El 20 de setembre de 2015, davant la imminent reforma de la Llei reguladora del Tribunal Constitucional que propugnava el govern del PP, vaig publicar un article molt dur contra aquell projecte de llei que, com era previsible, s’aprovà sense problemes atesa la majoria absoluta de què disposava el partit, tant al Congrés com al Senat.
Deia aleshores que el govern de Rajoy i el seu equip d’assessors jurídics havien de saber perfectament que, en l’estructura jurídica de l’Estat, el Tribunal Constitucional no forma part del Poder Judicial; poder aquest que té alhora una regulació específica al Títol VI de la nostra Constitució (arts. 117 a 127), i és (en això com el Tribunal Constitucional) independent del poder executiu i del legislatiu i està regulat també per una Llei Orgànica.
Argumentava jo que la diferència fonamental entre el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia (que –aquests sí- formen part del Poder Judicial) radica en el fet que, mentre el primer té com a característica bàsica i definitòria la de poder interpretar la Constitució, els Tribunals de Justícia (integrats per jutges i magistrats) tenen la potestat –i, per tant, la funció- d’administrar justícia. Són, doncs, aquests darrers els que baixen a l’arena i jutgen casos concrets (civils, penals, administratius i laborals).
Criticava aleshores la reforma projectada perquè el text de la proposició de llei que els populars havien dut al Parlament atribuïa “caràcter de títol executiu a les resolucions del Tribunal i establia, en matèria d’execució, l’aplicació supletòria de la llei de jurisdicció contencionsa-administrativa”. En base, doncs, a aquesta disposició, els magistrats del T.C. podrien “disposar en la sentència qui ha d’executar-la, les mesures d’execució necessàries i, si s’escau, podran resoldre les incidències de l’execució”. A més, la decisió es podria “notificar a qualsevol autoritat o empleat públic”, i en el cas de desobediència, s’hauria de demanar un informe abans de decidir si se li imposava una multa o una altra sanció.
I per al cas que concorreguessin “circumstàncies d’especial transcendència” –i aquí, posats a mal, jo entenia que la proposició de llei reformadora estava pensant en una eventual declaració unilateral d’independència del Parlament de Catalunya-, el tribunal, d’ofici o a instància del Govern de l’Estat, podria adoptar les sancions que estimés adequades “sense escoltar les parts” (!). Encara que, posteriorment, en el termini de tres dies, les hauria d’escoltar i correspondria al ministeri fiscal la confirmació o modificació de les mesures prèviament adoptades.
Aquesta reforma preveia també que l’alt tribunal pogués “imposar multes coercitives” i “acordar la suspensió de les autoritats o empleats públics responsables de l’incompliment o encomanar al Govern, encara que aquest estigués en funcions, l’execució de la sentència”.
¿Per què la reforma ens semblava innecessària i, sobretot, fora de lloc? Doncs perquè –com vaig dir en aquell article, si es confirmava –com, de fet, es confirmà-, el Tribunal Constitucional ja no seria únicament l’intèrpret suprem de la Constitució, sinó també un òrgan amb funcions executives –algunes fins i tot de naturalesa penal!- que, al meu entendre, trencarien el que havia esta la seva naturalesa originària i el convertiren d’alguna manera en un òrgan judicial i, alhora, executiu.
Doncs bé, fa uns dies, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa ha assegurat que les esmenes que es van fer a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, si bé “no contradiuen les normes europees”, s’haurien de millorar en referència a importants qüestions.
D’acord amb l’informe emès (no vinculant, però amb una auctoritas indiscutible), l’Estat espanyol “hauria de reconsiderar” el fet que el TC executi les seves pròpies sentències amb l’objectiu que aquesta cort es percebi realment “com un àrbitre neutral, com a jutge de les lleis”.
Estima, a més, que “els efectes de les decisions executives del TC s’haurien de regular de manera més clara” i que hi ha dues mesures recollides en la reforma de la llei que “plantegen clarament problemes”. Aquestes són la reiteració de pagament de multes coercitives per part d’individus, i la suspensió de les autoritats i empleats públics que es neguin a executar les decisions del tribunal.
Pel que fa a la imposició de multes coercitives, la Comissió creu que aquesta potestat sancionadora no ha de correspondre en cap cas al TC, i fa una crida a Espanya perquè compleixi amb les garanties que preveu l’article 6 de la Convenció Europea de Drets Humans, relativa al dret a un procés equitatiu. I pel que fa a la suspensió d’autoritats o empleats públics, la Comissió veu problemàtica l’aplicació d’aquesta mesura sobre jutges i càrrecs electes (per exemple, el President de la Generalitat), i especialment sobre els diputats, perquè afectaria el mandat democràtic que els ha atribuït la sobirania popular.
Quant als poders executius atorgats al TC, la Comissió de Venècia assenyala que el aquest només hauria d’actuar a instància d’una part i mai a iniciativa pròpia, tal com permet la reforma de la llei. De fet, recorda que les decisions dels Tribunals Constitucionals tenen caràcter vinculant i definitiu i han de ser respectades per tots els individus i poders públics.
Al final del seu informe, l’organisme consultiu recomana que no s’atribueixin nous poders al TC, i es posa a disposició de les autoritats espanyoles per ajudar-les en tot el que puguin necessitar.
No cal dir que l’informe m’ha satisfet perquè està en la mateixa línia del que jo vaig apuntar i criticar de la reforma que el govern de Mariano Rajoy va dur a terme el 2015, però dubto molt que aquest ara en faci cas, perquè, de la mateixa manera que Puigdemont capgirà el sentit del dictamen que havia fet el Consell de Garanties Estatutàries de la Generalitat de Catalunya, representants del govern d’Espanya ja han manifestat que la Comissió de Venècia del Consell d’Europa deixa clar que la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional “no contradiu les normes europees” i que, a més, la Comissió no deixa de ser un òrgan consultiu.
Per tant, res de res –novament la postveritat a l’ordre del dia!-. Tanmateix, no tots ho veiem així. Perquè el dictamen va més enllà i es mostra molt crític respecte d’una reforma que malmet no sols el funcionament, sinó l’essència del Tribunal Constitucional.
Josep Maria Quintana 