspecte francament positiu per al PSOE és que Sánchez ha mobilitzat les bases com mai i ha aconseguit que guanyés la il·lusió sobre el desànim d’una gent que estava temptada d’abandonar el carro –molts ja ho havien fet- per donar suport a posicionaments més radicals i més clars per a la gent que, víctima de la crisi de tots aquests anys, s’ha mostrat directament ferida i maltractada per la política que inicià Zapatero forçat per les exigències d’Europa, i ha continuant després Rajoy.

Però no oblidem que el suport enardit dels militants socialistes (en aquest cas del cinquanta per cent) no és res al costat dels gairebé sis milions de votants que el partit ha perdut des del 2011. També el britànic James Corbin obté victòries aclaparants dins el partit, i tot fa preveure que obtindrà una derrota de proporcions colossals –així, si més no, ho prediuen les enquestes- a les properes eleccions. En aquest sentit, la gran victòria que obtingué Sánchez el passat diumenge pot esdevenir pírrica si, novament, perd les properes eleccions generals.

Dic això perquè emmirallar-se en els resultats de Podem potser no és el camí més bo, ja que aquest partit, si bé ha obtingut un vot considerable, no ha aconseguit ni de prop el que volia (i pronosticava) Pablo Iglesias, ja que els seus resultats demostren que, enllà de la militància estricta, hi ha un electorat de centreesquerra que es nega a canviar radicalment els principis socialdemòcrates del partit i no veu amb bons ulls la idea –que defensa Podem- de canviar-ho tot com qui gira una truita. A més, no s’oblidi tampoc que, a causa d’optar per una solució radical, ha hagut de sostenir ja una important lluita interna.

I si tornem a la qüestió de la unitat, és cert que aquesta va ser una de les paraules que més es van escoltar la nit del passat 21 de maig, però recordeu que, quan Sánchez es mostrà cordial i generós envers els seus contrincants, el fet de citar Susana Díaz va provocar sonores protestes dins la sala on ell es dirigia al partit i, d’alguna manera, a la nació. Tanta rancúnia s’han professat els dos grans contrincants, que, a pesar de les bones paraules d’avui, és impossible predir si s’esdevindrà un desenllaç pacífic o viurem una tragèdia. No debades Lola García, a “La Vanguardia”, esmentava el Macbeth de Shakeespeare, i afirmava: “Ha estat un combat de reminiscències caïnites que ha arrasat amb l’herència rebuda. Això ja és irreparable.”

Bé, no sé si és irreparable (de fet no voldria que ho fos), però sí que és difícil de reparar el mal que s’han fet, i si bé Sánchez ha rebut dels militants la confiança i aquest fet li permet afrontar una segona oportunitat per mor d’haver sostingut, al llarg d’aquests darrers vuit mesos, un discurs coherent que l’ha convertit en una mena de màrtir del tot poderós aparell del partit, no podem oblidar que la coherència en el discurs no ha estat la qualitat més evident de la seva trajectòria política. Ha canviat de criteri diverses vegades en qüestions fonamentals (el seu ancorament actual en posicions esquerranes i el seu posicionament respecte de Catalunya no s’assemblen als que mantenia només fa un any), tot i que ha assegurat als militants que ha après la lliçó i ha promès esmenar-se.

Jo acabava el meu darrer article desitjant sort i ventura al guanyador. És el que mantinc avui convençut que l’haurà de menester.

 

Anuncis

%d bloggers like this: