Sánchez no és Schulz. El PSOE no és l’SPD

by

Més llençat que prudent, més tossut que reflexiu, més superficial que sòlid, Pedro Sánchez va ser el primer responsable que el PSOE, durant el seu mandat, passés de 110 a 90 diputats, i, a les segones eleccions, de 90 a 85. Un rècord! Amb aquest números, l’aritmètica parlamentària no permetia gaires combinacions que li fossin favorables, i més si tenim en compte que, abans de les primeres eleccions, Pedro Sánchez s’havia embolcallat amb la gran bandera espanyola de la madrilenya Plaça Colón i, de comú acord amb els barons socialistes presents i passats (des de Susana Díaz a Felipe González), havia decidit no pactar mai amb “los separatistas que quieren romper España”, i fins va fer abdicar el PSC del “dret a decidir” que, prèviament, aquet col·lectiu germà havia assumit.

Era una opció que no criticaré, però que sí hem de tenir en compte a l’hora de saber que, amb aquestes premisses, no es podia mantenir la ficció de formar un govern alternatiu a Rajoy, perquè aquest govern alternatiu era impossible, i l’única sortida del “no és no” era dur el país a unes terceres eleccions.

Ell, però, s’aferrà com una petxina a aquet eslògan i un cop defenestrat del càrrec, assumí un posicionament radical i populista que no conduïa a cap banda, però que li ha donat un rèdit popular que ara està aprofitant en la guerra fratricida que duen els socialistes en aquestes primàries, que no sabem com acabaran, però que deixaran segurament un partit dividit i enfrontat a un futur ple d’incògnites.

Apuntant-se nítidament a un populisme barroer, Sánchez ha decidit avançar Podem per l’esquerra, ser més progressista que ningú, enderrocar tots els ponts que condueixen a una possible governabilitat del país i sacrificar-ho tot per aconseguir liderar novament un PSOE que s’està convertint en una ombra del que havia estat i que pot acabar, a nivell del país, en una posició semblant a la que ha acabat tenint a Catalunya.

Quina diferència amb els seus correligionaris alemanys de l’SPD! Quina diferència respecte de Sigmar Gabriel!

L’SPD, després d’haver governat el país durant vàries legislatures, va caure en picat, tot deixant el protagonisme polític a la democràcia cristiana i a la seva gran líder, Angela Merkel. Amb dades, diguem que el partit havia perdut, en els últims 25 anys, la meitat dels seus militants i assumit una decadència que semblava irreversible.

Tot i així, el seu líder, Sigmar Gabriel, no dubtà d’entrar en un govern de coalició amb la CDU, perquè era això el que convenia al país, i no ha dubtat tampoc de fer un pas enrere quan s’ha adonat que ell no era la persona més indicada per procurar una renovació dels socialdemòcrates i, lluny de persistir en el “no és no”, de tancar-se en la radicalitat, de dividir les forces, ha cercat la fórmula de reflotar l’SPD fins al punt que, avui, el partit està pujant com l’escuma a les enquestes.

Deuria ser dur per a Sigmar Gabriel fer un pas enrere, però ell no ho dubtà i amb intel·ligència i sacrifici, decidí anunciar la seva renúncia a la direcció del partit tot propiciant l’ascens de dues forces emergents que han canviat el panorama polític alemany. Amb una jugada mestra aconseguí el nomenament de Frank-Walter Steinmeier com a president federal i el repunt d’intenció de vot en les enquestes per mor d’haver cedit el seu lloc en el partit a Martin Schulz.

Va ser Gabriel qui, en efecte, proposà de manera unilateral Steinmeier com a nou cap d’Estat. El moviment va agafar per sorpresa Angela Merkel, que va tractar de buscar a les seves files algú que fes front al socialdemòcrata. Però les negatives dels consultats i les escasses garanties d’aconseguir la majoria necessària per a un candidat alternatiu va obligar finalment a la líder democratacristiana a passar pel mal tràngol de donar suport a un rival per a un lloc tan important a pocs mesos de les eleccions. I també va ser ell qui, amb una generositat que fa que la política pugui ser de vegades una activitat admirable, proposà Martin Schulz com a nou líder socialdemòcrata i candidat a les eleccions.

Els seus paupèrrims índexs de popularitat el van convèncer que no era la persona idònia per enfrontar-se a Merkel i va optar per algú allunyat de la política nacional. En no haver participat en la gran coalició, Schulz té ara les mans més lliures per criticar l’actuació del Govern durant els últims quatre anys. La jugada va ser perfecta, perquè Schulz -a diferència dels seus dos antecessors- no anirà a les eleccions com a candidat a canceller sense comptar amb el lideratge del partit: un congrés de l’SPD l’haurà entronitzat abans com a líder absolut.

Serà suficient per obtenir la victòria sobre Merkel? No ho sabem. Més encara, és probable que no ho sigui, però la realitat és que, amb la seva actuació, Sigmar Gabriel ha aconseguit de capgirar les enquestes.

Tot apuntava que el Partit Socialdemòcrata, que el 2016 va viure humiliacions com veure’s superat per la formació xenòfoba AFE en Estats tan importants com Baden-Württemberg, estava condemnat a encaixar aquest any una derrota històrica. Ara, en canvi, es veu capaç de tractar de tu a tu a la Unió Cristianodemòcrata de Merkel.

El salt en les enquestes és espectacular. El diari El País en publicà una no fa gaire en què reconeixia que, en només en les tres setmanes que havien transcorregut des de la designació de Schulz, els socialdemòcrates havien passat d’un entorn del 20% a fregar el 30% dels vots. Mentrestant, els democristians cedien posicions fins a col·locar-se, segons els estudis, a uns pocs punts per sobre. Una cosa que feia molts anys que no passava.

Schulz ha irromput a Alemanya amb un discurs a favor dels ciutadans que, malgrat l’èxit macroeconòmic del seu país, senten que se’ls ha deixat enrere. “Alemanya -ha dit- no és un país just. Milions de persones senten que no els va bé”, ha reblat, conscient que els costarà rentar-se les mans davant la situació d’un país que han governat en coalició amb Merkel vuit dels últims dotze anys i han dominat la major part dels Estats federats. A més, Schulz haurà de demostrar que els seus més de 20 anys com a eurodiputat a Brussel·les no l’han allunyat del dia a dia dels alemanys.

Res a veure, doncs, amb el que està succeint al si del PSOE, on les ferides obertes al llarg d’aquests dos darrers anys no semblen cicatritzar fàcilment, i on els candidats, lluny de cercar allò que és millor per al partit i, de retop per a Espanya, estan ventilant les seves vergonyes amb l’única ambició d’entronitzar-se en el poder. Un poder que segurament serà efímer si, després d’assumir una victòria interna, deixen el partit com una força residual per a la governabilitat del país.

Advertisements

%d bloggers like this: