Som conscient que publicar un article el dia que tots els espanyols tenim el deure moral d’anar a votar no és fàcil. De fet, jo hi aniré encara que hi ha elements que em dificulten triar la papereta que he d’introduir a l’urna.
Per citar-ne alguns diré que cap dels polítics que avui es presenten com a candidats a la presidència del govern m’és prou atractiu per seduir-me ideològicament; que la llei electoral m’obliga a decidir-me per una candidatura en bloc i que, per tant, no puc vetar ningú ni tampoc elegir candidats de diverses candidatures (de fet, de la llista que penso votar, no en conec cap dels que poden sortir elegits); i que quan hagi votat, els elegits faran amb el meu vot allò que voldran, ja que, tret de Mariano Rajoy, que ha dit molt clarament que ell voldria fer una gran coalició PP-PSOE, i Pablo Iglesias que vol ver una candidatura Podemos-PSOE (amb aquest ordre), no sé què farà Pedro Sánchez amb els diputats que traurà, perquè sé que no vol votar Rajoy i que no li agradaria fer president Pablo Iglesias, però alhora no estic molt segur que no es vegi abocat a fer una cosa o la l’altra, segons quin sigui el resultat final. Per no saber, fins no sé si serà ell qui ho decidirà, per al cas que la coalició Unidos-Podemos aconsegueixi l’objectiu de superar el PSOE amb vots i/o escons (com auguren les enquestes), i hagi d’emprendre la retirada perquè així li ho demanin els seus.
I tanmateix hi haurà d’haver coalicions, perquè si una cosa sembla clara és que ningú no tindrà majoria absoluta, ni tampoc una minoria relativa suficient per governar en solitari, ni que sigui amb suports puntuals de l’exterior. Per tant, hem d’estar preparats per a les sorpreses, decidits a donar el vot sense que sapiguem molt bé què se n’acabarà fent.
Si ens creiem una mica les enquestes que s’han publicat, les opcions poden ser diverses: PP-C’s en seria una, encara que sembla difícil que la suma de diputats dels dos partits sigui suficient per formar govern, i és gairebé impensable que aquests dos partits puguin pescar vots de les minories nacionalistes, ja que el seu constitucionalisme immobilista respecte de l’estructura de l’Estat ho fa molt difícil.
Una altra opció possible per formar govern és la que ja es va intentar infructuosament fa uns mesos: em refereixo a un pacte PSOE-C’s. He de dir que aquest binomi encara em sembla més difícil que l’anterior. Més si tenim en compte que cap d’aquests dos col·lectius pot aspirar tampoc als vots dels nacionalistes, ja que l’oferta federalista del PSOE (sempre tan proclamada i tan poc explicitada) no els serveix, i la de C’s és, en aquest punt, potser la més tancada de totes.
A la vista d’això, ni que sigui a nivell especulatiu, sembla que només hi ha dues combinacions que podrien aproximar-se a l’èxit: la gran coalició PP-PSOE, que reclama Rajoy (a la qual es podria sumar, naturalment, C’s), o bé una coalició Podemos-PSOE (o PSOE-Podemos, perquè aquí sí que l’ordre dels sumands pot alterar la suma final).
Ara bé, ¿com quedaria el PSOE amb cadascuna d’aquestes dues hipòtesis? Si investeix Rajoy, l’esquerra del país tronarà i, deixant de banda que la solució podria ser bona per a l’estabilitat al govern (si entre els dos sumen la majoria absoluta, cosa que és probable), el PSOE –amb Pedro Sánchez- quedaria malmès. Molt. De fet, veig difícil que el PSOE pugui –o vulgui- acceptar-la.
Ara bé, ¿és desitjable per al país una front d’esquerres (per molt que Iglesias s’hagi fet ja socialdemòcrata i hagi retirat allò que va dir de Felipe González)? ¿Qui l’hauria de presidir? ¿Iglesias? ¿Sánchez?. Tots hem estudiat què va significar per a Espanya el govern del doctor Negrín, encara que tal vegada el paper de Negrín no el faria Sánchez ni Iglesias (Juliana insinuava que potser el podria fer Zapatero, cosa que no em sorprendria després que Iglesias hagi dit que aquest ha estat el millor president de la democràcia!).
És evident que els temps han canviat i que ni la situació interna ni la internacional és la mateixa del 1937 (avui la URSS no existeix i el Partit Comunista, tot i que sòlid i estructurat, no té la força –ni el programa- del vell PC; ni tampoc té el suport –ni ha de seguir necessàriament les directives- del Comintern. Però… ¿suportaria fàcilment el país un govern d’aquestes característiques?
M’imagino la política econòmica que voldria marcar de seguida Pablo Iglesias, revestida naturalment de bones paraules i de millors intencions, però del tot contrària a les directives de Brussel·les (suposo que perquè aquella gent –dirien- “són capitalistes purs i durs i nosaltres som tot el contrari”). Més encara, ¿la podria suportar el PSOE, que durant trenta anys ha moderat el capitalisme amb la socialdemocràcia, però que s’ha mostrat sempre lleial a Europa i a un sistema polític i econòmic que xoca radicalment amb el que proclama Podemos (o proclamava no fa encara mig any)?
Difícil. Ho tenim molt difícil. No ens hem d’enganyar. I tanmateix hem de donar el vot a algú confiant que els elegits trobaran un camí per afrontar dignament els problemes. Ara que això no ens eximeix de pensar-hi molt bé abans de decidir-nos, ja que és amb el nostre vot que ells ens governaran.
* * *
No vull acabar aquest article sense referir-me (ni que sigui amb un simple apunt) a l’escàndol que s’ha destapat a Barcelona aquests darreres dies amb l’enregistrament (il·legal) d’una conversa entre el ministre de l’interior i el director de l’oficina antifrau del Govern de Catalunya. Tot, absolutament tot el que ha succeït i anem coneixent, és fora de lloc: que el ministre (de l’interior!) sigui enregistrat al seu propi despatx és certament increïble; que aquest es trobi amb el director de l’oficina antifrau de Catalunya (nomenat pel Parlament català!) per veure de cercar i trobar els pedaços bruts del polítics independentistes és immoral; que l’enregistrament surti uns dies abans d’unes eleccions en què sembla que el PP es refeia una mica del magre resultat anterior no és casual, és interessat; que tant el director com el ministre –tots dos amb fatxenderia- culpin de tot els seus adversaris i considerin “normal” el que han fet, és prendre’ns a tots per estúpids; que ningú no dimiteixi davant un fets tan rellevants seria sorprenent de no ser (al nostre país) l’habitual; i que el president del govern, Mariano Rajoy, digui que la cosa no té importància i que no coneixia tan sols de l’existència d’aquesta oficina catalana antifrau és segurament una gran mentida, però és també el que d’ell podíem esperar.
Josep Maria Quintana 