Vol Menorca transformar-se en una Eivissa com la d’avui?

by

Al segle XIX i ben entrat el segle XX, mentre Menorca era una illa amb un pes industrial important, amb fàbriques de motors, de bosses de malla, de sabates, de teixits, etc., Eivissa era una illa de pagesos i pescadors. Els qui ja tenim molts anys, i vam anar algun cop a Eivissa de més joves, vam veure encara aquelles dones vestides de negre de cap a peus, amb faldes llargues i trena, que mai no vam veure a Menorca, perquè aquestes imatges havien desaparegut durant les primeres dècades del segle XX.

L’arribada del turisme i la gran concentració de diners en algunes famílies eivissenques, han fet, però, que les tornes s’hagin capgirat. Menorca, acostumada a un altre model econòmic, va mirar –i mira encara- de reüll i amb desconfiança el turisme, per bé que era conscient que anava perdent força el seu teixit industrial i demancava l’agricultura fins reduir-se a una mínima expressió. Amb els anys, ens hem anat decidint pel turisme, que ha augmentant d’una manera paulatina, sempre observat amb recel per grans sectors de la gent, que fins i tot hi viuen (potser sense saber-ho). Però l’auge –si es pot dir així- turístic s’inicià en uns anys en què la consciència social i política per defensar el paisatge, la naturalesa i l’entorn en què vivim, havia també augmentat considerablement, fins al punt que ciutadans i polítics (sempre tenim els polítics que se’ns assemblen) han actuat amb molta precaució a l’hora d’obrir la mà al creixement del turisme (i de la construcció, que hi va lligada), de tal manera que, avui, estem a anys llum d’Eivissa, però també és cert que –no tot és negatiu- estem a anys lluny del que coneixem com a “balearització”, que no és, precisament, un substantiu de prestigi.

El cert és que, en xifres, ho mirem d’on ho mirem, Eivissa ens supera per tots costats. Té molts més habitants, té moltíssims més hotels, té correspondència aèria amb mig món i acull una infinitat de turistes, però també –no ho oblidem- presenta un territori que aquest creixement lligat a la construcció –dirigit només al progrés econòmic- ha destrossat irremissiblement transformant l’illa gairebé en un parc temàtic per a rics (o super rics), amb el qual nosaltres no ens podem tan sols comparar.

Escric això després de llegir un article que, sobre Eivissa, va publicar La Vanguardia la setmana passada. Voldria transcriure’n els paràgrafs més significatius per a, finalment, fer-vos una pregunta. L’article diu:

Ja queda poc a Eivissa del seu passat hippy. L’illa, que en la dècada dels seixanta i també als setanta va allotjar els turistes més singulars, ha viscut una catarsi sense precedents. La generació de joves que volia canviar el món i els seus costums, qüestionant els principals valors del capitalisme, va mostrar al món un paradís únic. Massa encants que van atreure el turisme de masses i més tard les discoteques que li van donar fama mundial. La fórmula ha funcionat durant anys. No obstant això, la família Matutes ha decidit apostar per un segment turístic més exclusiu i amb més poder adquisitiu. L’exministre Abel Matutes continua exercint de patriarca d’una nissaga amb un poder que arriba a cada racó de l’illa. A la seva ombra, molts empresaris han decidit seguir-lo i implementar noves línies de negoci. Les xifres avalen la reconversió de l’illa blanca i l’aposta pel turisme de luxe. L’any passat només Eivissa va concentrar el 8,5% de les vendes de luxe d’ Espanya. A més, segons dades del Ministeri de Foment, les vendes de propietats de luxe de més de 950.000 euros representen ac­tualment el 16% del total de les vendes en el conjunt d’ Espanya .

Sense cap dubte, l’hotel Ushuaïa, propietat del grup Matutes, és el que millor representa el canvi experimentat. És el principal exponent d’una nova cultura de l’ostentació que no té res a veure amb el moviment hippy i els seus valors. De fet, hi ha un abans i un després. El complex pot allotjar fins a 5.000 persones i té prop de 400 treballadors. Un cambrer de les festes organitzades a l’Ushuaïa Tower Hotel pot arribar a cobrar més de 3.000 euros al mes, però no són els més ben pagats. Les ballarines en ­cobren 4.000. Uns sous d’acord amb els preus que arriben a pagar-se tant per les habitacions com per les consumicions. La suite s’ofereix a 6.500 euros en temporada baixa i arriba fins als 10.000 al pic de l’estiu. L’habi­tació batejada com I’m està situada a la vuitena planta de l’hotel, té dos jacuzzis, taula de dj i 170 metres entre habitació i saló. Allà s’han allotjat diversos xeics àrabs o l’actor Leonardo DiCaprio. El més espectacular de la suite és sens dubte la terrassa amb vista a Eivissa i al mar Mediterrani.

Juntament amb la renovació de la planta hotelera, en els últims anys han sorgit models de negoci enfocats a una mena de turista a qui no li importa pagar preus desorbitats per determinats serveis. Així, mentre els tradicionals xiringuitos de platja han donat pas als beach de luxe, ara se suma una extensa oferta gastronòmica no apta per a totes les butxaques.

Space, a punt de tancar (…) També estan en venda els negocis del Grup Pachá. És el cas de Paco Roncero, el reconegut xef amb 2 estrelles Michelin que va inaugurar el 2014 Sublimotion, el restaurant més car del món on els comensals gaudeixen d’un gastroxou únic al món per la barbaritat de 1.500 euros per persona. En aquesta mateixa línia el premiat cuiner Ferran Adrià i el seu germà Albert s’han afegit a aquest pas més enllà en l’excel·lència culinària. D’aquesta manera i al costat de Guy Laliberté, fundador del Cirque du Soleil, han obert un local on es combina la gastronomia, l’art, la música i l’espectacle de manera excepcional. Malgrat els prohibitius preus de 150 euros per menú, és pràcticament impossible trobar una taula durant les nits d’estiu. Una situació molt semblant a Lío, un dels establiments amb la carta més cara de tota l’illa. Aquest local, on es combina club, restaurant i cabaret, ofereix sopars-espectacle mentre serveix una exclusiva ampolla de vodka Ciroc de tres litres amb un valor aproximat als 1.800 euros.

(…) L’ombra de la família Matutes també està present al darrere d’un altre dels canvis a (…) la discoteca Space. La família Matutes és propietària del local on s’ubica la famosa sala. (…) Tot apunta que la seva intenció és reconvertir les instal·lacions en una prolongació de la seva darrera fórmula d’èxit. Algunes fonts assenyalen que aquí podria ubicar-se l’Ushuaïa After Dark o un Super Ushuaïa, que fins i tot podria estar connectat per un pont amb l’ Ushuaïa Beach Club, situat a pocs metres.

És així, d’aquesta manera, com el nou emblema eivissenc, símbol del luxe que ara planeja sobre Ei­vissa, pot acabar per desterrar un model que durant anys va atreure milions de persones de tot el món.

Sóc el primer a creure que és trist haver perdut aquell teixit industrial que caracteritzava Menorca. També em dol la pèrdua de pes de l’agricultura, però basta mirar com són les terres de l’illa per saber que és avui molt difícil competir en aquest camp, en retrocés a tot el món. Per tant, defenso el turisme, en el qual fins i tot hi he fet inversions i hi he arriscat part del meu patrimoni. Però quan escolto lamentacions sobre el nostre model i sento reclamar creixement!, creixement!, creixement!…, i luxe!, luxe!, luxe!… la pregunta que em faig –i faig també als meus lectors és aquesta: És el model eivissenc que volem per Menorca? Creiem, de veritat, que aquest és un horitzó i un model econòmic de vida que ens pot fer viure a tots més feliços?

Anuncis

%d bloggers like this: