Trump o el triomf de la postveritat

by

La postveritat, o el món a l’inrevés, és la paraula que el prestigiós diccionari d’Oxford va elegir com a vocable de l’any el 2016, i ha estat utilitzada per tractar d’explicar l’instint i la sensació anti-establishment que va catapultar Donald Trump a la presidència d’EUA i va fer guanyar el brexit al Regne Unit.

Oxford la defineix com el fenomen que es produeix quan “els fets objectius tenen menys influència per definir l’opinió pública que els que apel·len a l’emoció i a les creences personals”. Doncs bé, si és així, què significa aquesta nova definició del mot per als acadèmics i científics que es guanyen la vida tractant d’establir fets objectius?

El filòsof, humanista i pensador britànic A. de C. Grayling, que va fer campanya per la permanència de Regne Unit en la UE, observa amb horror la possibilitat d’un món dominat per la postveritat i fa un advertiment sobre la “corrupció de la integritat intel·lectual” i el dany que això pot infligir al “teixit complet de la democràcia”.

De fet, frases com aquella de Bush quan va prometre que “el món estarà millor sense Saddam Hussein”, o la que ens ha deixat fa ben poc el president Trump en afirmar que “Putin és un gran líder”, apel·len als sentiments, però no tenen compte els fets objectius. En definitiva, prescindeixen de si són o no veritat.

Grayling observa significativament que “el món va canviar després de 2008”. Segons creu, després de la crisi financera, la política es definí per un creixement tòxic de la desigualtat d’ingressos. I tant com ha anat creixent l’escletxa que separa els rics dels pobres, també ha augmentat un profund sentit de disconformitat a la classe mitjana, que és la que s’ha enfrontat amb un gran estancament en els seus guanys.

És, doncs, a partir d’aquest ressentiment econòmic que cada cop ha esdevingut més fàcil “exaltar” les emocions quan es tracta de matèries amb greus repercussions socials i econòmiques com, per exemple, la immigració, i “sembrar” el dubte sobre les polítiques que intentin recolzar-se en la veritat, tot afavorint les que propicien la demagògia.

Un altre ingredient clau en la cultura de la postveritat –diu Grayling- han estat les xarxes socials. En aquestes, una opinió forta (qualsevol hashtag al twitter, sigui o no veritat) pot fer callar l’evidència. Per tant, qui aconsegueix situar-se en primera fila a les xarxes, esdevé una celebritat. Poc importa que allò que digui sigui cert o mentida, perquè el que diu és acceptat pels seguidors.

D’altra banda, és francament greu que ens trobem davant d’una cultura online que sovint es mostra incapaç de distingir entre realitat i ficció, cosa que esdevé corrosiva tant per al debat públic com per a la nostra democràcia, ja que -fixem-nos, si més no, en Trump- en aquest món, uns pocs reclams al twitter tenen tant o més pes que una biblioteca plena de llibres de recerca.

Tot això ha obert la porta a un tipus de política a la qual li importen ben poc les evidències, i també a uns polítics que, tot situant al capdavant del seu ideari els interessos personals (fins els més abjectes), han descobert que ja no els cal acudir als fets. No els cal subjectar-se a la veritat, i tenen barra lliure per mentir.

La Vanguardia ens donava la notícia aquesta setmana d’un l’estudi que duu com a títol “En procés la desinformació política: comprenent el fenomen Trump”, on s’investiga l’impacte de la desinformació política per tractar de fer una mica de llum per comprendre l’èxit d’aquest empresari reconvertit a polític. L’estudi s’ha fet mitjançant dos experiments amb centenars de participants per intentar mesurar la repercussió que tenen les mentides del magnat, tant entre els seus seguidors com entre els seus detractors. I els resultats –terribles resultats- suggereixen que els polítics poden escampar desinformació sense perdre partidaris.

Sense anar gaire lluny, suposo que el lector recordarà el discurs que Trump va fer el passat 18 de febrer davant milers de seguidors entregats a Florida. “Ja veieu què va passar a Alemanya i el que va passar ahir a la nit a Suècia”, va dir, tot referint-se a sengles atacs terroristes. “Hem de mantenir el nostre país fora de perill”, proclamà. Però resulta que a Suècia no havia passat res. I que fins el primer ministre suec va haver de desmentir Trump tot demanant-se si no estava bufat quan va difondre entre els seus aquesta falsa notícia.

Però més enllà de les bromes a les xarxes socials, Trump no ha perdut cap prestigi davant dels seus incondicionals. Perquè la mentida –aquesta és la terrible conclusió de l’estudi- ja no resta capital polític. I això vol dir que la veracitat ja no és un requisit per donar suport a un candidat o a un governant.

Certament que Trump no és el primer ni l’únic polític que diu mentides. Nosaltres tenim exemples geogràficament més propers –recordeu, si més no, els informes de la UDEF sobre els diners que tenia a Suïssa l’excalcalde de Barcelona, Xavier Trias, com també els comptes que tenia a l’estranger Artur Mas, que van quedar en no-res-. Però les mentides de Trump, atesa la seva difusió universal, són força més greus. Al cap i a la fi, dels informes de la UDEF ningú no se’n va fer responsable, mentre que les mentides Trump ell mateix les difon urbi et orbi. De fet, el web independent de verificació de dades Politifacts (segueixo, en això, la informació donada per La Vanguardia), ha calculat que només un 16% de les seves afirmacions són certes o parcialment certes.

Per obtenir un mostrari significatiu, els investigadors van triar com a objecte d’estudi la investigació que es va dur a terme durant la precampanya republicana, a finals de 2015. I per fer-ho van sotmetre els participants a dos experiments. En el primer, van examinar fins a quin punt es considerava creïble una informació (que de vegades era correcta i de vegades falsa) depenent de la font. Els 1776 participants, dividits entre demòcrates, republicans partidaris de Trump i republicans no partidaris del magnat, havien de determinar el grau de credibilitat que donaven a una frase (que de vegades era  atribuïda a Trump i d’altres no). En el segon experiment, en què van participar 960 persones, es tractava d’investigar l’impacte en la credibilitat de la font un cop se’ls feia saber la veracitat o falsedat de la informació.

Doncs bé, els experiments van revelar que si la informació era atribuïda a Donald Trump, els seus partidaris li donaven més credibilitat que si no estava atribuïda a ningú en concret. Al contrari del que passava amb els demòcrates i amb els republicans no partidaris. Però l’interessant és que, un cop confrontats a una explicació neutral i objectiva de per què certes afirmacions de Trump utilitzades en l’experiment eren falses, els seus partidaris corregien el seu punt de vista, però no la seva intenció de vot ni els seus sentiments cap al polític.

Per tant, segons ens diu La Vanguardia, els investigadors han arribat a la conclusió que les conseqüències negatives per a un polític de difondre mentides són molt limitades, i també que els votants utilitzen les figures polítiques com a guia per determinar el que pot ser vertader o fals, però –i això és demolidor- no necessàriament insistiran en la veracitat com a prerequisit per donar suport a un candidat polític.

Anuncis

%d bloggers like this: