“La Cena” de Brisville a l’Orfeó Maonès

by

La programació que ha fet l’Orfeó Maonès per aquest cap de setmana, tot posant en escena “La Cena”, del dramaturg francès Jean Claude Brisville (1922-1914), és una molt bona notícia cultural per a Menorca. No cal dir que Juan Cubas i el seu equip d’actors han estat agosarats, però audaces fortuna iuvat!, diu el refrany llatí, i segur que se’n sortiran molt bé d’aquest repte per a dos actors que encarnen dos monstres de la història política de França: Talleyrand i Fouché, ambdós ministres de Napoleó, hàbils, corruptes, vils, venjatius, traïdors i, per suposat, enemics íntims, que no sols han sabut sobreviure a la caiguda de l’Aigle (així és com es coneixia popularment a Napoleó) sinó que van ser també capaços de pactar per aconseguir el retorn dels Borbons al tron de França en la figura de Lluís XVIII, germà menor del rei decapitat (Lluís XVI) a la guillotina revolucionària.

Stefan Zweig, amb la seva prosa mordaç i acurada, havia escrit dels dos personatges que “Fouché i Talleyrand, aquests dos ministres de Napoleó, els més capaços i capaços de tot, són les figures psicològicament més interessants d’aquesta època. Ambdós són ments clares, positives, realistes. Ambdós han passat per l’escola de l’Església i per la fogosa escola superior de la Revolució. Ambdós tenen una mateixa sang freda mancada de tota consciència en qüestions de diners i d’honor. Ambdós serveixen amb igual deslleialtat, amb igual falta d’escrúpols, la República, el Directori, el Consulat, l’Imperi i la Monarquia”.

Imagineu, per tant, quin suc pot arribar a treure dels dos personatges un home de teatre que coneix l’ofici i sap transformar en art tot aquest joc de passions i de sentiments!

El plantejament de Jean Claude Brisville és intel·ligent, simple i clar. S’endinsa a la història de França i se situa en el moment final de l’Imperi de Napoleó. Els fets històrics, doncs, que l’espectador ha de tenir en compte són aquests:

-18 de juny de 1815: es produeix la derrota de l’exèrcit francès a Waterloo. Wellington, al front dels exèrcits aliats, venç l’Aigle en el que serà el seu darrer combat.

-20 de juny de 1815: Napoleó torna a París i, atacat per tots els que fins aleshores havien estat els seus col·laboradors, es lamenta de no haver dissolt la Cambra dels Representants abans de la seva partida, i també de no haver fet afusellar Fouché i Talleyrand. Dos dies més tard, abdica a favor del seu fill (l’Aiglon, per contraposició a l’Aigle), en una disposició inútil perquè ell ja havia perdut la confiança de tothom. Aleshores es crea una comissió executiva, que presideix el duc d’Otranto, en la qual s’integra Fouché.

-24 de juny de 1815: Lluís XVIII duu amb ell el retorn de la legitimitat borbònica a França, i ho fa de la mà de Talleyrand (que té el suport de Wellington, el vencedor anglès) i de quatre mil estrangers.

-29 de juny de 1815: Napoleó abandona París i els vencedors de Waterloo ocupen la capital. Aleshores la pregunta que tothom es fa és la següent: ¿Qui governarà França? ¿La República de Fouché, la monarquia restaurada de Lluís XVIII o l’Imperi de Napoleó II?

-5 de juliol de 1815: Talleyrand i Fouché celebren a Neuilly un encontre en presència de Wellington.

-7 de juliol de 1815 per la nit: a Saint Denis, Fouché presta jurament de fidelitat al rei, amb la benedicció de Talleyrand.

-8 de juliol de 1815: Lluís XVIII es converteix en el nou rei de França.

El perquè d’aquests esdeveniments només es pot explicar responent aquestes dues preguntes: ¿Com és possible que entre el 6 i el 7 de juny es produís un acord entre Fouché i Talleyrand, dos personatges que indiscutiblement s’odiaven? ¿Què va passar la nit que va del 6 al 7 de juliol de 1815?

Doncs bé, Jean Claude Brisville ha imaginat aquesta nit. I ha imaginat que Talleyrand invità Fouché al seu hôtel del carrer Saint Florentin per decidir el destí de França, i tota l’obra de teatre no es desplega sinó al llarg d’aquest sopar on l’autor ens mostra la perversió intrínseca dels dos personatges, la seva profunda corrupció moral i la seva ambició per dur a terme les accions més vils, sempre que acabin redundant en benefici propi.

L’obra és un prodigi d’habilitat. I el diàlegs dels dos protagonistes –l’un cultivat i llefiscós [Talleyrand] i l’altre primitiu i directe [Fouché]- són vius, desperts, intel·ligents i absolutament amorals. Cadascun treu de l’altre tots els vicis i els punts dèbils que poden reforçar la pròpia posició, però sense arribar a ferir-lo definitivament, perquè ambdós se saben imprescindibles, absolutament necessaris per dur a terme els seus propòsits. Finalment, com no podia ser d’altra manera, arriba l’acord que farà possible el retorn de la monarquia borbònica.

Fos com fos que s’hagués produït el pacte, la interpretació de Brisville (que no té cap fonament històric) és, però, intel·ligent i versemblant. Vet aquí la seva força.

I no em puc estar de concloure aquest escrit citant la versió que, dels mateixos fets, ens ha deixat el comte de Chateaubriand a les seves colossals “Memorias de Ultratumba” (Acantilado, 2004): “De repente se abre una puerta: entra silenciosamente el vicio apoyado en el brazo del crimen, monsieur de Talleyrand caminaba sostenido por monsieur Fouché: la visión infernal pasa lentamente por delante de mí, entra en el gabinete del rey y desaparece. Fouché acababa de jurar fidelidad y homenaje a su señor; el fiel regicida, de hinojos, puso las manos que hicieron rodar la cabeza de Luis XVI entre las manos del hermano del rey mártir; el obispo apóstata [Talleyrand] hizo de garante del juramento.”

Un bravo per l’Orfeó!

 

Anuncis

%d bloggers like this: