No només Trump defensa la postveritat

by

Quan el passat diumenge parlava de la postveritat i em referia a Donald Trump com un dels prototipus que ens serveixen per definir-la, advertia ja que ell no és l’únic que es mou en aquest camp perquè el cultiu de la mentida és força habitual a la política, molt probablement perquè el ciutadà, l’elector, sovint prefereix escoltar el que vol escoltar a enfrontar-se amb la veritat estricta.

I si a això hi afegim que la utilització de la mentida no implica per al polític cap mena de descrèdit (si més no entre els seus més adeptes), aleshores no hi ha dubte que tot això plegat ens du a un món sense nord i a una política exclusivament marcada i delimitada pels interessos personals o ideològics dels qui són al poder o el volen assolir.

Mala peça al teler, doncs! I això que hi convivim cada dia, els qui ens movem a nivell de terra sense altres responsabilitats polítiques que les inherents a la ciutadania, que l’únic que ens permet és protestar, o potser denunciar allò que veiem i que no ens sembla ètic ni acceptable.

Deia també en un article anterior que la gent de la CUP –ens agradin o no, hi estiguem o no d’acord (i jo em situo entre aquests darreres)- em semblava la gent més honesta dels qui han optat per la independència de Catalunya. I ho dic perquè ells no fan filigranes interpretatives, ni opten per metàfores a l’hora de parlar, ni tampoc s’aferren a eufemismes hermenèutics. Ells han decidit rompre amb Espanya i no ho amaguen. Més encara, els importa un rave que els seus posicionaments siguin il·legals des del punt de vista de la legalitat espanyola. I la cosa no sols és comprensible sinó molt lloable perquè, ¿com poden ser legals els mecanismes que malden per trencar precisament amb la legalitat si el trencament és l’única manera de dur-los a terme?

Des de fora, podem lloar el posicionament del govern de Cameron quan va permetre, pactant amb el d’Escòcia, que els ciutadans d’aquesta nació poguessin decidir ells sols si havien de seguir formant part del Regne Unit o se’n podien independitzar. I per la mateixa raó podem criticar Mariano Rajoy i el seu govern de no haver permès que els catalans fessin un referèndum (consultiu) sobre si Catalunya ha de seguir formant part d’Espanya, quan això era possible si ho autoritzava el Parlament espanyol d’acord amb l’article 92 de la Constitució. Però el que no podem és tergiversar la realitat, ni dir que és blanc el que en realitat és negre, encara que el color negre no ens agradi poc ni gens.

Tot i així, emparant-se en el mateix principi ajurídic (o més aviat antijurídic) de Trump, el president Puigdemont ha decidit afirmar que el negre és blanc, com si això fos tan elemental. I ho dic perquè mentre el Consell de Garanties Estatutàries –òrgan consultiu creat per dictar un veredicte (consultiu) sobre la legalitat o la il·legalitat de les normes catalanes- ha afirmat amb tota contundència que la jurisprudència constitucional no dóna competències a la Generalitat per convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, i que, per tant, no pot autoritzar que es destinin diners públics a sufragar una competència que no té, aleshores apareix el senyor Puigdemont i, emulant Donald Trump, afirma que els diners reservats per al referèndum estan perfectament avalats, i que, per això mateix, el referèndum es convocarà.

Vet aquí, doncs, una mostra magistral de com es pot capgirar el dictamen d’un òrgan consultiu: aquest diu una cosa i el governant manifesta que ha dit la contrària, perquè és això el que més li convé. Ens agradi o no, és evident que estem davant una fórmula grollera, però que funciona, com sembla que funcionen les fórmules de Trump.

¿On ens condueix tot això? Com a mínim, al descrèdit de la política, perquè mentre tots sabem que la CUP no menteix –aquest col·lectiu ha optat per rompre amb l’Estat espanyol i no tem les conseqüències de fer-ho per la brava, ja que el govern de Rajoy no està per la labor de col·laborar amb el projecte-, el govern de Puigdemont, amb el col·lectiu de Junts X Sí, que reuneix el que queda de Convergència (partit en clar declivi a pesar que Mas no ho vulgui veure) i Esquerra Republicana (partit en auge decidit a ocupar un paper hegemònic en la política catalana), segueixen volent jugar –i que els lectors em perdonin- al que, a Catalunya, es diu vulgarment “a la puta i la Ramoneta”, fent veure que es mouen en la legalitat quan tots sabem que això no és veritat, per molt que vulguin disfressar els seus propòsits.

Dijous de la setmana anterior a aquesta, vaig assistir a la jornada que organitzà a València l’Euram (Euroregió de l’Arc Mediterrani), amb participació de polítics de Catalunya, València i les Illes Balears. La jornada va ser llarga i interessant de cara a fer consciència de com la política del govern d’Espanya havia actuat contràriament als interessos de les regions/nacions ubicades en aquest arc del Mare Nostrum.

De totes les intervencions, la més contundent, la més genial, va ser la del vicepresident de Catalunya i líder d’Esquerra, Oriol Junqueras. Quin geni! Quina capacitat de dur tothom al seu terreny! “Nosaltres –acabà dient, i cito de memòria- som tan conservadors com el govern conservador de Cameron, que va permetre al Regne Unit que els escocesos poguessin decidir ells sols el seu futur, mentre que aquí, el govern d’Espanya es mostra contrari a aquest elemental exercici democràtic.”

És això una veritat o una postveritat?

Tant se val! El que importa és que l’argument funcioni i creï adeptes, perquè, com escrivia Ónega fa uns dies a La Vanguardia, la veritat ben poc importa d’un temps ençà. És possible que les estadístiques no oficials parlin d’augment de la desigualtat social, però això no és cap problema, perquè el Govern diu que no hem estat mai tan iguals. Ben poc importa que Ciutadans denunciï les corrupcions al PP, perquè, per salvar-se, aquest partit els acusa de ser ostatges de Podem. Ningú no té tampoc cap dubte que Marine Le Pen va cometre un frau com a diputada al Parlament Europeu, però ella no sols ho nega, sinó que manifesta impunement que l’acusació és una trampa electoral inventada per desprestigiar-la. I tots contemplem atònics com Donald Trump munta el gran sidral revelant que Obama va manar que s’espiessin els telèfons de les seves oficines, sense aportar cap prova, però observem també com donen per bona l’acusació tots els seus partidaris. Per tant, no ens hem d’estranyar que Puigdemont proclami que el Consell de Garanties ha avalat el referèndum per a la independència i la constitucionalitat dels diners que consten al pressupost de la Generalitat perquè es pugi realitzar, quan tots sabem que això és fals.

És, en definitiva, el triomf de la postveritat, la puixança d’un regne on tant se val com siguin realment les coses, perquè el que realment importa és que els fets es puguin manipular. En definitiva, és el món a l’inrevés, com deia jo a l’article del passa diumenge.

Advertisements

%d bloggers like this: