Votar no és suficient ni definitiu, però s’ha de votar

by

La periodista menorquina Susana Quadrado, que de fa molts anys és redactora del diari La Vanguardia, publicava el passat dissabte 11 de juny un article demolidor respecte de la situació política del país i, més encara, dels polítics que ens representen; article que tancava afirmant que no votarà el proper 26 de juny.

Si bé és cert que el dret de vot és un principi bàsic en tota democràcia, que els qui ja venim de molt lluny vam reivindicar com a fonamental per viure en un sistema de llibertats, sabem que no és suficient per garantir, per ell sol, la bondat del sistema. De fet, si entréssim en aquest debat i ho volguéssim fer amb un cert deteniment, la reflexió ens duria molt lluny, perquè si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi que hem viscut darrerament és que els ciutadans estem cridats –i amb urgència!- a reconquerir la Política.

De fet, penso avui que aquest és el repte del nostre temps. Perquè les nostres democràcies necessiten urgentment canvis estructurals profunds, ja que els problemes que ens afecten demanen solucions polítiques, i també perquè aquestes solucions i aquests canvis no vindran mai propiciats des del vèrtex per la senzilla raó que són contraris als interessos dels poderosos. Però no assolirem el repte si no ens hi decidim. La nostra implicació és, per tant, indispensable.

Hi ha, doncs, molt per fer. Més encara, gairebé tot està per fer: des d’arbitrar mecanismes per a la participació ciutadana en la presa de decisions polítiques fins canviar la forma en què se genera el diner i es financen els Estats i les Comunitats autònomes. Des de redactar noves constitucions que no siguin cotilles per a la democràcia fins canviar els paràmetres amb què es calcula el PIB dels països i la rendibilitat de les empreses. Des d’eradicar els mercats especulatius fins establir ingressos ciutadans i dots democràtiques. Des d’obrir vies per introduir regularment iniciatives legislatives fins convertir els referenda en un exercici freqüent de sobirania… Són tantes i tantes les coses que estan per fer! Però aquestes només seran possibles si reconquerim la Política i ens hi comprometem en profunditat.

Ens convida a fer-ho el panorama actual? Susana Quadrado es mostra pessimista del tot i l’anàlisi que fa de la realitat és, probablement, judiciós i assumible per molts. “Un cop i fins i tot dos em vaig entusiasmar –escriu-. Vaig creure que el meu vot podria canviar alguna cosa. Em vaig deixar enlluernar per la cançó de la regeneració democràtica, la utopia del canvi, la idea del correctiu. Vaig pensar llavors que l’exercici de les urnes era una cosa útil. Que il·lusa. Ara, per molt que escolto, no sento respostes.” I prossegueix: “Estem en un bucle, com en el dia interminable de la marmota. En aquesta dinàmica d’autodestrucció, la política s’ha convertit en el més semblant a comptar ovelles quan et ve l’insomni: la monotonia i la repetició provoquen la desconnexió de la consciència.”

Deixant de banda la seva visió, també pessimista, de la realitat catalana –per tant, de la comunitat on viu-, Quadrado fa una descripció molt dura i sincera dels polítics que, ens agradi o no, es presenten a les eleccions per representar-nos. “Després hi ha els discursos vacus sobre els quals res es sosté. Campanyes on la imatge desbanca les paraules però on ningú és capaç de generar empatia ni aportar solucions, només cops d’efecte sense la menor força.

”A la dreta. Rajoy, per exemple. Anuncia no sé quants milers de nous llocs de treball i ruboritza. Observo aquesta peça de la subhasta electoral, un gerro xinès, i penso en les filòlogues recentment llicenciades que treballen al Mercadona, en els advocats amb dos màster que cobren a les caixes del Decathlon i en els nous pobres que encara no saben que ho són.

”A l’esquerra. Iglesias. Ara vol fer-se el socialdemòcrata a veure si captiva els homes grans, seriosos, els que se sentin al costat dels seus néts cada nit davant del televisor. Ja no vesteix de Carrefour, i es posa corbata, i es fa el suec en un catàleg de promeses amb moltes fotos igualet al de Ikea, des de sempre el temple del capitalisme globalitzador que tant avorreix ell. Desconcertant. Al centre … hi ha algú? Sabem que hi ha un 35% d’indecisos, bé, però quants desencantats.”

La crítica és raonable i provoca en els electors un gran desassossec que ens dificulta molt saber a qui hem de donar el vot el proper 26 de juny, decisió que complica un deficient sistema electoral que només ofereix als ciutadans la possibilitat –el dret- d’acudir a les urnes per votar en bloc una candidatura determinada que han confeccionat les elits dels partits i respecte de la qual no podem alterar absolutament res. Només se’ns ofereix un contracte d’adhesió i prou. Ara bé, tot i això penso que la decisió de no votar que ha pres Susana Quadrado no és la bona.

En democràcia, la política la fas o te la fan. Certament que, entre nosaltres, gairebé sempre succeeix això darrer a causa del sistema que acull la Constitució i que, especialment, ha encotillat una llei electoral de 1985 que la gasiveria i la irresponsabilitat dels partits ha estat incapaç de modificar en trenta anys. Som, per tant, molt conscient que estem immersos en un marc legal que dificulta enormement la participació ciutadana, afavoreix el desànim i ens convida a l’abstenció, però això no ens hauria de rendir. Perquè si tirem la tovallola ho deixem tot a mans d’unes elits que decideixen –i seguiran decidint- per nosaltres mentre nosaltres mateixos ens marginem.

Bé o malament, gent de la meva generació i de generacions anteriors a la meva, que vam viure i sofrir la dictadura, va ser capaç de trencar les baules d’una cadena que formaven unes lleis antidemocràtiques que es proclamaven eternes i immutables. Van ser, doncs, aquestes generacions d’espanyols les que van aconseguir trencar la cadena i fer que el país donés un gran salt en el camp representatiu i en la conquesta de les llibertats. Certament que no hem arribat al final del camí –entre d’altres raons perquè el camí mai no en té, de final-, però no hauríem d’oblidar que, només comprometent-nos i lluitant pel que creiem, podrem trencar un dia el mur que els polítics han creat entre nosaltres i la Política.

Renunciar a emetre un vot és, penso, una mala decisió. Per això hem de votar, encara que fer-ho sigui insuficient per satisfer els nostres anhels i ens resulti frustrant i difícil.

Advertisements

%d bloggers like this: