Eleccions, rebaixes fiscals i polítiques oportunistes

by

Si hem de fer cas a les autoritats europees, resulta que Espanya ha incomplert l’objectiu de dèficit i ha de retallar-lo en 8.000 milions d’euros entre aquest any i el vinent. Més encara, estem pendents de saber –després que la UE hagi accedit a demorar la decisió- si se’ns acabarà o no sancionant per aquest incompliment del dèficit. D’aquí que em mostri escèptic amb totes les propostes polítiques que, allunyant-se de les directrius europees, s’encaminin a la reducció d’impostos o a assegurar un augment considerable de la despesa pública i, per tant, del dèficit.

Això darrer figura al programa electoral de Podemos. (Recordem en aquest sentit que la proposta que va lliurar al PSOE, el passat mes de febrer, per negociar un programa de govern implicava un augment de la despesa pública de 96.000 milions superior a l’actual per a l’any 2019, alhora que pretenia recaptar per a aquesta data 69.700 milions fruit d’una reforma fiscal que havia de recaure “sobre les ‘rendes més acomodades’ i sobre els ‘sectors de població de major patrimoni’, proposta que seria possible a causa de l’ ‘efecte multiplicador’ derivat de l’efecte ‘expansiu’ de la política pressupostària”).

Desconec si mantenen aquestes xifres al programa que presenten ara, però estic convençut que no hauran canviat gaire la seva filosofia econòmica, convençuts que aquesta és factible amb una reforma fiscal progressiva (és a dir augmentant els impostos als rics) i una lluita decidida contra el frau fiscal.

Contràriament al que assegura Podemos, Mariano Rajoy, que va presentar-se a les eleccions de 2011 amb un programa on prometia baixar els impostos, però que, per imposició de la UE, tot seguit el va girar com qui gira un calcetí, novament torna a la càrrega i promet als espanyols una notable rebaixa fiscal. Assegura que, si guanya, el tipus impositiu a l’IRPF passarà del 19% al 17%, i el màxim, del 45% al 43%. Veiem, doncs, que la pressió fiscal s’està convertint (per bé que amb proposicions contràries) en un tema clau de la precampanya dels populars, encara que les promeses es facin amb una previsió de dos anys.

Com que cada partit coneix quins són els seus possibles votants, tampoc no ens hem d’estranyar que ens trobem amb proposicions tan diverses. Sense anar més lluny, a Catalunya, que és un univers més petit que l’espanyol i on es viu una rara aliança contra natura entre el Govern de Puigdemont (format per Convergència i Esquerra) i els anticapitalistes de la CUP, també s’està lliurant una batalla campal entorn dels pressupostos després que els cupaires han decidit que no els aprovaran si no s’augmenta la càrrega impositiva als rics (i per a ells, són rics tots els qui cobren més de 60.000 euros anuals, mentre que Junqueras i ERC creuen que només s’han de pujar els impostos a les rendes superiors a 90.000 euros. Una xifra, aquesta darrera, que la gent de Convergència encara voldria apujar més).

Veiem, doncs, que la decisió d’ “augmentar els impostos als rics” és un lema tradicional de l’esquerra, que acontenta sobretot als més desvalguts de la societat (penseu que, en aquest camp, la diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, ha vingut a dir que potser seria fins i tot acceptable que s’okupessin les segones residències), mentre que no ho és en el camp de la gent que gaudeix d’una posició econòmica solvent, o fins i tot moderada, però que tem els desequilibris que podria provocar una política com la que defensa Podemos en una Espanya que es deu a la UE.

Sigui com vulgui, el que a mi em sembla és que la promesa d’una baixada d’impostos, si bé pot resultar atractiva, no deixa de ser un ham enganyós. Perquè una cosa és que propostes com les del PP siguin agradables a l’oïda, i una altra molt diferent és que siguin viables. I no deixa de ser sospitós que aquest tipus de propostes aflorin, sistemàticament, quan s’acosta un nou període electoral (com ja va passar a les eleccions del passat mes de desembre). No és estrany, doncs, que molts tinguem la impressió –de fet, és el que jo penso- que aquests anuncis no son fruït d’una política econòmica fonamentada i sostenible, sinó d’un estratègia associada a la campanya electoral, per més que ministres com el d’exteriors o el d’economia ens diguin que la política econòmica que proposen es fonamenta, i per tant va lligada, a un creixement sostingut del país; creixement que ells preveuen només si elegim el PP (perquè si ens decidim per l’adversari el país esdevindrà un caos).

Com a mínim, hauríem de reconèixer que l’oportunitat d’aquestes declaracions no deixa de ser sospitosa, encara que, tots ho sabem, en dates prèvies als comicis tot sembla valer per tal de poder reconquerir vots. Però també hauríem de saber que, des d’una òptica raonable, aquestes propostes o promeses en fase immediatament prèvia a la campanya electoral (i això ho podem aplicar tant a la reducció impositiva del PP com a l’augment de la inversió de Podemos), causen certa suspicàcia i, fins i tot, incredulitat.

Curiosament, Pedro Sánchez no ha agafat cap d’aquests camins. Ell no creu –ja ho va demostrar- en la política econòmica de Podemos, però tampoc avala la del PP. Totes dues les considera perilloses i demagògiques. Per tant, ni augmentar la despesa ni reduir impostos, però alhora vol aprofundir en els drets socials i es mostra contrari a les retallades del Govern d’Espanya i de moltes comunitats autònomes. “Aquestes retallades no només es fan via pressupostària –assegura Pedro Sánchez-, amb la qual cosa en aquests quatre anys s’ha retallat l’educació, la sanitat, la dependència, estan congelades les pensions de la nostra gent gran… També hi ha una altra manera de retallar -diu-, i és recórrer al TC lleis socials que s’estan aprovant a nivell autonòmic”.

No sé si per convenciment o perquè es vol fer un lloc a Catalunya on les enquestes el maltracten molt, el líder del PSOE va manifestar el seu suport al PSC i va anunciar el compromís de “garantir les lleis socials que han impulsat els governs autonòmics de progrés”. “El meu compromís serà aprovar lleis socials a nivell estatal perquè es prohibeixi i s’impedeixi qualsevol tipus de recurs al TC que retalli els drets socials que s’han garantit les comunitats autònomes”, va anunciar. “Aprovarem a nivell estatal una llei de lluita contra la pobresa energètica que garanteixi el subministrament energètic com un dret vital i fonamental, que no es pugui retallar via pressupostos ni amb recursos al TC”, va posar com a exemple. I va concloure afirmant que “amb un govern socialista s’aprovaran lleis socials que evitaran que es retallin aquestes lleis autonòmiques que el que fan és defensar el més feble”.

No hi ha dubte que la proposta de Sánchez també sona bé, però dubto molt que sigui possible d’aconseguir si no posa en marxa una profunda reforma constitucional que transfereixi a les Comunitats autònomes competències que avui són exclusives de l’Estat, perquè només així podrà evitar que el T.C. anul·li lleis autonòmiques quan aquestes –per justes que ens assemblin- conculquen les normes establertes a la Constitució. Vaja!, que la idea em sembla interessant, però també fa un cert tuf d’electoral (com les mesures econòmiques del PP i de Podemos), a menys que Sánchez i el PSOE proposin una reforma plenament federal de la Constitució que impliqui una transformació real de l’Estat, cosa que el “pacte de Granada”, que sempre tenen a la boca quan parlen d’això, no preveu ni garanteix.

Anuncis

%d bloggers like this: